He passat uns mesos de silenci, debatiéndome entre el comptar i el no comptar, intentant donar amb el com o el per què. Diverses vegades al dia em trobava a mi mateixa pensant "això és una barbaritat, això he de explicar-ho. "O" Això és bell, això he de compartir-". Però vaig començar a sentir-me 1 intrusa en les vides dels altres, vaig començar a entendre que aquests esdeveniments dels quals era testimoni, possiblement formaven part d'una intimitat que jo havia de protegir.
He passat els 10 últims mesos fora d'Espanya, i ara que he tornat m'he assegut a llegir les anotacions; gairebé totes històries de pacients que he conegut al Coptic Hospital oa la Clínica Psiquiàtrica Makuyu. Després de pensar-ho molt crec que buscar una justificació per escriure només parlaria de la meva incapacitat per adaptar-me a la realitat en la qual viu. I no hi ha necessitat de parlar de les deficiències d'un mateix, aquestes són sempre evidents.
La jove kenyana d'ulls plorosos va seure al costat de l'home blanc i es van quedar els dos callats mirant a l'infinit
Recordo el meu últim divendres a la nit a l'hospital, per exemple. Normalment em tancava a la consulta nombre 4, em abrigava amb un parell de jaquetes i veia alguna sèrie per internet mentre menjava el meu "sopar" d'hospital, en una d'aquestes safates metàl·liques. Aquell divendres era especialment fred i, després de sopar, vaig decidir fer una volta per l'hospital. A la nit no hi ha consultes, així que l'única part on hi ha pacients és en Emergències. Vaig travessar la sala d'espera i vaig veure un home blanc que parlava per telèfon rient bastant alt. Una infermera va sortir a demanar que baixés la veu. No la va baixar. De sobte, d'una consulta, sortir una noieta kenyana, molt jove i molt maca. Tenia els ulls plorosos i la roba tacada de maquillatge. Es va asseure al costat de l'home blanc i aquest va penjar el telèfon. Es van quedar els dos callats mirant a l'infinit.
-Què ha passat?- li vaig preguntar a una de les infermeres.
-No sé -va respondre- possiblement han tingut sexe, s'ha trencat el preservatiu i ell ha sospitat que ella té sida.
Va pagar a la noia per sexe i en acabar li va dir: "Hauríem d'anar a l'hospital a veure si poden donar-te profilaxi, tengo sida»
sonava típic, així que vaig seguir el meu passeig. Quan tornava a la clínica em vaig trobar amb Fayez, el doctor que havia tractat el cas. Em va preguntar si havia vist a la parella i vaig contestar que sí; llavors em va preguntar què creia que havia passat. Li vaig contestar exactament el que m'havia dit la infermera.
-Jo també vaig pensar això al principi, em va dir, però no ha estat així. L'home ha pagat a la noia per sexe, i quan han acabat ell li ha dit: "Ara hauríem d'anar a l'hospital per veure si poden donar-te profilaxi, tinc la sida ".
Quan la noia li va preguntar per què no havia utilitzat protecció o per què no l'hi havia avisat, ell simplement va contestar: "Venjança". Per descomptat, el cas va ser denunciat, però he pensat molt des de llavors en com tot el personal va prejutjar la situació: noia negra = sida i home blanc = víctima.
Va arribar un pacient que s'havia empassat la seva orella i amenaçava amb matar a qualsevol si no li feien vomitar per recuperar-la
Un altre divendres (esta vez no comía comida de hospital, sino una hamburguesa mientras veía una peli de John Wayne) llegó un paciente que se había arrancado la oreja (no entera, sólo una parte) y se la había tragado. Venía arrastrado por su hermano y amenazaba con matar a cualquiera si no le hacían vomitar para recuperar su oreja. No la recuperó, pero ésa no es la historia, lo tremendo de este caso fue la actuación de la familia. La madre vino de inmediato con un pastor evangélico. Ambos rezaban en la sala de espera y, cuando les informamos de que el paciente tenía que ser trasladado a un hospital psiquiátrico, nos acusaron de ser aliados del diablo, por creer que la solución residía en la ciencia y no en Dios.
–¿Por qué entonces le habéis traído a un hospital?- Vaig preguntar.
–Para que recupere su oreja– contestaron.
Antes de que pudiéramos hacer nada, y sin pagar la factura, se llevaron al chico sedado. Se lo llevaron arrastrando, como había venido, y lo subieron a un «matatu» (autobús de transporte colectivo), dándole instrucciones al conductor de que alguien lo bajara cuando llegaran al lugar donde vivía. El conductor del «matatu» se negó, al ver el estado del chico, y la familia lo dejó en la puerta del hospital, “descansado hasta que se le pasara lo que le habíamos hecho”. Dos enfermeros lo recogieron y lo llevaron de nuevo a Emergencias. Ahí pasó la noche. Por la mañana se levantó y se fue. No va dir res. Simplement, se fue.
Cuando les informamos de que tenía que ser trasladado a un hospital psiquiátrico nos acusaron de ser aliados del diablo
Y la sensación que nos quedó fue de impotencia. La de no poder ayudar en absoluto, porque la intervención puntual se queda ahí, pero el paciente siempre vuelve a su vida. ¿Y entonces qué?
Y así tengo mi cuaderno, plagado de historias que abren interrogantes, historias de casos que recuerdo ahora, des Madrid, y que desde la distancia parecen tan irreales, tan lejanas. Pero que suceden allá, todo el rato, incluso cuando nadie lo cuenta. Incluso cuando no está escrito.
Si vols saber més dels projectes de Karibuni Àfrica: http://www.karibuniafrica.org/
