Trucant a les portes del Tibet I

Per: Daniel Landa (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Xina va començar a diluir-se a mesura que s'anaven escarpando les muntanyes. Fugim en un tot terreny, amb l'ansietat d'un fugitiu a camp obert. Enrere quedava les ciutats excessives o el turisme de pobles la màgia es ven en botigues de souvenirs. Davant nostre, ara vèiem les valls on pasturaven els ramats de iacs i els cavalls trotant al costat dels llacs.

Els llogarets eren ja, de manera inequívoca, una altra cosa. Tenien un ritme de vida antiga, amb la pausa que generen aquestes solituds. Així, com de puntetes, arribem un petit llogaret cridat Nixi. Vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a Iasi un artesà que treballa la ceràmica, com el seu pare i el pare d'aquest i així fins que a memòria li arribava. I parlava l'home sense nostàlgies d'aquells temps, doncs seguien sent tibetans, amb les seves cabres en un petit estable i les seves façanes decorades amb geometries senzilles. L'estada principal de casa era enorme, amb una estufa per escalfar hiverns i la ceràmica en forma de gerres, atuells i ornaments que convertien a aquell lloc recòndit en un museu.

Ara vèiem les valls on pasturaven els ramats de iacs i els cavalls trotant al costat dels llacs.

Quan vam sortir de el poble, un cartell enorme anunciava amb orgull xinès la construcció imminent d'una urbanització, mostrant el dibuix d'un poble o una ciutat, no sabria dir, amb autopistes d'asfalt lluent completant l'estampa de la prosperitat en un entorn de gent que ignora la urgència de l'món per seguir creixent.

seguim avançant, buscant sense saber-ho un refugi als pobles de nord de Yunnan, una excusa per reconciliar-nos amb la Xina. Havíem creuat massa multituds, aclaparats pel soroll d'una societat que es lliura a l'deliri de l'capitalisme desenfrenat. Volíem emparar-nos en el ressò de les muntanyes, ascendir carreteres, respirar l'aire gelat on s'alcen les estupes budistes. Alguns ciclistes buscaven, amb molt més afany, la mateixa sensació.

Volíem emparar-nos en el ressò de les muntanyes, ascendir carreteres, respirar l'aire gelat on s'alcen les estupes budistes.

Els perfils de les Meri Snow Mountain aparèixer de cop, tan blanques que semblaven llimbs. En una àmplia botiga de roba diversos ciclistes bevien una sopa calenta que devia recompensar les hores de pedal, tal era el gest de felicitat que tenien mirant a les muntanyes. Al costat de la botiga penjaven d'una estupa, les teles de colors a el vent, amb fragments de la filosofia budista. Els trets dels vilatans havien canviat. Tenien la pell morena, recremada pel sol, les celles arrugat però el gest amable.

Encara ens quedava una marató de corbes que sortejaven valls. El viatge es va tornar silenciós, suau, sense més companyia que la d'un paisatge contundent i vertical. Chou va aturar el cotxe davant d'un hostal precari a la localitat de Fei Lai Si, que mostrava mapes de Tibet a la recepció. A la meva habitació li faltava aigua calenta i una capa de pintura però li sobraven muntanyes des del finestral. Davant, els núvols tractaven d'ocultar la serralada però el cim de la muntanya Kawakarpo sobresortia de tant en tant entre la boira. Ningú ha aconseguit trepitjar els seus 6.740 metres i la llegenda diu que hi habita un guerrer tibetà, diu també que és aquell un lloc sant aliè a el pas dels homes.

Aquest lloc és un d'aquells finals que reserven les rutes agrestes, un premi a la gosadia d'avançar sense rumb.

Alguns motxillers anaven deambulant pels hostals de la vila amb la mirada una miqueta mística al costat de les estupes que apunten a les muntanyes. Aquest lloc és un d'aquells finals que reserven les rutes agrestes, un premi a la gosadia d'avançar sense rumb. Nosaltres però, volíem colar-nos entre les escletxes de la quotidianitat, buscar històries d'aquells que viuen entre les Meri Snow Mountain i va voler la providència que se'ns creués en el camí un pastor de iacs amb el seu ramat ascendint llomes. Els caps de bestiar semblaven més lleugeres i menys peludes que les que vam veure a les valls de sud. El pastor que va accedir a que li seguíssim. li perseguim, pujant una muntanya a més de 3.500 metres d'altura carregant amb l'equip. Havíem de córrer per gravar als iacs de front, calia envoltar els animals amb les nostres càmeres. Ja sense alè vam plantar els trípodes i va començar l'entrevista a pastor.

-És dur haver de tenir cura d'un ramat de iacs?

-Què iacs?- contestar el pastor.

-Com que què iacs?

-Això són vaques.

-Ah!.

Vam recollir l'equip, vam baixar la muntanya, prenem aire i seguim camí.

  • Compartir

Comentaris (3)

Escriu un comentari

Últims tweets