Equador: la maternitat de la meitat del món
L'autobús portava ja un temps escalant el terreny. A la meva dreta, per la finestreta, veig vessants interminables convertides en cultiu industrial de flors. Les muntanyes de l'Equador tenen la bellesa de ser planes en costa en aquesta part. Parem a la fi en un primer centre comunitari. Allí nos esperan para inaugurar un programa de ayuda del Ayuntamiento de Madrid. És un hivernacle de flors en què treballen indígenes. Flors que seran enviades al primer món per correspondència.
Una pancarta de benvinguda ens rep. La troupe polític mediàtica vam baixar del vehicle. Comencen els interminables discursos que comencen agraint als presents haver vingut i conclouen agradeciéndose el polític així mateix, i en nom dels altres, que ell hagi vingut. De sobte, apareix darrere de l'improvisat estrada un jove que desplega un drap pintat en què demana que s'acabi amb l'explotació laboral. Crida i crida contra l'esclavisme laboral mentre les cares desencaixades d'uns i els gestos d'altres acaben amb el seu discurs a empentes.
Crida i crida contra l'esclavisme laboral mentre les cares desencaixades d'uns i els gestos d'altres acaben amb el seu discurs a empentes
L'efecte buscat ja ho havia aconseguit. Enmig de l'oficial visita va parlar al costat d'altres periodistes amb algunes dones que ens expliquen que els amos de la seva vall, anomenat de les Flors, son compañías americanas y holandesas que les pagan sueldos ínfimos por trabajar durante horas sin derecho a descanso ni queja. "El que es queixa rep en compensació poder descansar durant un mes que no serà contractat", ens diuen. La fam facilita molt les relacions laborals.
D'allà vam sortir amb la sensació que el preciós Vall de les Flors té una mica més de camp sant que d'Edén. Ens dirigim a un altre projecte de nom atraient: la maternitat de la meitat del món, a Cayambe. El vaig escriure llavors en el reportatge que es va publicar en premsa: "El nom devia ser perquè la vida allà es va partir en dos". Però no, ho és perquè per allà passa la línia de l'Equador.
El centro lo financió el Ayuntamiento de Madrid en el año 2000. La labor que realiza es espectacular en un entorno en el que a los partos no se sabe si ir vestido de blanco o de negro, que un mai sap si després de l'esdeveniment li espera un bateig o un enterrament. No hi havia cap cobertura mèdica en aquesta zona abans del projecte i morien cada any prop de 150 nens. Suposo que els certificats mèdics per defunció es repartien en blanc amb el llibre de família i una urna de fusta que feia d'incubadora.
Suposo que els certificats mèdics per defunció es repartien en blanc amb el llibre de família i una urna de fusta que feia d'incubadora
La visita és amable, plena de mostres d'afecte i agraïment. Només arribar, un grup de dones indígenes realitza un ball embogit en què agiten galls vius sobre els nostres caps. Les seves mirades són profundes, gairebé de ciment, i les seves pells semblen llaurades amb cendra. Canten i mouen els seus cossos amb destresa i un cert orgull, altiu, de qui assumeix amb serenitat la derrota. Passem a veure les instal · lacions, netes, pulcres, amb la sensació que aquell matí els parts es farien sense orinals per no pertorbar. L'esforç d'aquella gent era mostrar que els nostres diners s'invertia en netejar als nadons amb gasa de seda i lleixiu. Després, vomiten en cascada agraïments i necessitats.
Han preparat per finalitzar un banquet. Ens ofereixen un àpat en què el paté estaria fet amb els seus propis fetges si fos necessari. Pollastre, fesols i arròs. Té un aspecte horrible i declino la invitació perquè penso que aquest menjar és a ells als quals els cal. El tipus insisteix, contrariat, en què coma. Ho faig. Entenc que una invitació ha sempre acceptar. Són gent simpàtica, tendra, que sap que es juga en aquesta visita una generació de nens per néixer. Ens anem, s'acaba la maternitat de la meitat del món enclavada enmig de bells valls. Minuts després estem fent-nos fotos al costat d'un globus terraqüi i una línia que indica el nord i el sud. Tornem a la preciosa Quito.
He descobert que per cooperar en aquests projectes cal pagar al cacic local una fortuna
Al matí següent, malgrat que la nit va ser llarga en un bar regentat per uns bascos en què acabem destrossant a crits cançons de Serrat i Perales, que un al'estranger es marca les horterades que vol amb l'alleujament d'aquí no et coneix ningú, vaig a esmorzar d'hora. Allà em trobo a una dona, no diré el seu nom, que era la que aportava més diners als projectes de forma privada. És culta, major, intel · ligent i simpàtica. El veig mala cara, em sento a la seva taula i em diu a boca de canó. "Em vull anar". Per què?, li pregunto. Dubte, dóna mil voltes i em demana que no expliqui res al diari (no ho vaig fer, és la primea vegada, anys després, que explico aquesta història). "He descobert que per cooperar en aquests projectes cal pagar al cacic local una fortuna". Em detalla que el cap comunitari de la zona, no em dóna més dades, exigeix un suborn per poder salvar els seus. És detestable, entenc la seva ira, però què fem llavors amb els indígenes de la Vall de les Flors i amb els nens i les mares de la maternitat de la meitat del món?
Comentaris (3)
Rosa
| #
Dos camins que s'ajunten. Difícil decisió. Mitjana realitat mai és explicada ni sabuda.
Contestar
Adalberto Macondo
| #
Aquesta és la crua realitat…
Recordo haver recolzat en un projecte de desenvolupament comunitari, on el líder de la comunitat demandava X quantitat de diners, segons m'explicaven els altres membres (molt convençuts) pel bé de la comunitat sempre es feia així. No obstant això, a l'hora d'exigir que havia mostrar en què s'invertirien els diners, el lider ens va respondre que com a autoritat ell no li devia comptes a ningú.
Sens dubte aquests són els dilemes de l'ofici del cooperant.
Contestar
Javier Brandoli
| #
Una dura realitat amb una solució complicada, teniu raó. Gràcies i abraçada
Contestar