Elogi del desconcert
Desconcert. Es diu de l'estat d'ànim de desorientació i perplexitat.
Als esbojarrats carrers del centre de Katmandú, a la trepidant terminal d'autobusos d'orient de Ciutat de Mèxic, en qualsevol llogaret perduda del Tibet, al ferri aquell Hèlsinki amb Talín, penjat d'una corda intentant pujar a un remot monestir etíop… I en tantes altres ocasions. Sempre desconcertat, feliçment desconcertat.
Desorientació i perplexitat són dues paraules que espanten però, el menys en el meu cas, admeto que el mínim que demano a un viatge és que em dessorenti i, en la mesura del possible, em sorprèn. No sóc un col·leccionista d'ensurts, ni un marxant d'emocions al pes. Tampoc un saurí del caos i encara menys un devot d'aquest risc que no persegueix emocions, sinó fotografies de les que presumir. Però quan treu el cap el desconcert d'una ciutat desconeguda, d'un guirigall inexplicable, d'una immersió cultural que sacseja els prejudicis i esperona les ganes de fugir, les meves ganes de seguir viatjant s'eixamplen fins a l'infinit i, en algun lloc del meu cor, es dibuixa un mig somriure.
No sóc un col·leccionista d'ensurts, ni un marxant d'emocions al pes
El dia a dia que en comptes de sumar dies els resta, els horaris i la rutina immisericordi, els rellotges i les obligacions, ens furten sovint el dret a desconcertar-nos. És, per descomptat, només una ficció. L'aparent ordre de les nostres vides no apaga la perplexitat interior, aquest desordre que ens recorre minuciosament per dins furgant en el més diminut racó de les nostres entranyes, xiuxiuejant el desig de partir i la necessitat urgent d'unes engrunes de sorpresa. La ben merescuda desorientació.
El desconcert duna ciutat nova que et converteix en estrany, o d'un paisatge del qual mai vas pensar formar-ne part, descompon el puzle del que ets (en realitat, del que creus ser) alhora que distorsiona idees preconcebudes i et situa davant d'un mirall en què no és segur que el que vegis reflectit t'agradi. De vegades, la veritat, fins i tot desitjaries fer-ho miques amb la ira de la madrastra de Blancaneus. Com quan pares el cotxe en un paratge remot de Etiòpia per fotografiar una processó de persones amb paraigües de colors i t'adones que estàs fotografiant un enterrament. Però precisament per això val la pena treure el cap per aquest precipici interior de barrancs sense fi i arestes per explorar.
Aquesta confusió en què amb prou feines et reconeixes és una de les sensacions més plaents que un viatger pot experimentar
Caminant entre una barahúnda de gent estranya; sortejant motocicletes que semblen voler liquidar-te al descuit; buscant la seguretat d'unes voreres que no existeixen; intentant descobrir l'ordre en un tetris impossible de vianants, ricksahws i mercaderies que desborden els comerços, passejar pels carrers del centre de Katmandú pot empènyer-te al desassossec. Fins i tot és possible que les sabates pugnin per allunyar-te d'allà a la recerca d'una mica d'alè. Però aquest beneït desconcert, aquesta confusió en què amb prou feines et reconeixes, és, al mateix temps, Ungla De les Sensacions agradables Mega Qualsevol Viatger Floristeria Experimentar. Sense necessitat de cops al pit ni fingits entusiasmes. Només la satisfacció de ser laltre entre els altres.
Per trobar-se, abans cal perdre's. No serveix de res buscar-se en l'ordre cartesià dels dies sense brillantor, de les nits que ens apaguen sense oferir-nos res a canvi, quan fins i tot les butxaques pesen de mansuetud. De tot això ens redimeix la desorientació d'una estació d'autobusos on tots els taxistes intenten estafar-te; la perplexitat d'una fortalesa tibetana aguaitada per gossos salvatges; la sorpresa d'un vaixell on l'únic objectiu de la majoria del passatge és una borratxera “low cost”; l'atordiment de veure't hissat per un monjo a un monestir enfilat a una roca amb una corda trenada amb pell de vaca…
Per trobar-se, abans cal perdre's. No serveix de res buscar-se en l'ordre cartesià dels dies sense brillantor
Aquests llocs dels que voldries sortir corrents a les primeres de canvi són, en definitiva, els que més t'ajuden a reconèixer-te. A la cerimònia de la confusió ens vam desposseir definitivament del nostre petit equipatge de pors i prejudicis per intentar furgar-nos inseguretats i actituds/aptituds que ni tan sols presagiàvem. I, quan recuperem el resol i ordenem angoixes que no són tals, la manera de sobreviure al miratge ens dóna la mesura del que som i del que podem esperar de nosaltres mateixos fora del ball de màscares dels dies grisos. És la infal·lible teràpia del desconcert.
Comentaris (8)
Mayte
| #
wow, quin text tan meravellós, de plaer de lectura, pura poesia i realitat…! m'ha pujat l'ànim, gràcies Ricardo!
Contestar
Rosa Estévez
| #
Absolutament fantàstic. Enhorabona Ricardo!
Contestar
Ricardo
| #
Gràcies Rosa i Mayte. M'encanta que us hagi inspirat. B
Contestar
Laura
| #
És genial Ricardo, és preciós el que dius. De nou has posat text a moltes de les coses que sentim, almenys jo. La confusió de què vols fugir i que no obstant t'atrapa.. aquest paisatge on et sents com una estranya…ser l'altra entre els altres i ser cada cop més tu…genial.
gràcies
Contestar
Ricardo
| #
Doncs benvinguda al gran grup del desconcert Laura. Moltes gràcies per la vostra generositat.
Contestar
Elena
| #
Molt bo el text per posar paraules a una sensació que no és tan fàcil d'explicar. És veritat que només ens coneixem a nosaltres mateixos i als nostres límits en les situacions més desconcertants.
Salutacions!
Contestar
Ricardo
| #
Gràcies Elena. Buscar-nos als nostres límits és potser l'única aventura imperible…
Contestar
pepe
| #
Quina manera d'expressar-ho. ajuda a rescatar els somnis que enterra la rutina.
Gràcies.
Contestar