Ricardo Coarasa publica «Viatge a les Fonts del Nil Blau»

encapçalament informació

contingut d'informació

Axum està de festa. I no és per menys. El fill pròdig descansa de nou a casa. Las calles de esta ciudad del norte de Etiopía de apenas cincuenta mil habitantes que ancla sus orígenes en las simas de la historia se han engalanado con banderas etíopes y del Tigray para darle la bienvenida. Vermell, groc i verd. Malgrat les xacres propis de les seves 1.700 anys, llueix tan dret i robust com els orgullosos axumitas havien escoltat descriure als seus pares i als seus avis. Perquè en un país amb una esperança de vida de 46 anys, els testimonis de la seva partida ja fa temps que han mort. Casi tres cuartos de siglo han tenido que esperar para cerrar esa herida. L'obelisc robat per Mussolini en 1937 ha regresado a Axum y ese ansiado retorno puede leerse en las sonrisas de los etíopes que se acercan en tropel a fotografiarse con él y en el festivo ademán de las muchachas de inmaculadas togas rojas que pasean sus recién estrenadas licenciaturas.

La impressionant deixant, l' 24 metres d'alçada i 160 tones de pes, està embolicada en bastides, com convalescent, aquest matí de setembre de 2008. Ja compta les hores per al seu dia més gran, quan la nació sencera tornarà seus ulls cap a Axum per festejar la inauguració de tot un símbol de la història d'Etiòpia, testimoni silenciós d'un dels grans regnes que va conèixer el món antic. D'aquí a tres dies, el president Meles Zenawi (mort als 57 anys de forma inesperada a l'agost de 2012, durant el procés d'edició d'aquest llibre) encapçalarà la cerimònia oficial amb què aquesta sofrent nació africana es retrobarà amb el llegat de la seva història més esplendorosa.

Casi tres cuartos de siglo han tenido que esperar para cerrar la herida: l'obelisc Robat Mussolini a 1937 per fi ha tornat a Axum

A l'hotel Ramhai, el millor de la ciutat, l'activitat és frenètica. Tots els seus empleats treballen sense descans intentant endreçar les instal · lacions per a la visita presidencial. Fa olor de vernís per qualsevol racó i els passadissos són una simfonia constant de trepants, martillazos y lijadoras que desquicia a los escasos huéspedes, sorpresos res més posar un peu a l'habitació per la duresa dels matalassos dels llits. Senzillament, acaban de cambiarlos para impresionar a las autoridades y, con esa previsión africana que tiende a sacar de cualquier cosa el mayor rendimiento posible, han debido escoger el “modelo piedra”, más propio del ascetismo anacoreta del santo local Tekle Haimanot.

Pero la dirección del hotel –que lleva el nombre de un antiguo rey axumita del siglo V antes de Cristo, el primero en acuñar monedas de oro, plata y bronce y responsable de la erección de uno de los siete obeliscos– no se ha limitado a lavarle la cara al edificio. La recepción está patas arriba mientras varios operarios se emplean a toda prisa en cambiar las baldosas del suelo y en dar una rápida mano de pintura a sus paredes desconchadas.

A l'hotel Ramhai, el millor de la ciutat, l'activitat és frenètica. Todos sus empleados trabajan sin descanso intentando adecentar las instalaciones para la visita del presidente

La entrada principal, por donde deberá circular el cortejo presidencial, está en buena parte levantada porque hay que sustituir las losas deterioradas, que son unas cuantas. A la dreta, frente a la recepción, dos obreros tratan de convertir el techo de un porche rectangular, que da a la piscina, en una terraza. A hores d'ara, y faltando apenas dos días para que Zenawi desembarque con toda su corte de altos cargos, parece una misión imposible. Deben construir una escalera de unos tres metros que permita acceder al futuro mirador, rodear éste con una barandilla de hierro y llenar de baldosas el suelo de hormigón. Sobre un precario andamio de madera, los operarios, linterna en la
cabeza, segueixen treballant fins i tot de nit.

Tot ha d'estar a punt d'aquí 48 hores per l'àpat amb què la direcció de l'hotel vol complimentar els seus il · lustres convidats. I què millor vistes que les que ofereix aquesta improvisada terrassa escortada per la piscina i la façana de l'edifici, engalanada amb garlandes de colors més pròpies d'un centre comercial en temporada nadalenca? El de menys és que després de la visita del president no s'utilitzi per a res.

