Una muntanya que cau

Per: Juan Ignacio Sánchez (text i fotos)

Xina, primers dies. Després de la fulgurant arribada a la que acabem gairebé signant autògrafs i fent-nos fotos amb un grup de xinesos embogits en una festa de foc, ens hem muntat en un autobús destinació a les muntanyes. Busquem una població que es diu Yuan Yang, i en la qual pel que sembla hi ha centenars de milers de camps d'arròs als quals el sol, al alba i al capvespre, cedeix la seva llum per convertir-los en els més gegants miralls terrenals. Un espectacle dantesc.

Però abans calia arribar. I aquí ha arribat la gran aventura xinesa, que comença a l'alba. Vam muntar en un autobús a les 07:00, i vam començar a caminar, i de la xarxa Per Hora, per una carretera de muntanya que només mirar per als costats donava vertigen. Punxem, vam haver d'estar parats durant hores perquè unes grues estaven despalando una muntanya… Després vam haver d'estar parats més hores perquè hi va haver un despreniment i el camí estava tallat… I quan per fi arrenquem, ja totalment de nit, l'autobús es va quedar parat just on encara estava la sorra del despreniment…

I aquesta era l'escena… A l'esquerra, un barranc. A la dreta, una volta de sorra que amenaça de caure… Petites pedretes desprenent i acojonándonos…I Amiga Ro agafant-me de la mà… I dins del bus, just al costat de nosaltres, 02:00 xinesos tan tranquils fumant i escopint a terra… Sobre, amb gargalls sorollosos… I nens plorant, i els passadissos col · lapsats amb bosses de menjar i de qui sap quines coses… I per fi evitem la tragèdia…

I aquesta era l'escena… A l'esquerra, un barranc. A la dreta, una volta de sorra que amenaça de caure… Petites pedretes desprenent i acojonándonos…

Després vam parar mes estona perquè una senyora velleta de no sé quina ètnia es va posar dolenta i el va vomitar tot… I després, després que ens deixessin menjar alguna cosa (vam estar des de les set del matí fins a les onze de la nit amb un iogurt al cos), al final….. final, final… a les gairebé 03:00, arribem al lloc on anàvem, que es diu Luchon, i en el qual no ens van deixar dormir a l'estació perquè al matí següent havíem d'agafar un altre autobús fins Yuan Yuang…

Yuan Yang. Possiblement, i sense entrar en comparacions, el lloc mes màgic en què hem estat en el que va de viatge. Per tot. Les gents, literalment, et paren pel carrer i et fiquen a casa a dinar. Et miren amb una cara de curiositat que ha de ser semblant a la cara amb la que els mirem nosaltres… Si els dónes més diners pel que compres, perquè confons, van i t'ho tornen. És només demanes una miqueta, et posen molt i et cobren una miqueta…

Aquí no viuen del turisme, no les interesa, i per això quan passeges pels carrers, més aviat et sents com en l'enregistrament d'una pel · lícula en la qual no ets personatge, sol testimoni que intenta molestar poc i mirar molt…

Són d'una ètnia, llamada HANI, que, pel que sembla, segons el folklore popular, van néixer dels ulls d'un gripau. Les dones vesteixen vestits de colors, amb gorres, camises i una mena de davantal teixit en blaus, vermells, grocs i blancs… I els homes porten pantalons, jaquetes i gorra blaves, així com de proletari anglès del segle 19… A mi em recorden Dean Martin! Jo no sé si és que estic molt impressionat, però crec que tot maco..

Aquí no viuen del turisme, no les interesa, i per això quan passeges pels carrers, més aviat et sents com en l'enregistrament d'una pel · lícula en la qual no ets personatge, sol testimoni que intenta molestar poc i mirar molt…

La muntanya… I la llum. Hi ha mil llocs on recrear-se i veure el sol il · luminar els camps d'arròs…I els companys de viatge. Ara Andrea amb nosaltres, un italià divertidíssim. És increïble com es pot arribar a connectar amb algú en quatre dies. Viatja en solitari, amb bicicleta. M'he mort de ganes de tenir una i sortir amb ell, però no hagués pogut… És un d'aquells paios que puja muntanyes com el Mortirolo, Sestriere, el Tourmalet, amb els seus amics, tots per cert una dècada més joves que jo… Nada a mi alcance.

I a la guest house hem conegut a dos suïssos… Resulta que només hi ha cinc estrangers en aquest poble, i ens hem anat a ficar tots al mateix lloc… Porten catorze anys junts, i mes de tres viatjant per tot el món. Són bells, interessants, divertits, respectuosos. M'han explicat històries de Síria, Iran, Iraq, Turquia, Àfrica…. I també del transsiberià. No paro de rebre missatges subliminals. Vull fer el transsiberià.

I els costums dels xinesos, que no entenc. I la quantitat de preguntes que no puc fer. I els seus escopinades a terra, que veus a aquesta tendra velleta, i la vols saludar, i de sobte escoltes gggggggggggggguuuuu, raca, i Lapo que et va criar. I dius "d'on treu això aquesta dona?"I quant fumen tots! I quant juguen a les cartes, i a una espècie de dòmino incomprensible. I els comerços tota l'estona oberts. I els bars populars amb cadires petitones on fan la millor sopa que prendré a la vida o et posen un bol d'arròs i l'omplen de vegetals i d'una carn de porc que no té res a envejar a la nostra, excepte en el pernil, clar. I els supermercats xinesos, que són com els xinesos del barri, però a la Xina. I el propietari de casa, que ens s'infla a plàtans ia te i ens vam asseure amb ell a veure la sèrie de la tele, i Ro es posa a cosir amb la dona. I els nens pujats als arbres a agafar fruites, i els avis passejant per la plaça a la caiguda de la tarda. I les dones sempre carregades amb cistells de llenya, verdures i qualsevol cosa.
És bonica, la China.

  • Compartir

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.