Solcant els mars de Tuvalu: l'univers de l'lagoon Et Namo
Quan vaig veure des de la cabina de l'avió que ens portava a Tuvalu la geometria del seu atol Funafuti, tan circular i cinematogràfic, amb les seves illes, les seves aus i les seves platges desertes per trepitjar, em vaig prometre posar el peu en una d'elles, ja hagués d'arribar en vaixell, canoa, bassa o tronc, i deixar l'empremta de la xancleta en una platja rosa, on només hi ha hagut en els últims cent anys orenetes marines i crancs de mar.
A l'avió també volava un periodista txec que volia visitar tot el visitable i, als pocs dies de ser-hi, va convèncer a un tuvalense vestit de mariner que ens portés a l'altre de l'lagoon Et Namo fins a punts que ni el mateix barquer havia visitat mai. "Podem sortir de l'atol?", preguntar André impacient. "Nooooo. No surt de l'atol ", va sentenciar el mariner polinesi sense donar opció a mig argument.
Vam entendre que era un món propi, un sistema harmònic on tot funciona com una maquinària perfecta.
I un matí amb sol, calor, moltíssima calor, i zero vent, ens vam embarcar en una xalupa de fusta que va sortir de el braç de atol en què vivíem, Fongafale, rumb als límits del que és habitual.
Traqueteamos vorejant la nostra illa impulsats per un motor feble fins perdre de vista Fongafale i internar-poc a poc, sense ombra que ens cobrís ni sentit de l'orientació, en un mar turquesa on bussejaven tortugues, ratlles i mantes, i fins gambes i gambetes, que jo només havia vist moure en algun bar de Sant Sebastià.
Vam entendre que era un món propi, un sistema harmònic on tot funciona com una maquinària perfecta. I és que tot el que s'organitza al voltant d'un atol en matèria de biodiversitat, disposició espacial i gestió de recursos, n'hi hauria prou per fer funcionar un cosmos únic, petitó, bellíssim, amb pocs aldarulls i molta apacibilidad.
Però Què és un atol?
Un atol en realitat es forma gràcies a una illa volcànica al voltant de la superfície creixen corals formant una figura circular. Quan es donen unes condicions determinades els corals creixen més i més i l'illa s'enfonsa i desapareix fins que només queda l'anell de corall.
De vegades els anells s'enfonsen parcialment o el nivell de la mar puja i llavors, com en Funafuti, conformen una sèrie d'illots que es disposen al voltant d'un lagoon en forma circular.
Quan es donen unes condicions determinades els corals creixen més i més i l'illa s'enfonsa i desapareix fins que només queda l'anell de corall.
El barquer ens va suggerir que no tinguéssim esperances de trobar molta gent ja que, dels 22 illots amb nom que hi ha al lagoon (hi ha molts altres, però són tan petits que estan sense batejar) només Funafala estava habitat. Alguns noms d'aquests apèndixs coral·lins, per a delit el lector, fill Fatato, Funangongo, Funamanu, Falefatu, Mateika, llarg, Avalau, Teafuafou, equitat, Vasafua, Pat ...
Li demanem llavors que parés a Funafala, per parlar amb la gent, i que després, si us plau, ens deixés baixar a algun illot minúscul, allunyadíssim, de sorres roses i insolència floral.
Funafala té una hamaca
Quan vam arribar a Funafala ens van rebre sense escarafalls ni sorpresa. El barquer era un habitual i ens va servir de salconduit en terra estranya. Els habitants van mostrar una afabilitat tranquil·la, exempta de tota tensió turística imaginable, però jo vaig sentir una sensació de manca de cortesia, d'infiltració en un entramat domèstic, d'arribar a una casa sense avisar.
Tenen pals per estendre els peixos a la vora de la platja, sorra fina com sucre glas, i la música calma de les ones pausades que arriben a la riba portant conchitas.
És una illa petita i absolutament bella. Tenen pals per estendre els peixos a la vora de la platja, sorra fina com sucre glas, i la música calma de les ones pausades que arriben a la riba portant conchitas. Funafala té una hamaca negra i bastant vella que, segons el parer dels seus 20 habitants, és el més còmode de l'illa i per aquesta raó es la deixen de preferència a l'àvia, que passa el dia de la sorra a l'hamaca, de l'hamaca a la sorra, mirant la vida i jugant amb dues nenes vestides amb samarretes de colors. Es diu Fuvalu, té 67 anys i ha nascut i morirà aquí. No té cap interès en conèixer res més.
Els peixos lloro fan caca que és sorra de corall
De Funafala naveguem fins a un microislote el nom no recordo, potser perquè no tenia denominació, amb una sorra rosa fins el desvergonyiment.
Diu el meu amic Enrique, que és savi i geòleg, que les platges dels atols no estan formades per sílice, com les nostres, ni per renta, com les de les illes volcàniques, sinó de corall. Coral erosionat a la seva mort, quan es queda rígid i dur, algunes petxines, i, sobretot, coral els pòlips es mengen els peixos lloro, que tenen com un piquillo que també grata la part exterior. Aquests peixos engoleixen el pòlip (tou) i el corall (dur), i quan fan la digestió, expulsen el corall, que és carbonat càlcic i acaba sumant-se a la sorra coral·lina de les platges roses.
Vaig jugar a perdrem una mica en la microselva insular i, en un moment vaig passar de naufrago a Doctor Livingstone
Quan vaig trepitjar aquella sorra coralina de petxines i peixos lloro vaig sentir el mateix que aquests personatges de pel·lícula que, després d'un naufragi terrible, arriben abraçats a una taula a una illa plena d'ocells on només fa calor, foc, horitzó borrós i fa olor de sal. Vaig jugar a perdrem una mica en la microselva insular i, en un moment vaig passar de naufrago a Doctor Livingstone, i de l'divertiment a l'esperança-por que, a el tornar a la riba rosa, la barqueta, el barquer i el txec no estiguessin més.
Vam tornar a poc a poc a casa, i aquesta nit vaig recordar una seqüència de la pel·lícula "Naufrago" que no puc veure sense tirar-me a tremolar: ell, després de quatre anys només en una illa a la qual acaba avorrint, construeix una bassa i es llança a la mar. Portem una hora i mitja hora de pel·lícula. Tom Hanks es va allunyant, fart de l'illa, rumb a un futur prometedor ple de persones i centres comercials, i de sobte es gira, veu a la seva llar allunyar-se en l'horitzó i llavors entra per primera vegada la música en la pel·lícula, Hans deixa de remar, s'atura a observar l'illa borrosa i, com un nen petit, trenca inevitablement a plorar.
Comentaris (2)
Javier Brandoli
| #
Meravellosa història i meravellós text
Contestar
Jaime
| #
No es pot descriure ni escriure millor. Mentre llegia el teu text per un moment m'he vist envoltat de corall compartint aquesta escapadeta amb vosaltres.
Contestar