Una nit en un vaixell de càrrega al mar de Java
Ahir vaig embarcar cap a Borneo. I avui clareja el segon dia de navegació. És com si el Dharma Ferry II fos un vaixell de rescat de refugiats, una pastera gegant d'albanesos rumb a Itàlia o una Bassa de la Medusa. L'escenari és terrible i patètic. Famílies senceres per terra, homes en samarreta tirats per la coberta amb la mirada perduda per la incomoditat i l'avorriment. Cansament curat a base de paciència de segles. La paciència infinita dels pobres d'aquest món que han aguantat, aguanten i aguantaran el que calgui com els organismes resistents que són. La visió d'aquest arrasat camp de batalla em fa recordar que això que veig és el normal. Que són els meus ulls occidentals els que el converteixen en excessiu o extraordinari. Però no és així. El món en la seva major part és un enorme Dharma Ferri II que navega lentament, implicant desgraciats bruts i cansats. El meu anòmala presència em recorda també que jo represento la proporció exacta de "místers" en aquest planeta. Aproximadament un blanc privilegiat per cada quatre-cents bruns que sobreviuen al dia. No, en realitat no són pobres, són normals. Som nosaltres els rars. La nostra opulència no és la mesura de res, és una extravagància que li costa molt cara a la naturalesa. No som el melic del món ni el centre de l'univers. El nostre sistema de valors i consum no representa en absolut la normalitat. Simplement ens ho hem cregut perquè hem inventat la televisió.
Paciència infinita dels pobres d'aquest món que han aguantat, aguanten i aguantaran el que calgui com els organismes resistents que són
Quan es fa de nit em sento sol a la coberta superior i observo com es va ponent el sol mentre bec meus cerveses. Una després d'una altra van caient. Fins a sis llaunes. Segons escalfen el meu ànim em sento molt feliç aquí. De nou en moviment, en un altre vaixell, en un altre món. Recordo al gran Josep Pla, que deia que li encantava viatjar en vaixells de càrrega i conviure amb la tripulació. Qui m'ho havia de dir fa tan sols uns anys quan preparava oposicions o fins i tot després, quan vivia pensant en quin cotxe esportiu m'anava a comprar. I aquí estic, viatjant a Borneo en un vaixell de càrrega, gairebé sense possessions, dormint al castell de proa i escrivint un llibre sobre això. És com si Josep Pla em fes l'ullet sorneguer des del més enllà.
Aquí estic, viatjant a Borneo en un vaixell de càrrega, gairebé sense possessions, dormint al castell de proa i escrivint un llibre sobre això
El mar es mou sota els meus peus i l'escuma que li vam arrencar es fon amb el metàl · lic crepuscle. Per un moment penso que m'agradaria fer una foto real de mi mateix enmig d'aquesta immensa coberta Qui diables és aquest tipus que viu dins meu i que somriu abstret en els seus pensaments mentre va assegut en una cadira, solcant el mar de Java i amb les tres mil estrelles sobre el seu cap? "Ets tu realment?", em dic, “¿O eres el personaje de Internet? ¿De veritat està passant tot això i no vius ficat en un soterrani fabricant somnis amb photoshop?"
No, no hi ha soterrani perquè no em cal falsejar la realitat. Penso ara mateix que la meva biografia és la que és, que no hi ha res a amagar, que com més es rasqui en ella buscant-me una falla o una mentida, més Miquel Silvestre apareixerà per enuig dels meus crítics i gaudi dels amics. Havent reconegut tots els meus defectes i misèries en innombrables textos i ocasions, el que a la fi em queda com a premi és l'enorme llibertat de la qual gaudeixo, potser la més cara de totes: escriure el que em dóna la gana i com em dóna la gana. Qualsevol cosa que digui serà sempre imputada a benefici d'inventari. Tant com si bec mil llaunes en una nit, com si nu la falsa filantropia de les ONG a l'Àfrica, com si m'emociono parlant de Déu a Sumatra, els que em coneixen diran: ja saps, les coses del Silvestre.
Dono el meu per portar una cervesa. Segueix freda. Fins i tot això he aconseguit aquesta nit. Un altre miracle que per alguna raó que no entenc se m'hagi concedit sense jo merèixer. Però així és: Cervesa gelada i un escenari de pel · lícula digne del millor Josep Pla. I què vol dir la? Doncs que és massa perfecte per ser creïble. Sí, jo també estic d'acord. Ningú pot ser tan afortunat. Definitivament, aquest tipus que mira aquesta nit les estrelles sobre el mar de Java hauria de viure castigat en un soterrani de Leganés.
Comentaris (2)
pepe
| #
Simplement genial. Sempre obrint-nos els ulls una mica mes. I sembrant 1 llavor al cap que fa pensar. M'agrada!
Contestar
Viatger
| #
El teu llibre serà fantàstic. Estic desitjant llegir-lo.
Jo vaig viatjar més de 20 hores en un vaixell de càrrega i has aconseguit fer-me retrocedir uns segons a aquelles hores màgiques en què efectivament et sents afortunat per la sort que tens de poder ser part d'aquest món però només per uns minuts.
Aquestes són les experiències que canvien per res.
Gràcies
Contestar