Aigües del Bàltic
M'agradava pujar a la coberta per veure com la proa trencava les fredes aigües del Bàltic com si al gegantesc ferri no li costés cap esforç. Així de simple. Només uns pocs curiosos treien el cap a l'exterior durant les travessies. Feia fred i el vent et agitava en inesperades sacsejades com posant-te a prova. Sovint miraves al teu voltant i t'havies quedat sol. Però m'agradava passar-hi una bona estona, recolzat sobre l'última barana de proa, abstret en les aigües del gran mar interior del nord d'Europa, del vell mare Suebicum romà, en aquestes mateixes aigües que van solcar els víkings, escenari d'estratègies navals i fugides de refugiats a la Segona Guerra Mundial.
És fàcil navegar pel Bàltic. Desenes de ferris solquen les seves aigües diàriament i és senzill reservar els bitllets a internet en qualsevol companyia. Nosaltres havíem volat de Madrid a Estocolm i d'aquí a Hèlsinki amb Norwegian i vam arribar de nit a la capital finlandesa. Feia bastant fred, no més de cinc graus, mentre esperàvem el bus de Finnaie (surten cada vint minuts costat de la parada de taxis), que ens va deixar en mitja hora al centre de la ciutat, costat de l'estació de tren (la plaça del Ferrocarril), i caminem fins l'apartament que havíem llogat, a un pas de la catedral Uspensky, davant de la terminal de ferris de Viking Line.
Feia fred i el vent et agitava en inesperades sacsejades com posant-te a prova
El ferry a Talín sortia d'hora, però no des dels molls que teníem al davant, Sinó del port a l'oest (lansiterminaali), on a aquestes hores (06:00) calia arribar necessàriament en taxi. Només calia canviar les reserves online pels bitllets a la taquilla. La navegació fins a Estònia, somnolenta, està impregnada d'un to cendrós. És una mar gairebé en blanc i negre, vigilat per nombrosos núvols. Fa fred a coberta, però és un fred que no molesta, sinó que acompanya.
La tornada és de nit. El Bàltic només s'intueix. I s'escolta si surts a la intempèrie. És la respiració d'un gegant adormit. Plou en arribar a Hèlsinki.
Menys de 24 hores després ens vam pujar a un altre ferri, aquesta vegada amb dret a cabina. És ràpid arribar a Estocolm amb avió, però com sóc dels que penso, com Confuci, que la meta està en el camí, vam decidir anar en vaixell. Quinze hores de travessia que van acabar sent gairebé 18. Sens dubte ho tornaria a repetir.
És una mar gairebé en blanc i negre, vigilat sempre per nombrosos núvols
Havia vist la placa commemorativa a Tallin, costat de la Torre Grossa Margarete, i ara em recordava d'aquesta tragèdia, del naufragi del ferri que feia aquest mateix trajecte, una 29 setembre 1994, en què van morir 852 dels 989 passatgers. Vagi moment per evocar tragèdies.
Malgrat aquests pensaments infausts, el Mariella de Viking Line m'inspirava tota la confiança del món. I el capvespre sobre la badia, amb Hèlsinki allunyant-se de la nostra estela poc a poc, no admetia ni la més mínima concessió al fatalisme.
Durant una hora que es consumeix sense rellotges des de la coberta d'estribord, veiem deixar enrere illots que semblen estar a punt de ser engolits pel Bàltic, fortificacions d'antany, fars solitaris. El ferri es va allunyant de tot això alhora que el dia es desprèn dels seus últims rajos de sol i ens sumim aviat en la foscor de la mar, en el silenci colpidor de les nits lluny de terra ferma.
Ara em recordava de la tragèdia de 1994, quan 989 passatgers van morir en naufragar un ferri que feia aquest mateix trajecte
Dins, tot és diferent. Lliure d'impostos. negre Jack. restaurants. Llums i acció. Una petita ciutat a la mercè de la mar. Fugim de tot aquest gentada i vam sopar al camarot un parell d'amanides de l'Stockmann d'Hèlsinki i uns arengades. Fins i tot vam aconseguir dormir una mica.
A les nou del matí sortim a coberta. Cal abrigar-. Estocolm es comença a dibuixar davant nostre amb timidesa. Tan a prop però tan lluny encara. Llueix el sol. Se m'ocorren poques maneres millors d'arribar a una ciutat desconeguda. Res a veure amb la fredor d'un aeroport. Un refredat és un preu massa insignificant per plantejar-se abandonar la coberta. Recuperar la solitud en un vaixell tan ple de gent és un privilegi. És una altra hora màgica que el Bàltic ens regala.
