Es: Aquella nit va coincidir amb la final de la Champions League i entre tanta cerimònia i tanta pregària

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

El monjo assenyala un penyal per sobre de 4.000 metres, a l'est del monestir de Sera, on s'endevina una rústica casa de pedra. Els tibetans, compte, carreguen amb els seus morts a l'alba fins cingles solitaris com aquest per trossejar a cops de destral. Els voltors i els corbs fan la resta. Al país de les neus no hi ha cementiris.

Necessitat obliga. La majoria dels budistes prefereix la cremació, però d'on treure la llenya per a tanta incineració? A hores d'ara, els materials de combustió escassegen (el més utilitzat és l'excrement de iac) i el terreny, dur i rocós, desaconsella les tombes tradicionals. Només els cadàvers dels lames de més renom es consumeixen en una foguera (anys enrere en una caldera de mantega). La solució per a la majoria dels tibetans, des de temps immemorials, són aquests enterraments "celestials". Els ossos es porten a un lama perquè els trituri i serveixen per alimentar les aus o, barrejats amb terra, per construir petits "chorten" (altars de pregària). Per als captaires, ni això: les seves despulles es llancen a l'aigua en rius i llacs perquè els peixos es donin un festí.

El monestir de Sera està només a cinc quilòmetres al nord de Lhasa. Com passa amb tots els grans centres espirituals del budisme tibetà, ha pagat molt car els excessos de la Revolució Cultural xinesa. Dels 5.000 monjos que antany l'habitaven ara tot just queden uns pocs centenars. La seva antiga esplendor s'ha diluït, malgrat les notables tasques de reconstrucció, i condemnat a viure de les almoines de pelegrins i turistes, s'ha vist abocat a obrir les portes de la seva intimitat espiritual perquè els visitants es deixin uns quants iuans. Més endavant ho explicaré amb detall.

Allà, sobre la teulada, Tenzing ens explica que el seu pare també va ser abandonat a les aus carronyeres ia les feres salvatges en aquests mateixos penyals ara fa sis anys. Mentre un monjo meritori, tot just un adolescent, es resisteix a que li faci una foto, el Potala emergeix arrogant de la verdor de la vall de Kyi-chu. Les vistes de les imponents turons que envolten Lhasa insuflen pau. No és mal lloc aquest, per descomptat, per acomiadar dels teus morts.

Els turistes, càmeres en previnguin, estratègicament repartits entre les desenes de monjos a punt de començar la seva "cerimònia de la discussió"

Però aquesta escola monàstica està lligada, d'alguna manera, a Espanya. Un Thubten Yeshe, un dels seus monjos més il.lustres-que va posar peus en polvorosa després de la invasió xinesa- li va donar per reencarnar-se en Osel, un nen granadí. Lama Yeshe havia estat a Espanya en els anys 70 i havia impulsat la creació d'un monestir busdista al poble de Bubión, a les Alpujarras, que s'inauguraria el mateix Dalai Lama. Mort en 1984, la seva reencarnació granadina va ser traslladat a un monestir del sud de l'Índia per complir amb la seva destinació. Però fart d'aquesta immersió en l'edat mitjana, Osel va fugir res més complir 18 anys i ara viu a Espanya i es declara agnòstic.

Quants Osel hi ha entre els nois de túniques carmesí amb els que em creuo a les intricades carrerons de Sera? La cerimònia està preparada. Els turistes, càmeres en previnguin, estratègicament repartits entre les desenes de monjos a punt de començar la seva "cerimònia de la discussió". És un altre dels peatges que cal pagar per sobreviure. Es reuneixen en petits cercles sobre la terra nua. Un d'ells, de peu, planteja una pregunta doctrinal que tanca amb un sonor espetec de les seves mans, comminant a un dels monjos que roman assegut a desvetllar en veu alta la resposta. I així una i altra vegada, per solaç dels turistes que intenten captar aquesta fotografia diferent que adorni el saló de casa. És l'etern aprenentatge a través de la repetició, però en aquest cas agilitzat per aguditzar la rapidesa mental. L'espectacle, perquè això és a ulls del profà, és digne de veure, amb els diferents monjos picant de mans no exemptes d'agressivitat, seves túniques al vent, mentre els joves meritoris intenten trobar la resposta correcta, que celebren contents. Són escenes d'un altre temps, visions d'una espiritualitat que llangueix, envilida ara pel poder dels iuans que ajuden a sobreviure.

  • Compartir

Comentaris (3)

Escriu un comentari