Hi havia visitat el lloc més de trenta anys abans. El record que tenia de la Trencada d'Humahuaca, àrea de l'ESA de l'altiplà argentí Propera Bolívia, era que es tractava d'tranquils pobles polsegosos amb una forta influència indígena. Ara que tornava vaig notar una gran diferència. La zona manté les seves arrels incaicas, però la vida dels pobles s'ha bolcat cap al turisme. Les façanes de les cases són les mateixes però pintades amb atractius colors i moltes van ser reconvertides en negocis de productes autòctons. Les noies que els atenen vesteixen impecables robes tradicionals però a més de parlar quítxua i castellà, saben fer-se entendre en anglès i francès.
La plaça del poble de Purmamarca es veu molt més bonica que el que jo recordava. Els picapedrers tenen flors, els senders estan cuidats, les carpes dels venedors estan molt prolixes. Sens dubte tot es veu molt més fotografiable. Uns turistes francesos que van passar al meu costat estaven fascinats traient fotos a una flama i un nen que rebia monedes per posar. Però tot i que tot es veu tan bé jo enyorava aquell poble pesat i oblidat que recordava haver visitat tant de temps enrere. Però tot havia canviat tant o era la meva memòria la que em jugava una mala passada?
Secretament, buscava trobar, en algun racó, aquell aire de poble autèntic que no es preocupa pel que pensin els turistes
Busquem l'allotjament. Recordava que en els setanta, amb els meus pares, havíem parat en una posada on la porta no tancava bé. Ara, en canvi, l'hostal que havíem triat tenia totes les comoditats del segle XXI, tv satelital amb canals de tot el món, wifi, termòstat que controla la temperatura de la cambra i molt més. Però l'aspecte exterior, de parets de pedra, respecta l'arquitectura tradicional de la zona.
Ens prenem una estona abans de continuar el reconeixement de la zona per acostumar-nos a l'altura. Vam beure un te al sol, asseguts en unes còmodes cadires mentre verificábamos nostre correu electrònic. Després fullegem la guia i planegem el que faríem aquella tarda i els següents dos dies. Purmamarca, Tilcara, Humahuaca i Uquía eren alguns dels pobles que visitaríem però jo, secretament, buscava trobar, en algun racó, aquell aire de poble autèntic que no es preocupa pel que pensin els turistes.
El Turó dels Set Colors seguia, òbviament, tan cridaner com abans. Les ruïnes del poblat indígena conegut com el Pucará de Tilcara, estaven reconstruïdes, senyalitzades i amb un recorregut determinat. Cada poble comptava amb un museu etnogràfic-arqueològic molt ben exposat amb clares explicacions i una il · luminació d'acord a l'exhibició. El camí que recorre la vall ja no aixecava un núvol de fina pols que jo recordava que es ficava fins a la roba de la valises; aquest camí estava pavimentat. Per admirar els exuberants turons que dominen la zona ja no havia de detenir a costat de la ruta, ara hi ha miradors amb lloc per aparcar l'acte i un parell de cartells que expliquen el que s'està veient. La fascinant fira de productes autòctons està ara organitzada amb un horari d'inici i fi molt respectats. Els negocis accepten targetes de crèdit i els restaurants ofereixen menjars locals amb menú en diversos idiomes.
La Trencada d'Humahuaca es veu ara molt més atractiva que en els setanta però igualment jo seguia buscant almenys una cantonada amb aquest aire ...
He d'admetre que la Trencada d'Humahuaca es veu ara molt més atractiva que en els setanta però igualment jo seguia buscant a el menys una cantonada amb aquest aire ... "I si anem a Iruya?", li vaig proposar a la meva dona assenyalant al mapa un poble fora del circuit turístic principal. A ella li va encantar la idea. El camí sabíem que era de terra, trencat, muntanyós, zigzaguejant, per moments de cornisa i, sobretot, arribava a superar els 4.000 metres d'altitud.
Vam emprendre el camí. Totes les descripcions es queden curtes quan un encara aquestes corbes interminables. A mesura que ascendíem la camioneta, gasolera, tirava més i més fum blanc. Poc després de passar el port el camí baixada en una successió de cargols, com li diem a les corbes molt tancades.
Una polseguera llunyana ens va avisar que un vehicle venia pujant. En acostar-nos vam veure que es tractava d'un atrotinat òmnibus que pujava treballosament. El conductor venia molt preocupat amb l'esforç del seu motor i em va deixar tota la responsabilitat d'escórrer a la vora del precipici per deixar pas. Passat l'ensurt, em vaig alegrar de veure en aquest vell col · lectiu l'esperança de trobar al poble l'aire pesat que jo buscava.
En arribar a la plaça davant de l'església meves esperances es van enfonsar. Es trobava plena de barullentos motxillers que esperaven el següent òmnibus
Després de molt traginar a la distància vam veure, entre turons, la torre de l'església de Iruya. El camí encara ens reservava un últim desafiament, havíem travessar l'impredictible riu Iruya, però per sort aquesta vegada portava poca aigua. Si queia un xàfec la història a la tornada podria ser molt diferent.
En arribar a la plaça davant de l'església meves esperances es van enfonsar. Aquesta es trobava plena de barullentos motxillers que esperaven el següent òmnibus per tornar a Humahuaca. Potser quan s'anessin tornaria la pau.
El costat de la plaça era una barana sobre un precipici des del qual teníem una espectacular vista del canó del Riu Iruya. Tretes unes fotos ens endinsem pels carrerons del poblet i, per la meva alegria, allà sí vaig trobar el que buscava. Vells bars amb cartells descolorits, cadires i taules mig desmanegades, els arrebossats mal mantinguts, carrer de pols, els vilatans xerrant sense cap pressa, un noi que passava amb un lentíssim ruc. Tot el contrari al que s'havien transformat els pobles de la Quebrada de Humahuaca. Aquest era el Nord Argentí que jo recordava. Me'n vaig anar content d'Iruya.