Un dia al Canal Kazinga ennuvolat

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

(Vegin les fotos per entendre què es fa en un dia ennuvolat i apàtic en aquest lloc)

La barcassa s'obria pas pel Kazinga Channel amb parsimònia. Als costats ensopegàvem amb ramats de búfals que refrescaven a la riba, amb desenes d'hipopòtams en el seu etern dubte de sortir de l'aigua o submergir-se i amb àguiles pescadores avorrides de vigilar l'aire. Compartíem barca amb altres turistes.

Vam decidir seure els últims, enrere, costum compartida per les persones que ens agrada preservar la nostra intimitat. Des d'allà observàvem el mantell d'aigua que és el Kazinga, un canal d'aigua que comunica els llacs George i Eduardo a Uganda. Els llacs d'aquest país són especials. Tenen la serena estampa dels llacs suïssos i en el seu estómac el salvatge rugir d'Àfrica. M'agrada, m'agrada contemplar el viure dels seus ciutadans que surten a pescar en les seves canoes. Les veure remar amb les seves pales curtes i llançar les seves xarxes tantes vegades apedaçades com tantes vegades útils.

Tenen la serena estampa dels llacs suïssos i en el seu estómac el salvatge rugir d'Àfrica

A prop ja del Llac Eduardo creuem costat d'un gran poblat. Escoltem càntics i una multitud de gent disposada com en rotllana. La cançó és cada vegada més forta a mesura que la nostra barcassa avança. A aquesta distància ja es pot percebre que les persones van vestides per a l'ocasió sense saber jo de quina ocasió es tracta. Sembla una melodia religiosa com tantes vegades en aquest continent aferrat a creure en impossibles. "Estan sacrificant una vaca, ha de ser una cosa important ", penso. Imagino una mort o un casament. Qui sap, potser no és res, un dia més, però a l'Àfrica la res no és rutina i en la rutina d'aquest lloc no es sacrifica una cosa tan valuosa com una vaca.

Al nostre voltant veiem barques de pescadors que surten del poblat amb el temps just per tornar abans de l'últim alè del sol. Estem a prop ja del gran llac quan observo a l'esquerra que en una cantonada hi ha centenars d'ocells. Tots comparteixen un tros de terra, gairebé un sortint. Hi ha tot tipus d'espècies, per alguna cosa habiten en aquest país més de 1000 tipus diferents d'aus, la meitat de totes les que hi ha a l'Àfrica.

Treuen foc pels queixals amb força, fins apagar la calma d'aquelles aigües amb els seus turments

Treuen foc pels queixals amb força, fins apagar la calma d'aquelles aigües amb els seus turments. Francament mai havia contemplat tantes aus diferents juntes. M'agraden els seus becs vermells, grocs, taronges ... Observo la disposició dels pelicans, el caminar precís de les garses i el voleiar constant dels ocells més petits. Està ennuvolat. Un hipopòtam treu el cap de l'aigua i el seu estrèpit ens fa girar-nos. L'estampa és tranquil. Calma.

Tot sembla bell, potser avui sàpiga fins i tot més valorar. Simplement pas per escriure aquest post que vulguin unir-se ensopega amb aquestes fotos 2010 i vaig recordar aquella meravellosa tarda en què no va esdevenir res especial mentre navegava pel Kazinga Channel. Per això crec que la TOT ell ha estat capaç d'anar a l'Àfrica, per tardes com aquesta en què “no va esdevenir res especial”.

PD. A la tornada vaig poder veure l'estampa d'un dels mítics lleons que viu als arbres. Una altra d'aquestes rutines dels dies ennuvolats d'aquell lloc.

  • Compartir

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.