Torres del Paine: tot sol amb la Patagònia
[pestanya:el viatge]
Es he VA DIR Jorge Luis Borges 1 Theroux Pau, d'escriptor a escriptor, abans que aquest posés rumb al sud del sud del continent americà, que havia creuat de cap a cap: "A la Patagònia no hi ha res. No és el Sàhara, però és el més semblant que es pugui trobar a l'Argentina. No, a la Patagònia no hi ha res ". I així és. Res de res.
Potser per això, aquest paisatge nu, aquests horitzons de matolls prenyats de solitud, de gossos ladradores, d'ovelles lanudas i cavalls salvatges, ha captivat durant segles la imaginació d'escriptors, viatgers, somiadors, vagabunds i fins d'algun aristòcrata vingut a menys desitjós de regnar sobre tan vast i erm territori. Viatges al Passat no va poder resistir a la crida de la Patagònia i una obstinació llargament acariciat: admirar els paisatges de les Torres del Paine, en la XII regió xilena de Magallanes, i la província d'Última Esperança, una denominació que per si sola justifica un llarg viatge.
Un pot arribar en avió des de Santiago de Xile fins a Punta Arenas i, d'allà, amb autobús fins a Puerto Natales i el Parc Nacional Torres del Paine. Però el viatger prefereix creuar les acaballes de la serralada dels Andes des del Calafate, a Argentina, per tenir el plaer de circular per la mítica ruta 40, 5.000 quilòmetres de ripio (pista de terra i còdols) que travessen Sudamèrica de nord a sud. El principal obstacle és el clima: en ple hivern, qualsevol contratemps pot engegar a rodar tot. Ho explica amb cruesa Mempo Giardinelli a "Final de novel · la a la Patagònia": "Els patagónicos saben de quedar encallat en un camí ben pot significar la mort".
Foragitant aquests funestos presagis, el viatger s'interessa per la manera d'arribar a les Torres del Paine només posar un peu a El Calafate. L'encarregat de l'hostal no hi va per les branques. "És impossible en aquesta època de l'any. La neu tanca el pas a l'hivern i encara que aquest any no ha nevat molt, la major part del camí és de ripio i, si Plou, el fang pot deixar-vos encallats en un lloc on trobar ajuda no és fàcil ". El viatger, com a bon aragonès, no accepta un no per resposta i després recórrer les agències de viatge i acostar-se a la parada de remises (els taxis) del municipi, arriba a la conclusió que el més oportú és llogar un cotxe amb conductor. Al final, el preu es negocia en 700 pesos (un euro equivalia llavors a una mica més de quatre pesos argentins) amb Omar, un antic gaucho reconvertit en remisero.
Esperança sota zero
Tenim per davant 700 quilòmetres fins al Parc Nacional Torres del Paine, així que cal matinar ja dos quarts del matí ja estem en ruta. L'amo de l'hostal segueix insuflant ànims fins a l'últim moment. "Fa uns anys, era una utopia passar a Xile a l'hivern, perquè et trobaves neu fins a les orelles. Ara cada vegada neva menys, però el problema és el fang. El cotxe es queda encallat enmig d'un fangar i triguen un dia sencer a rescatar ", ens prevé abans d'acomiadar-.
Fa uns anys, era una utopia passar a Xile a l'hivern, perquè et trobaves neu fins a les orelles. Ara cada vegada neva menys, però el problema és el fang
Després de passar un control als afores de Calafate, la ruta 40 remunta fins a aconseguir la Pampa Alta, per on transitem a les 06:30. Els primers cèrcols de neu motean un paisatge envoltat de boires i silenci. El viatge podria ser molt més còmode si "La tallada", un camí de ripio que uneix la 40 amb les Torres del Paine, estigués obert. Però el riu Pelque no respecta carreteres, que per això estava abans, i quan baixa crescut arrasa tot el que es troba al seu pas, turistes temeraris inclosos.