Sobre un precario andamio de madera, los operarios, linterna en la cabeza, segueixen treballant fins i tot de nit

En aquest hàbitat hauran de fer la resta que esperen com el mannà l'arribada a Axum de Zenawi. Directius d'empreses de serveis, contractistes, inversionistas ávidos de negocios, intermediaris diversos, políticos de segunda fila y toda suerte de negociantes de lo ajeno confían ciegamente en cerrar acuerdos provechosos con algún representante gubernamental o, almenys, en anudar contactos que propicien futuros tratos privilegiados. Algunos ya están alojados en el hotel y se les reconoce a la legua. Tom Mikael es uno de ellos. De bigote fino y rostro grueso, pelo ensortijado y patillas prominentes, luce pantalón de pinzas y camisa fucsia arremangada al estilo europeo.

Sentado en una de las mesas de la terraza del hotel, salpicada de pequeños palmerales, exhibe ademanes de nuevo rico haciendo alarde de su cámara digital compacta. Con gesto displicente y un inequívoco halo de “tú nunca podrás comprarte una de éstas”, li demana al cambrer que li faci una foto, insistint en que retiri la safata de la taula per no enlletgir la instantània. Mentre el jove s'enquadra, Tom Mikael vierte lentamente la cerveza Saint George en el vaso de tubo y sonríe al objetivo orgulloso de su estatus reluciente en un país de pobres. El camarero aprieta el botón y la cámara se le desliza hacia abajo levemente. La vida nocturna de fotos sal. Tornem-hi, aquesta vegada servint-se una coca-cola amb més parsimònia si cap, com si estigués prenent un dry martini en una cafeteria de Sant Troppez. Ara, per assegurar, li fa tirar dues fotos.

Tom Mikael vierte lentamente la cerveza Saint George en el vaso de tubo y sonríe al objetivo orgulloso de su estatus reluciente en un país de pobres

 

Finalment dóna el seu vistiplau, encara que no renuncia a seguir cridant l'atenció. Per presumir de flash davant les cambreres, se dedica a fotografiar la botella de coca-cola como si de un bodegón de Zurbarán se tratase. Cuando cree que ya ha desplegado todo su poderío tecnológico, se levanta e intenta pegar la hebra con tres jóvenes etíopes que departen en una mesa cercana. Pronto se da cuenta de que no tiene nada que hacer con ellas y vuelve a su sitio a seguir jugueteando con la cámara totémica. Tom Mikael quizá busque esta noche a una de las muchas prostitutas que frecuentan hoteles como éste, a la caza del occidental rijoso, para mostrarle las habilidades de su cámara digital.

 

«Viaje a las fuentes del Nilo Azul. Una ruta pel nord d'Etiòpia», Ricardo Coarasa. Editorial Món Negre. Madrid, abril 2013. Més informació: http://www.edimune.com/viaje-a-las-fuentes-del-nilo-azul

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Mayte

    |

    Quines ganes de llegir el llibre Ricardo! On es pot comprar?

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    El més ràpid és a través de l'enllaç que figura al final d'aquest post http://www.edimune.com/viaje-a-las-fuentes-del-nilo-azul, de l'editorial Món Negre (costa 15 EUR, el preu ho hem ajustat al màxim pensant sobretot en la difusió) encara que també estarà en llibreries de viatges. Una salutació Mayte i espero que t'agradi (amb la teva curiositat innata segur que sí)

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Jo he llegit el llibre i és magnífic. Dels millors llibres de viatges i història que he llegit. Enhorabona i gràcies pel regal de mandármelo i fer-m'ho llegir en una minúscula pantalla d'ordinador en escorç. Lo he disfrutado y creo que probablmente este año estaré recorriendo Etiopía con tu libro en mi bolsa.

    Contestar

  • Juan Ramon

    |

    Corrent a les llibreries a buscar! Fantastico relato de un fantastico autor!

    Contestar

  • Elena

    |

    Tengo mucho interes en leer el libro de Ricardo Coarasa Artigas sobre la ruta por el norte de Etiopia. Es un lujo que el prologo lo haga Javier Reverte.
    Desde tu ultimo libro, «Hernán Cortés los pasos borrados» , ha pasado demasiado tiempo.Fue un libro muy ameno e interesante , digno de releer.

    Contestar

Escriu un comentari