Londres és una ciutat tremendament unida a la literatura. La literatura inexorablement unida als seus autors, i els autors als seus clubs. La història de Londres és antiga, plena de contes, de records, ornaments i edificis del passat, un passat que no pot desenganxar de colònies pel món, colonitzadors i colonitzats, expedicionaris i aventurers. Exploradors de la talla d' Livingstone, escriptors com el meu estimat Anthony Trollope o el mateix Dickens van necessitar un bon club de cavallers on prendre una cervesa. La història dels clubs de Londres, extreta de les llistes dels seus membres, dels llibres d'apostes i dels enigmàtics registres de reunions de comitè, constitueix la història social de la classe alta anglesa dels últims quatre segles.
Distingits cavallers solien reunir-se en les anomenades tavernes fins que, i 1659, el comte d'Oxford, Aubrey de Vere, decidir trucar clubs. En aquests llocs es reunien a la llum de les espelmes, centrant-se principalment, beure i xafardejar. Eren els clubs privats. Més tard van sorgir els public clubs, els pubs, llocs públics on qualsevol podia prendre una cervesa o sidra.
La història dels clubs de Londres constitueix la història social de la classe alta anglesa dels últims quatre segles
Va ser en 1693 quan un italià conegut com Francis White, el veritable nom probablement era Francesco Bianco, fundar La Casa de la Xocolata Blanc un Sant. James Street, el que avui es coneix com Boodle. Va ser un autèntic centre social de reunió per a homes influenciables, entre ells polítics, empresaris, aventurers i escriptors. Aviat, l'assumpte de l'afiliació a aquests clubs es va convertir en un privilegi hereditari o un favor especial. Calia ser "algú" o tenir bones connexions per entrar a formar part de el club.
Per poder satisfer les aspiracions d'aquests homes, el segle XIX va generar un grapat de tals clubs, cadascú més grandiós i solemne. Molts d'aquests llocs es conserven i la majoria són avui encara privats. Estan misteriosament tancats al públic i res en el seu exterior fa intuir els secrets i el luxe que guarden les seves parets.
L'obra literària de Trollope és l'essència de l'Anglaterra victoriana
Em Imagino Anthony Trollope, l'obra literària és l'essència de l'Anglaterra victoriana, de volums llargs i parsimoniosos que donen compte tot detall models mitjans socials de l'època, recolzat sobre una taula d'aquests clubs pensant en el seu pròxim personatge. Potser va ser en un d'aquests locals on va inventar a la despietada Lizzie de Els diamants de Eustace. És la de Trollope una època i una obra que em fascina i què, després de llegir, vaig tenir la sensació de començar a comprendre una mica la incomprensible naturalesa de l'home anglès. En la seva novel·la Els fills de Duc, Silverbridge pregunta al seu pare si alguna vegada ha estat en el Beargarden Club:
-"Mai"- diu el duc
-"Vine i sopar amb mi."
-"Jo no sóc membre del club."
-"Això no ens importa. Un pot portar a qui li plagui ".
-"No el converteix això en un lloc promiscu?".
-"No, no ho crec. Funciona molt bé d'aquesta manera. M'atreveixo a dir que hi ha alguns canalles-hi de tant en tant. Però no sé quan un no troba canalles.
-«La Cámara de los Comunes está llena de ellos.”
El ritme de la vida moderna a Londres ha transformat aquesta intensa ciutat però no ha aconseguit delegar la màgia d'aquests clubs, que malgrat el risc de perdre la seva raison d'etre, encara proporcionen una aparença d'exclusivitat. Els seus membres s'agafen a les seves tradicions, es trien uns als altres, gràcies al club són camarades, comparteixen amistat, sentit de l'humor (anglès, per descomptat,) i una forma de veure el món. És en aquests llocs on roman la inherència dels contrastos brutals d'aquest país. On una percep que Londres, i els pocs anglesos que queden en ella, s'aferren al seu passat gloriós amb tràgica, elegant i una mica còmica determinació.
El ritme de la vida moderna a Londres ha transformat aquesta intensa ciutat però no ha aconseguit delegar la màgia d'aquests clubs
Un bon club és molt més que un mer establiment on prendre alguna cosa, és un refugi de les vulgaritats del món on el cafè no es beu en got de
plàstic amb el logotip de Starbucks, sinó en porcellana de Worcester, i el sucre es serveix amb culleretes de plata. No es parla cockney sinó més aviat amb l'accent de la monarquia, lent i estirat. Un club distingit com el Reforma o el Garrick, l' Inici Casa o el Soho House, en el sector privat, bé mereix una parada a Londres, sempre amb un vell llibre de Trollope sota el braç, per perdre entre les seves pàgines enfonsat en un antic sofà.
