Els Consultoris Mèdics de Maputo estan en un vell edifici de l'època colonial a l'avinguda 24 de juliol. Hi ha una tanca escrostonada, una porta de metall vetusta i unes escales tortes sota un sostre. Tot està desgastat i net allà. La brillantor de l'aigua en fregar el parquet deixa veure encara millor la feina que el temps i els tèrmits han realitzat. Mentre espero observo una dona que escombra i retira el pelut de la porta i en fer-ho destapa que està partit en dos.
Els murs són robusts, com es construïa antany, i les portes tenen agafadors de metall daurat. Hi ha poca llum i un silenci gairebé imperdonable entre els seus estrets passadissos. Les infermeres, gairebé totes ja grans, es mouen amb parsimònia portant els sobres amb els historials mèdics. Tot és en paper, tot, fins als pulmons dels pacients.
Tot és en paper, tot, fins als pulmons dels pacients
A la recepció hi ha una infermera que maneja a poc a poc un quadern, un d'aquests diaris de visites, en què anota totes les cites. No li queda buit i anota noms i números de telèfon entre petits espais, escrivint en oblic i amb lletra cada cop més petita. El seu quadern és il·legible. Dues setmanes abans em vaig presentar a la consulta i a ella se li havia oblidat dir-me que aquell dia no venia el doctor. Des de llavors hem fet una certa amistat que es va forjar amb un somriure. "Suposo que a demà arribaré viu", li vaig dir per tancar la seva confusió.
Aquest matí he vingut fins aquí a treure'm un incòmode bony que sembla inofensiu i que va aparèixer fa unes setmanes. Un metge amic de Francesca em va dir que el doctor Rui Bastos és un gran dermatòleg i jo he preferit venir a tractar-me aquí que alguna de les caríssimes clíniques privades de Maputo. Als Consultoris Mèdics de Maputo pagament 500 meticales (12 EUR) per consulta i 5000 (120 EUR) per treure'm el quist i fer-me la biòpsia en un laboratori. En una ocasió només per una anàlisi de sang de la malària a la clínica Sommershield vaig pagar 1200 meticales, exactament 1150 més que el que em vaig fer dos dies abans en un hospital públic d'Alt Molocue, al nord del país. Suposo que per una cirurgia la xifra ha de ser excessivament alta i els meus comptes han patit alguna cosa les últimes setmanes.
Suposo que un aprensiu hagués començat a patir alguna cosa amb l?escena
Entro a la consulta. El simpàtic doctor, descendent de portuguesos, em demana que m'estiri a la llitera. És la tercera vegada que ens veiem. Ho faig, d'esquena, mentre baixen una mica l'aire condicionat. Entra una infermera major, moçambiquesa, que fins ara ha estat sempre parca en paraules. El doctor li va fent indicacions. "No, és millor l'altra”. “Cal treure primer tots els cabells que té”. “Millor utilitza la maquineta Gillette”. “No en queda… Sí, sí, és aquí”. “Cal desinfectar abans”. “Primer anestesiarem”. La sensació és que la veterana dona està una mica perduda. Suposo que un aprensiu hagués començat a patir alguna cosa amb l?escena.
Però aleshores el doctor li demana una agulla més curta:
-“Està és molt gran”
-És la que hi ha doctor
-No, hi ha d'haver de les altres
(Escolto que han de buscar en una caixa pels sorolls)
-No, aquesta és igual de llarga, fins i tot més infermera.
-Doctor no ens han enviat de noves de l'hospital. Les hem demanat fa temps però no arriben.
-Cal demanar-les de nou.
-És clar com altres coses que no tenim i hem demanat també.
Aquí ja suposo que un aprensiu se n'hauria anat oa la clínica on tenen de tot oa treure's l'embalum al seu país. Jo no sóc aprensiu, una sort si es viu aquí i no es té una assegurança mèdica. A més, tenia plena confiança en el doctor i algunes experiències ja viscudes en aquests prop de cinc anys per saber que no corria cap risc. Recordo en una clínica de Marsabit, un llogaret perduda del nord de Kenya, que em van curar una infecció a la boca amb medicaments que semblaven caducats en una barraca sense llum ni aire.
Comença la petita cirurgia. Primer m'anestesien l'esquena i després m'indiquen que m'extirparem l'embalum. Després d'uns minuts l'alegre doctor diu “ja hem tret el filet” al que jo li responc “a aquesta hora me'l menjava amb xampinyons”. Aleshores aquella infermera amb somriure d'àngel ens explica, mentre el doctor segueix amb les cures en què ella ajuda, que “als anys de la fam, 1982 una 1984, durant la Guerra Civil, es venia carn humana als mercats. Va desaparèixer un albí, el van trossejar i ho van vendre com a carn a la gent. Aleshores no hi havia carn i sí molta gana. Després la gent que va comprar allò il·lusionada va veure l'estat de la carn i va saber que els havien enganyat”, comptava ella amb absoluta naturalitat entre rialles.
Va desaparèixer un albí, el van trossejar i ho van vendre com a carn a la gent
El doctor llavors pregunta al seu ajudant: “La senyora no sap que els albins són molt perseguits en alguns països? Aquí a Moçambic no, però a Tanzània els maten perquè creuen que porten calamitats”. “No sabia res”, respon ella. “Sí és una cosa molt comuna. També a Malawi hi ha superstició amb els albins, però és Tanzània on més els maten. Vaig fer un reportatge sobre allò i el pitjor és quan els treuen algun membre per fer-lo servir en fetilleria”, vaig intervenir jo estirat encara de cap per avall mentre començaven a donar-me els punts.
I llavors el doctor va tornar a comentar alguna cosa i ella va tornar a repetir que no en sabia res., però que el seu avi era regular (cap tribal) i que ella parlava sangana. Perquè just abans, no sé bé com, vam començar a parlar de la procedència del doctor que era un moçambiquès fill de portuguesos que havia nascut al nord del país. I ella li va preguntar si parlava macua i jo els vaig dir si les seves llengües locals eren semblants i tot aquell simpàtic sainet africà anava passant, mentre em practicaven una biòpsia en aquell estrany edifici on es curen cossos i ànimes.
Tot aquell simpàtic sainet africà anava passant
I tampoc en sé bé la raó, però vaig començar a sentir alguna cosa que fa un temps que no sentia. Fa més de quatre anys i mig que visc i viatja a l'Àfrica i havia oblidat el privilegi que de vegades és viure en aquest lloc complicat.. Allí estirat, enmig d'una petita operació en què faltaven algunes coses i en sobraven d'altres es parlava de fetilleria i canibalisme mentre acabaven de tancar-me una ferida. I jo vaig somriure per un instant i em vaig portar aquest somriure a casa perquè en tot això hi ha la resposta, en el conviure amb coses que em sorprenen, a veure't un matí estirat en una llitera parlant d'albins, gana i bruixots mentre et realitzen una biòpsia. Entengueu el simbolisme de tot, de sentir-se més viu que mai enmig d'aquella operació.
PD. No es preocupi ningú que el doctor creu que no calia treure l'embalum amb urgència, que es tracta d'algun greix, però fins i tot la meva imminent mudança a un altre país no tenia res millor que fer que anar-me'n a veure aquelles alegres infermeres. Si cregués que és una cosa greu aquest post no estaria escrit.