Un cop a Esperança, la prioritat és omplir el dipòsit de benzina. Mancat de gairebé tot, a la Patagònia meridional també escassegen les gasolineres i quedar-se sense combustible en ple reble andí pot costar molt car. A més, hi ha un motiu afegit igual de pragmàtic: a Xile, el preu del litre és molt més elevat i creuar la frontera amb les màximes reserves i un bidó ple al maleter permet estalviar-se uns pesos. Esperança és la zona més gèlida de tota la província de Santa Creu. No és estrany que el termòmetre baixi en aquesta època de l'any per sota dels 30 graus sota zero. Ara, per fortuna, només marca un grau negatiu. Aquesta és terra de pumes i de caçadors furtius, a qui els ramaders paguen perquè acabin amb ells abans que el temut felí ho faci amb els seus ramats. I és que una femella pot matar mig centenar d'ovelles en una sola nit per ensenyar als seus cries a caçar. Els gauchos ho saben bé.
Alienes al puma que aguaita, centenars de vaques salvatges, l'esplendor de futurs rostits, ronden per les pastures d'herba esclarissada poc abans del desviament a Rio Tèrbols, on el termòmetre segueix baixant. La imponent serralada dels Andes emergeix per primera vegada davant nostre, tan nevada com majestuosament bella.
El pas de Pista Carrera
El reble està ple de clots i basses gelades que de vegades abasten tot l'ample de la via. Els cops de volant són continus, però la pista està seca i el temut fang no apareix. Quatre hores després de sortir de Calafate arribem al lloc fronterer de Cancha Carrera, clavat a un costat del coll que separa Argentina de Xile. Els tràmits fronterers en ambdues gendarmeries retarden una mica la marxa, tot i que no hi ha més viatgers en cap de les dues duanes. Però com en qualsevol altre lloc apartat del món, els funcionaris tenen ganes de fer-la petar.
Al proper poble de Turó Castell, un grapat de cases escampades pels vessants andinas, el viatger intenta canviar els seus dòlars per pesos xilens, doncs el duaner li ha advertit que l'entrada al Parc Nacional Torres del Paine s'ha d'abonar en moneda local. Però en l'únic establiment obert, l'oficina de correus, ningú pot ajudar-nos i ens suggereixen que ens acostem fins a Puerto Natales, la qual cosa obliga a desviar 60 quilòmetres de la ruta en direcció sud, cap a l'estret de Magallanes.
Al proper poble de Turó Castell, un grapat de cases escampades pels vessants andinas, el viatger intenta canviar els seus dòlars per pesos xilens, doncs el duaner li ha advertit que l'entrada al Parc Nacional Torres del Paine s'ha d'abonar en moneda local
Confiant en la bona voluntat dels homes bons, seguim endavant a risc d'haver de donar la volta a les portes del parc per la intransigència del guardaboscos. El que no ha aconseguit el temut reble andí pot aconseguir un impediment administratiu en aparença insubstancial. Els 90 quilòmetres que separen Turó Castell de l'entrada al parc es recorren en hora i mitja. El cos ja s'ha acostumat a la simfonia de sots i al zongoloteo continu de la Chevrolet ranxera. La incomoditat fa estona que és rutina.
L'avantsala del gel patagònic
Les rajades de guanacs anuncien la proximitat de la Porteria de Llac Sarmiento, que pren el nom del llac del mateix nom, un dels innombrables que esquitxen les 242.000 hectàrees del parc, avantsala del gel patagònic. El eixut guarda torna a repetir el que ja sabíem: s'ha de pagar 4.500 pesos xilens per persona (uns set dòlars en aquest moment). Plantejat el problema, accedeix finalment a que abonem l'import a la tornada, després d'aconseguir canvi en algun dels allotjaments repartits a l'ombra de les Torres del Paine, que per uns segons es desembarazan dels núvols i exhibeixen tot el seu poder.
