El pont que va fer construir Idi Amin, la sublimació del tirà africà, sobre la gola del gran riu fa temps que va ser devorat per la fúria del corrent. Expliquen que a 1962. Només va durar un any dret. Després, l' Nil se'l va empassar amb la mateixa facilitat amb què arrossega pedres, troncs i sediments en el seu gran viatge cap a Egipte. Com ho ha estat fent des que el Nil és Nil. Ara, a un costat de la llera només queda una pilona de formigó, com si el riu volgués deixar constància de la seva victòria sobre la malmesa audàcia de l'home. Gelosa de la seva bravura, escup espumaralls i ens esquitxa a la cara així que intentem apropar-nos per fotografiar-lo, fent equilibris sobre pedres relliscoses. Fent el mzungu, en definitiva.
Estem sols aquí, en el denominat Cim de les Cascades, el mirador sobre la cataracta de gairebé 50 metres que és el principal reclam del parc nacional de Les cataractes de Murchison, el de més extensió de Uganda (la seva superfície supera la de tota la província d'Àlaba) i un dels més bells, beneït com està pel llac Albert i el Nil. Ens ha costat arribar més de sis hores des de la capital, Kampala, a no més de 40 quilòmetres per hora. Però res d'això no importa ja mentre saltem de pedra en pedra buscant el millor enquadrament per a la foto que deixa constància de la nostra gosadia en intentar capturar el malbaratament de vigor del Nil Blanc. Acabem xops mentre se'ns tira a sobre, de sobte, tota la calor del Tròpic.
Gelosa de la seva bravura, escup espumaralls i ens esquitxa a la cara així que intentem apropar-nos per fotografiar-lo
Aquí va arribar a 1864 el matrimoni forner, Samuel i Florència (la tenacitat d'aquesta dona seguint els ímpetus aventurers del seu marit per l'Àfrica inexplorada mereixeria haver deixat alguna empremta a la toponímia local), convertint-se en els primers europeus a recórrer aquest tram del riu entre el llac Alberto i les cataractes karuma. El descobridor de les Fonts del Nil, Speke, ja s'havia referit als seus escrits a aquest salt d'aigua, però parlava per boca dels nadius, doncs ell no va arribar a veure'l. Els Baker van batejar la cataracta amb el nom del president de la Reial Societat Geogràfica, Murchison, que ha sobreviscut fins als nostres dies. I això que Amin les va anomenar com Cascades de Kabarega, en reconeixement a un històric rei de Bunyoro, un dels antics regnes que van il·luminar l'actual Uganda.
El temps passava amb la mateixa rapidesa que el corrent. Els minuts no eren segons, sinó litres daigua, aquella mateixa aigua que es precipitava al buit encaixonada entre les parets de roca, per perdre's en l'enrenou de vapor. Allà baix, el Nil recuperava la calma i, multiplicant la seva llera, s'allunyava pel cor de la sabana amb displicència, clapejat d'escumallats que recordaven el gran salt que acabava de superar. On es perdia la vista havíem de creuar-lo per arribar al Paraa Safari Lodge, situat estratègicament en un promontori sobre el riu.
El temps passava amb la mateixa rapidesa que el corrent. Els minuts no eren segons, sinó litres daigua
La proximitat dels límits septentrionals del parc amb el refugi del temible Exèrcit de Resistència del Senyor (Exèrcit de Resistència del Senyor), la guerrilla de Josep Kony, segurament l´home més buscat d´Àfrica, ha comportat més d'un problema en el passat. L'hotel al qual ens dirigim va ser destruït pels rebels de les milícies de Kony (que ara es refugia a República Centreafricana) a finals dels 80, cosa que va obligar a tancar-lo durant uns anys per motius de seguretat. Molt més tard, i 1996, el parc va haver de tancar en esdevenir l'escenari dels combats entre LRA i l'Exèrcit ugandès. Les incursions esporàdiques dels guerrillers de Kony (responsables de la mort d'uns 10.000 civils i del segrest de més de 30.000 nens) van matar onze persones al març de 2001 a només uns quilòmetres del nord de Paraa i, al novembre de 2005, al mànager d'un dels hotels del parc al nord-est de Murchison, la zona més perillosa del parc històricament.
En aquell passat de sobresalts anava pensant mentre, espantant aquestes mosques, ens dirigiem a Paraa per una carretera que era un cordill de sang envoltat de vegetació que semblava voler rendir la carretera per esgotament.
Espantant aquestes mosques, ens dirigiem a Paraa per una carretera que era un cordill de sang
Arribem amb els darrers llums del capvespre i la imatge no podia ser més idíl·lica. Les aigües del Nil baixaven dòcils, reflectint en el corrent la rendició del sol. A l'altra banda, sobre un turó, s'endevinaven les construccions de l'hotel, reconstruït a 1997. Per creuar a l'altra riba, la nord, calia esperar torn al transbordador i mai una espera va ser tan plaent.
Mentre un autobús carregat d'escolars ens precedia, deambulem per la ribera entre barcasses bressolades pel Nil i dones amb els seus vistosos kikois, xopant-nos de la màgia del riu sagrat. Després, ja sobre les seves aigües, ens vam limitar a guardar silenci mentre les nostres ombres es dibuixaven al corrent amb la mateixa urgència amb què el dia començava a acomiadar-se de nosaltres. Els tirotejos a turistes d'abans s'havien esfumat del tot. Ara tocava gaudir de l'hotel, els jardins dels quals freqüentaven els elefants, de les seves hipnòtiques vistes, de l'esglaiadora quietud de la nit. De la benedicció del Nil.
