Etiòpia em va durar tres nits i 600 quilòmetres. Va morir Mandela i vam haver d'anar-nos just quan començava a entendre que per fi havia arribat a una Àfrica totalment diferent de la que fins ara havia contemplat.
Fins i tot Etiòpia vaig arribar a pensar que si Àfrica no era un país s'assemblava molt. Francament, entre Sud-àfrica, Swazilàndia, Namíbia, Botswana, Zimbabwe, Moçambic, Malawi, Zàmbia, Tanzània, Kenya i Uganda he trobat moltes similituds, en la forma per descomptat, i en el fons. Trobava més canvis econòmics i de desenvolupament que grans bretxes socials. Em semblava que hi havia una base cultural força comuna a tothom, una proximitat malgrat les diferències. Etiòpia, en aquestes tres nits i 600 quilòmetres, em va semblar una altra cosa.
Fins i tot Etiòpia vaig arribar a pensar que si Àfrica no era un país s'assemblava molt
Potser fos perquè hi vaig arribar amb molt de bagatge, haver llegit el llibre d'un amic que t'explica el país per sobre d'explicar-se així mateix. El “Viatge a les fonts del Nil blau” era en part el causant del meu viatge, així que d'alguna manera hi aterrava amb el manuscrit disposat a identificar-me o allunyar-me de la mirada de Ricardo Coarasa, autor de l'obra.
I així vaig arribar a una Addis Abeba on ens va rebre un amic de Francesca que viu allà. Ens va portar a casa seva i ens va treure per alguns d'aquells bars canalles de postí de les capitals africanes on les prostitutes usen laca per encerar les seves altes sabates de taló. Després, arribant fins a casa seva, ens va explicar que potser veiéssim hienes que baixen fins al seu barri, a la falda d'una muntanya, a menjar escombraries i als molts gossos de carrer que tinguin la mala sort de trobar-se. No vaig arribar a creure'l fins que ja al llit vaig sentir nítidament el “riure” de diverses.. Em va impressionar pensar en una ciutat on a la nit passegen hienes pels seus carrers.
Em va impressionar pensar en una ciutat on a la nit passegen hienes pels seus carrers
Al matí següent ens trobem amb Joan. Era una recomanació de Ricardo, un vell col·lega del viatge, que em va ensenyar el seu país amb una barreja d'accent cubà batut amàric. Yohanes pertany a aquesta generació d'africans que en les seves independències van ser acollits pels països comunistes per ser ensinistrats. Un gran tipus del que en poc temps acabem sent amics. Espero veure'l ara, quan creui per Etiòpia si res no es torça, al mes de març.
I així sortim de ruta per a un viatge on havíem d'arribar fins a Gondar i Lalibela. Des del cotxe vaig veure un paisatge canviant. La capital em va semblar que era un lloc on s'entenia un progrés econòmic fort. Era millor i més gran del que s'esperava. No és Addis un lloc bonic, conserva la fesomia de les ciutats comunistes creades a mitjans del segle passat, amanida en aquest cas amb vestigis de palaus reals i una mica d'iconografia feixista deixada per la Itàlia de Musolini. No és un lloc bonic, per exemple,, però si em va semblar un lloc interessant.
Després vam anar ascendint els més de 3000 metres d'alçada que té la ciutat a les muntanyes d'Entoto i va anar apareixent l'Etiòpia rural. L'immens camp estava majoritàriament llaurat, una bona notícia per mesurar el desenvolupament d'un país, però les poblacions que passàvem a mesura que s'allunyaven de la capital anaven semblant més pobres. Cases de tova o pedra, rectangulars, en petits i constants nuclis de població que apareixien escampats abans els nostres ulls.
No m'agrada en general la cuina africana, excepte moçambiqueña
Parem a menjar una injera en un petit poblat, on el propietari és un cubà que va emigrar fa anys a Etiòpia. No m'agrada el plat que amenaça de perseguir-me els propers dies i després de provar-ho intento menjar una carn encebada que la nit anterior a Addis em va encantar i ara em sembla un greix intragable. No m'agrada en general la cuina africana, excepte moçambiqueña. Ho sento, no trobo cap gràcia a la shima en cap de les seves variants ni m'agrada el cuit que solen fer la carn acompanyada sempre de vegetals.
Després d'un dinar en què gairebé no vaig menjar res tornem a la carretera. Encara ens queden gairebé cinc hores de cotxe. Veiem les grans construccions xineses, que Yohanes m'explica que es veuen igual de malament que a tota Àfrica. La Xina s'ha convertit en un sinònim de barat i dolent per als africans. Hi ha molts camions «varats» a la carretera, esperant una peça miraculosa que els tregui del seu enterrament, i després de la finestreta s'observa una activitat constant d'un poble que no sembla que s'hagi resignat a ser exemple de pobresa.
Arribem de nit a Bahar Dar i trobem una multitud de persones que s'arremolina a la carretera. No podem passar, els cotxes estan aturats en una llarga fila. Ens apropem i comprovem que hi ha un cadàver sobre l´asfalt. Sembla que el seu cos va caure allà, en aquest precís moment i en aquest precís lloc. Allí es va acabar la seva vida. Passem pel seu costat i miro de reüll el cadàver. “Val la pena viure amb intensitat, aquest podria ser jo”, penso. “Segur que ell abans també va pensar alguna vegada això mentre mirava la mort d'un altre”, em dic en silenci.
Segur que ell abans també va pensar alguna vegada això mentre mirava la mort d'un altre
Al matí següent, quan ja sabia que havia d'anar-me'n per a Johannesburg, i després d'escriure una desconeguda història d'un intent de assassinat de Mandela amb què vaig ensopegar per casualitat, decidim anar a conèixer almenys les cascades de Tis Isat. Va ser pel camí quan vaig trobar una segona seqüència que em va parlar de la mort. Entre un munt d'escombraries on cremava part de la merda allà llançada havia gossos, porcs, homes i nens buscant una cosa que ficar-se a la boca. Ficaven les seves mans o musells en muntanyes de deixalles. Els nens portaven els seus peus descalços. Només s'escoltava el bordar d'alguns gossos. Al cel volaven voltors i cigonyes. Vaig pensar llavors en allò quotidià on visc d'aquesta escena tantes vegades contemplada, en la desgràcia que ha de ser néixer ja mort. Me'n vaig recordar d'aquell cadàver de la nit anterior. Me'n vaig recordar de nou que sóc afortunat.
Continuarà….
