He passat uns mesos de silenci, debatiéndome entre el comptar i el no comptar, intentant donar amb el com o el per què. Diverses vegades al dia em trobava a mi mateixa pensant "això és una barbaritat, això he de explicar-ho. "O" Això és bell, això he de compartir-". Però vaig començar a sentir-me 1 intrusa en les vides dels altres, vaig començar a entendre que aquests esdeveniments dels quals era testimoni, possiblement formaven part d'una intimitat que jo havia de protegir.
He passat els 10 últims mesos fora d'Espanya, i ara que he tornat m'he assegut a llegir les anotacions; gairebé totes històries de pacients que he conegut al Coptic Hospital oa la Clínica Psiquiàtrica Makuyu. Després de pensar-ho molt crec que buscar una justificació per escriure només parlaria de la meva incapacitat per adaptar-me a la realitat en la qual viu. I no hi ha necessitat de parlar de les deficiències d'un mateix, aquestes són sempre evidents.
La jove kenyana d'ulls plorosos va seure al costat de l'home blanc i es van quedar els dos callats mirant a l'infinit
Recordo el meu últim divendres a la nit a l'hospital, per exemple. Normalment em tancava a la consulta nombre 4, em abrigava amb un parell de jaquetes i veia alguna sèrie per internet mentre menjava el meu "sopar" d'hospital, en una d'aquestes safates metàl·liques. Aquell divendres era especialment fred i, després de sopar, vaig decidir fer una volta per l'hospital. A la nit no hi ha consultes, així que l'única part on hi ha pacients és en Emergències. Vaig travessar la sala d'espera i vaig veure un home blanc que parlava per telèfon rient bastant alt. Una infermera va sortir a demanar que baixés la veu. No la va baixar. De sobte, d'una consulta, sortir una noieta kenyana, molt jove i molt maca. Tenia els ulls plorosos i la roba tacada de maquillatge. Es va asseure al costat de l'home blanc i aquest va penjar el telèfon. Es van quedar els dos callats mirant a l'infinit.
-Què ha passat?- li vaig preguntar a una de les infermeres.
-No sé -va respondre- possiblement han tingut sexe, s'ha trencat el preservatiu i ell ha sospitat que ella té sida.
Va pagar a la noia per sexe i en acabar li va dir: "Hauríem d'anar a l'hospital a veure si poden donar-te profilaxi, Tinc sida »
sonava típic, així que vaig seguir el meu passeig. Quan tornava a la clínica em vaig trobar amb Fayez, el doctor que havia tractat el cas. Em va preguntar si havia vist a la parella i vaig contestar que sí; llavors em va preguntar què creia que havia passat. Li vaig contestar exactament el que m'havia dit la infermera.
-Jo també vaig pensar això al principi, em va dir, però no ha estat així. L'home ha pagat a la noia per sexe, i quan han acabat ell li ha dit: "Ara hauríem d'anar a l'hospital per veure si poden donar-te profilaxi, tinc la sida ".
Quan la noia li va preguntar per què no havia utilitzat protecció o per què no l'hi havia avisat, ell simplement va contestar: "Venjança". Per descomptat, el cas va ser denunciat, però he pensat molt des de llavors en com tot el personal va prejutjar la situació: noia negra = sida i home blanc = víctima.
Va arribar un pacient que s'havia empassat la seva orella i amenaçava amb matar a qualsevol si no li feien vomitar per recuperar-la
Un altre divendres (Aquesta vegada no he menjat menjar hospitalari, Però una hamburguesa mentre mirava una pel·lícula John Wayne) Va arribar un pacient que li havia arrencat l’orella (No sencer, Només una part) I havia empassat. El seu germà va ser arrossegat i amenaçat de matar a ningú si no vomitaven per recuperar -se l'orella. No el va recuperar, Però aquesta no és la història, L’enorme cosa d’aquest cas va ser el rendiment de la família. La mare va venir immediatament amb un pastor evangèlic. Tots dos van pregar a la sala d’espera i, Quan els informem que el pacient havia de ser traslladat a un hospital psiquiàtric, Ens van acusar de ser aliats del diable, per creure que la solució residia en la ciència i no en Déu.
- Per què l’heu portat a un hospital??- Vaig preguntar.
"Per a l'orella", van respondre.
Abans podríem fer res, I sense pagar la factura, Van agafar el noi sedat. Ho van agafar arrossegant, Com havia vingut, I ho van penjar a un "matatu" (Bus de transport col·lectiu), donant instruccions al conductor que algú baixaria quan arribés al lloc on vivia. El conductor "Matatu" es va negar, Veient l’estat del noi, I la família el va deixar a la porta de l’hospital, "Va dimitir fins que li va passar el que havíem fet". Dues infermeres el van recollir i el van tornar a emergències. Hi va passar la nit. Al matí es va aixecar i va marxar. No va dir res. Simplement, Es va anar.
Quan els informem que havien de ser traslladats a un hospital psiquiàtric ens va acusar de ser aliats del diable
I la sensació que ens havíem deixat era la impotència. La de no poder ajudar en absolut, Perquè la intervenció puntual es queda allà, Però el pacient sempre torna a la seva vida. I després què?
I així tinc el meu quadern, plagat d’històries que obren preguntes, Cases que recordo ara, des Madrid, I això des de la distància semblen tan irreals, tan lluny. Però això passa allà, Tot el temps, Fins i tot quan ningú ho diu. Fins i tot quan no s’escriu.
Si vols saber més dels projectes de Karibuni Àfrica: http://www.karibuniafrica.org/
