L'Índia en sis imatges

Per: Robert Folgueira (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Fidel al tòpic de país que no deixa indiferent a ningú, l'Índia ofereix imatges crues, dures i, de vegades, extravagants. Imatges d'un paisatge humà que els ulls de qualsevol viatger, acostumat potser a realitats més amables, inevitablement haurà de mirar. Aquestes són només algunes d'elles.

1. Madrugada en Jodhpur. Nit tancada. El tren de Jaisalmer acaba de deixar-me amb puntualitat britànica sobre l'humit andana en ple monsó. Corro per arrecerar de la pluja i en entrar a l'estació trobo un paisatge insòlit: decenas de personas, homes, mujeres y niños, tirades sobre el vestíbul esperant, dormint, donant-se calor. Impossible descriure l'atmosfera que s'hi respira, les olors, los sonidos. Las estaciones y los trenes de la India son un pequeño universo dentro de este enorme país. A les andanes més apartats que ja no estan en ús viuen famílies senceres que han fet d'aquests llocs la seva llar. Allà cuinen, mengen, dormen i intenten subsistir a la intempèrie. Esperant al tren, un pot veure a les dones bolcant un grapat d'arròs blanc sobre un plat de llauna per donar de menjar als seus fills, o als nens que supliquen almoina per les finestretes o en les andanes.

A les andanes més apartats que ja no estan en ús viuen famílies senceres que han fet d'aquests llocs la seva llar

2. Leprosos, esguerrats, mancs, deformes, discapacitats de tota mena que demanen en qualsevol lloc resignats davant el que els ha tocat viure. Nois sense cames que es rebolquen en el fang dels carrers de Ajmer per arrencar unes rupies als transeünts que celebren una festa d'algun santó musulmà. En Amritsar, des del rickshaw que em porta a l'hotel, puc veure al costat de la carretera, assegut sobre les escombraries i la brutícia, la humitat i l'aigua estancada, a un noi malgirbat i esparracat, amb la mirada absent i amb una espantosa ferida oberta que va del genoll al turmell, completament gangrenada i coberta de mosques.

3. Puestos de comida ambulantes que en un momento se instalan en cualquier sitio y preparan un suculento almuerzo. En els estrets carrerons de la part vella de Benarés, un petit local de no més de dos metres quadrats és espai suficient per posar una gran paella sobre un foc de carbó, fregir el menjar i exhibir el resultat davant els famolencs vianants. En qualsevol carrer que es travessi trobarem sovint a algú cuinant o preparant te. I tot aquest olor de menjar fregida acaba per barrejar-se amb el de les escombraries i el dels excrements dels animals.

Més que venerables homes sants, semblen captaires vestits d'uniforme

4. Sadhus, santons, homes que han renunciat als plaers d'aquest món per la recerca de Déu, per la il · luminació, el mokhsa, el nirvana. Sempre amb les seves túniques taronges i color safrà, amb les seves llargues barbes. Santons que viuen a la vora del sagrat Ganges, a Benarés, en algun forat trobat en els ghats, amb el seu pèl al rasta. M'agrada observar-mentre fan les seves ablucions al riu. Se'ls pot veure en els mercats, apostats a les cantonades dels carrerons esperant rebre unes rupies o un plat de menjar. Estan en totes les ciutats. Més que venerables homes sants, semblen captaires vestits d'uniforme. Hi haurà algun que hagi trobat el camí de l'alliberament interior?

5. Niños de la India. El noi vestit amb un exigu taparrabos que, descalç i llardós, neta de genolls les restes de menjar i brutícia del sòl del vagó que em porta a Amritsar amb una vella, bruta i gastada samarreta. Al seu pas, amb mirada resignada, demana unes rupies en pagament dels seus serveis davant la indiferència dels passatgers. Quan surt del vagó abans que el tren parteixi, el veig somriure costat d'un altre noi de mateix aspecte que potser és el seu germà o un amic. Nens que treballen en els hotels netejant les habitacions o servint les taules. "No Doneu, no Mum ", em va dir un d'ells quan li vaig preguntar per què no anava a l'escola. Han de treballar per subsistir. Se'ls pot trobar al vestíbul quan un arriba a l'hotel de matinada tirats tots junts sobre una màrfega o una manta.