El vent patagònic agita les anyils aigües del llac Sarmiento, on espejean per moments les siluetes de les Torres, dos incisius de més de 2.600 metres d'altura que es fonen amb els núvols que ara tornen a ocultar els seus cims. El reble serpenteja per les vores del Llac Pehoé. A banda i banda es disseminen per la prada magallánica desenes de llacunes. Han passat set hores des que vam deixar Calafate. Després d'aconseguir allotjament a marxes forçades, el viatger intenta ascendir fins al mirador de la llacuna verda, un dels més privilegiats del parc, sabent que no queden massa hores de llum. Però el ventada obstinat, les inestables vessants de pedra volcànica i la urgent minva de llum solar acaben per doblegar aquest afany. No es veu una ànima en molts quilòmetres a la rodona. Allà baix es dibuixen les siluetes blaves del llac Pehoé i del Nordenskjöld, que porta el nom de l'explorador suec que en 1879 va descobrir el pas del Nord-est, l'anhelada ruta marítima que enllaçava l'Àrtic amb les aigües del Pacífic a través de l'estret de Bering just a l'altre extrem del món.
La deriva dels fantasmes de gel
Per acostar-se fins l'hostal del Llac Grey cal sumar una altra hora de ripio des de la posada riu Serrano, en els contraforts del Llac del Toro. Ara plou amb força i la llum es va apagant per moments. Però el viatge val la pena. Fer una ullada al Llac Grey, on mor una de les principals llengües glaceres de la Patagònia Xilena, no és una cosa que un pugui fer cada dia. A la penombra, els blocs de gel separats del camp de gel patagònic sud ofereixen un aspecte fantasmagòric. Encara a la deriva alguns, rendits a la riba altres, els enormes blocs de gel estremeixen contemplats des del mirador Ferrier, enfilat a un petit penya-segat de matolls i pedregar. Allà al lluny s'endevina encara el tors blanc de la Glacera de Grey.
Els innombrables senders del parc i el seu enorme extensió (entre l'alberg del Llac Dickson, al nord, i la Posada de Rio Serrano, al sud, hi ha més de vint hores de caminada) aconsellen la utilització d'un vehicle (poden ser els propis del parc) per decantar-se per una un altra ruta. A l'hivern, clar, les possibilitats es redueixen notablement. El viatger, però, no vol deixar aquest parc del confí dels confins sense acostar-se al mirador de les banyes, situat a la vora del Llac Nordenskjöld, assotat per la furiosa torb patagònica i una fina aiguaneu. Allà, enfront dels imponents guardians de roca, modernes Ciáneas d'aquest extrem meridional del món, sacsejat pels violents esbufecs d'Èol, dóna finalment per complert el vell somni.
[pestanya:el camí]
Des El Calafate només surten dos autobusos de la empresa Zaahj per setmana a Puerto Natales, enllaç indispensable amb el parc nacional de Torres del Paine. Contractar els serveis d'un remisero és una bona opció, sobretot si es viatja en grup.
[pestanya:una becaina]
L'selectíssim hotel Explora té un emplaçament privilegiat però uns preus bastant elevats. L'opció més barata és la posada Riu Serrano, al sud del parc. Ull, convé regatejar, perquè el preu inicial pot rondar els 70 dòlars per una habitació en temporada baixa. El viatger va torçar el gest i va aconseguir que la tarifa baixés a la meitat. L'única manera d'alleujar les baixes temperatures nocturnes és un vell calefactor, però el corrent elèctric, produïda per un generador, només se subministra a partir de les sis de la tarda ja les dotze de la nit es s'interromp de nou fins a les sis de la tarda del dia següent.
[pestanya:a taula parada]
Només es pot menjar en els hotels o posades. La hostal del Llac Grey és una bona opció, encara que si el temps acompanya el millor és gaudir d'un pícnic a l'aire lliure. La sensació de llibertat és irrepetible.
[pestanya:molt recomanable]
Qualsevol caminada pel parc val la pena. Preguntar a la recepció de l'hostal. La visita al Glacera de Grey és gairebé una necessitat, sobretot al capvespre, per inundar de l'esgarrifosa pau que s'hi respira entre les ombres dels icebergs que moren a la vora.
Per a una informació completa del parc: www.torresdelpaine.com.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (2)
Billy
| #
Ohhhh.. Boniques fotos i fantàstic reportatge. Segueixin així
Contestar
Diego
| #
però res… ja és una cosa
Per què ens criden l'atenció els llocs on no hi ha res de res?
una abraçada, Ricardo
Contestar