Algunes dones entren en trànsit, es mesan els cabells, es tiren a terra, donen tombarelles

6. Y los templos y santuarios. Nova Delhi. Mausoleu del sant musulmà Nizzamudin. Los hombres visitan los restos del santo dentro de un suntuoso edificio dorado. Resen. Mediten. Fora, les dones, a les quals està vedat l'accés a l'interior, toquen el sòl, les columnes o qualsevol objecte al costat de l'entrada del mausoleu i es porten amb veneració i respecte les mans al cor ia la boca per impregnar-se de la gràcia del qual hi és enterrat. Altres homes, dones i nens romanen fora asseguts, parlant, rient el cant qawwali, mentre darrere, en una sala separada de la resta del recinte per una gelosia, algunes dones entren en trànsit, es mesan els cabells, es tiren a terra, donen tombarelles. I sempre, en qualsevol moment, apareix entre la multitud un noi esparracat, o un home a qui li falta una cama, un ull, qualsevol membre del cos, per demanar unes quantes rupies.

Brutícia, escombraries, podridura que s'arremolina a les cantonades, a les voreres, al llarg dels carrers, davant les botigues, al costat dels llocs de menjar, al sagrat riu Ganges. Perquè així és l'Índia, un lloc on conviuen magnífics tresors, paisatges extraordinaris, persones hospitalàries, amables i somrients, amb la misèria més absoluta i la desigualtat més punyent. Un lloc on el bo i el dolent, la bellesa i la misèria es barregen davant dels nostres ulls amb una naturalitat i una harmonia difícils d'entendre. Un lloc on tot passa en un minut.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Viatges de Primera

    |

    És cert que l'Índia no deixa indiferent a ningú però també que un país tan extens, tan variat, tan mestís, tan ric cultural, històrica i socialment no pot ser reduït als tòpics amb què Occident (Europa) sempre l'identifica. Nosaltres, almenys, ens neguem a que les imatges que d'aquest país es donen siguin només els de la pobresa, els captaires i els santons. L'Índia també és color, modernitat, música, platges i canals (al sud), desert, pietat, vestigis colonials millor o pitjor interpretats, nens que s'eduquen i treballen per i pel seu país… Hem estat en països amb tanta o més misèria dels que es parla, en aquest sentit, bastant menys que de l'Índia

    Contestar

  • Maria

    |

    Aquest moviment post're, l'Índia és un dels llocs del món que més ganes tinc de visitar.
    Mucha gente me dice que hay mucha pobreza y miseria y que te vuelves de allí «con mal cuerpo» pero eso no va a hacer que yo me eche para atrás.
    Necessito conèixer aquest país amb els seus alts i baixos, les seves coses bones i les no tan bones, espero que me llegue pronto 😉
    Una salutació!

    Contestar

  • Robert Folgueira

    |

    Tens raó, existeix aquesta altra Índia que comentes, i potser seria bo escriure sobre ella, no per acabar amb els tòpics però sí per donar una imatge més completa de la realitat del país. No obstant, si bé la misèria no és exclusiva de l'Índia, ni de bon tros, és innegable que està molt present i no la podem passar per alt, encara d'aquesta manera estem contribuint a alimentar el tòpic. Gràcies per compartir les teves reflexions.

    Contestar

  • Robert Folgueira

    |

    Bé, Maria, tant de bo puguis aviat fer aquesta visita que tant desitges.
    Una abraçada

    Contestar

  • Enric

    |

    Molt d'acord amb Viatges de Primera. Hi ha una Índia emergent, creativa, tecnològica que és tan fascinant com els temples i el folklorisme. Allò que fa d'aquest país un lloc únic és que la Humanitat sencera sembla tenir cabuda, tots els temps, tots els llocs, totes les èpoques històriques. Per desgràcia, aquesta part viva de l'Índia que vol brillar, que vol aportar, que és enginyosa, emprenedora, crítica amb la realitat, sol estar absent de la visió del viatger. La intenció d'entrar a Bangalore, els barris bohemis de Delhi o el luxe de Bombai, la creixent oferta d'hotels amb encant i restaurants orgànics, la posada en valor dels parcs naturals o el debat sobre el turisme etnogràfic. Cal començar a matisar els tòpics, sinó el viatger es queda amb el que esperava trobar.

    Contestar

Escriu un comentari