Zanzíbar: llar d'exploradors, malson d'esclaus
[pestanya:el viatge]
Zanzibar fa olor de clau i vainilla, a canyella i nou moscada. L'illa de les espècies embriaga al viatger amb les seves aigües anyils; amb les seves embarcacions swahilis de vela llatina bressolades per la història, els característics dhows; amb els seus carrerons intricades que pugnen per veure la llum; amb les seves cridaneres portes tachonadas de llautó; amb l'algaravia del seu mercat de Darajani.
La perla tanzana de l'Índic és una destinació de somni, però el seu passat recent arrossega un estigma atroç. Fins fa poc més d'un segle, Zanzíbar era un dels principals mercats d'esclaus d'Àfrica. Només durant el segle XIX, es calcula que 50.000 éssers humans eren venuts cada any a l'illa. Llàgrimes i llàgrimes de desesperació. Com a mínim el mateix nombre morien durant la llarga travessia des de les regions interiors del continent on eren capturats, enrolats a la força en les caravanes de traficants àrabs.
Però per conèixer aquesta història de misèries i patiment cal visitar la Ciutat de Pedra.
Com si volguessin donar l'esquena a aquesta realitat, els millors hotels, els resorts de còctels exòtics i hamaques paradisíaques, jalonen la costa oriental, just en el costat oposat d'on es troba Stone Town, la capital. Però per conèixer aquesta història de misèries i patiment cal visitar la Ciutat de Pedra, on els records de les subhastes d'esclaus es barregen amb els de qui va ser el principal creuat contra el tràfic de persones a la segona meitat del XIX: l'explorador David Livingstone.
La casa de Livingstone
Un recorregut per la ciutat ha de començar a les portes de la mateixa, allà on les teulades de xapa s'agermanen amb les primeres construccions de pedra. En una casona blanca i blava de añosas porticons de fusta, Ara Seu del Zanzibar Tourist Corporation, es va allotjar el missioner britànic a 1866 abans d'emprendre el seu últim viatge. La història és de sobres coneguda. Sense donar notícies durant cinc anys, es va enviar una expedició de socors encapçalada per l'ambiciós Henry Morton Stanley, que també va partir de Zanzibar, a la qual va definir com "la més bella de les perles oceàniques". Finalment, Stanley va donar amb el doctor en Ujiji, a la vora del Llac Tanganika. La salutació de Stanley - "Doctor Livingstone, suposo?"- és tota una icona de l'exploració africana. Però Livingstone es va negar a tornar amb ell a la costa. El seu destí era morir a l'Àfrica, exhaust en la seva lluita antiesclavista i en la seva obstinació amb trobar les fonts del Nil.
L'habitació que solia ocupar el missioner anglicà en aquest casalot construït per ordre del sultà Majid en 1860 es pot visitar de dilluns a divendres (l' 8:00 una 17:00 hores) i dissabtes i diumenges (l' 9:00 una 15:00). Retre homenatge a aquest tenaç i humil caminant que va aconseguir, a títol pòstum, que es tanqués el mercat d'esclaus de Zanzibar, bé mereix pagar uns pocs xílings tanzans.
L'antic mercat d'esclaus
Una altra visita ineludible ens acosta a la catedral anglicana, construïda gràcies a la tenacitat del bisbe Edward Steere, que va començar les obres un any després que es tanqués el mercat d'esclaus en 1873 i que s'alça al mateix lloc que ocupés aquell. El prelat va recórrer al que tenia més a mà, pedres de coral i ciment, per aixecar aquest imperible homenatge a tots els africans als quals van arrabassar la seva llibertat. Ara, els únics comerciants que freqüenten el lloc són els zanzibareños que venen als turistes les seves teles de paisatges africans.
L'humanista Richard Burton, un altre explorador cèlebre, va deixar en els seus diaris una descripció del mercat de Zanzíbar a 1856 que no deixa indiferent a ningú. "Els negres esperaven en fila, com animals-explica Burton, el primer occidental a entrar a la Meca- (…) Tots estaven espantosament prims, les costelles els sobresortien com cèrcols de barril i no pocs havien de acuclillarse, malalts, a terra. Els més interessants eren els nens, que somreien com si els agradés l'examen degradant i indecent a què eren sotmesos ambdós sexes i totes les edats. Les dones componien un espectacle depauperat i miserable ".
Els negres esperaven en fila, com a animals. Tots estaven espantosament prims, les costelles els sobresortien com cèrcols de barril i no pocs havien de acuclillarse, malalts, a terra.
Al costat del temple, diversos esclaus de pedra uneixen els seus colls amb fèrries cadenes per recordar al món un horror no tan llunyà en el temps i que ara reviu en occident, en certa manera, amb les lucratives màfies de la prostitució, l'esclavitud moderna que espera un doctor Livingstone que li posi fi.
El record d'una epopeia
Però la catedral guarda un altre vestigi de l'explorador britànic: una creu tallada amb la fusta de l'arbre que dóna ombra a la tomba de Livingstone en el llogaret de ser un important, en l'actual Zàmbia. Però, ¿Livingstone no està enterrat a la Catedral de Westminster?, es preguntarà més d'un viatger que hagi visitat Londres. Així és. No obstant, el seu cor es va quedar per sempre a l'Àfrica i allí reposa encara. El trasllat del seu cadàver des de les ribes del Llac Tanganyika, on va morir en 1873, No Bagamoyo estacions, a les costes de l'Índic, perquè pogués ser embarcat rumb a Anglaterra, és una epopeia malauradament escassament valorada. Els servents del doctor, encapçalats pel seu fidel Chouma, recórrer 1.600 quilòmetres amb el cadàver a sobre (embalsamat amb sal i alcohol) sortejant les ires dels poblats natius, per als que un cos sense enterrar era l'encarnació de totes les desgràcies. En el seu últim viatge, paradoxalment, Livingstone va ser també escortat per una caravana de esclavistes àrabs, de les que d'altra banda s'havien beneficiat en les seves exploracions tant el propi Livingstone com per descomptat Stanley o Burton. La comitiva va arribar a les platges de Bagamoyo, en l'actual Tanzània, el febrer de 1874, nou mesos després de posar-se en camí. Un vaixell de l'esquadra anglesa, El "Voltor", esperava ancorat per traslladar a Zanzíbar el cos de Livingstone, que reposaria per fi a l'abadia de Westminster. Però el seu cor es va quedar en una caixa de llauna en Chitambo com a homenatge a la seva passió africana.
El crucifix està penjat en un pilar de la catedral, a l'esquerra de la nau principal, costat del presbiteri. Al costat de la tosca creu, una placa perpetua l'agraïment a tots els exploradors que van lluitar contra l'esclavitud a l'Àfrica. Encara que fos, de vegades, gràcies a l'auxili del major traficant d'esclaus de l'època, Tippu Tib, la mansió a Zanzíbar, aixecada sobre el sofriment de milers d'africans, sorprenia a propis i estranys. Ironies de la història.
[pestanya:el camí]
Des d'Espanya, l'habitual és volar amb escala (Amsterdam en el nostre cas) una residència, La capital de Kenya. Des allí els vols a Dar es Salaam, capital de Tanzània, i Zanzíbar, són molt freqüents. El viatger va volar des de Arusha, a Tanzània, a Zanzibar després d'un recorregut pel Masailand.
[pestanya:a taula parada]
Al marge de les recomanacions més tradicionals (Torre de Arriba, s de Sant Hurunzi, o el restaurant flotant del Blues, a un pas del Vell Fort), el viatger es decanta per una opció més autòctona i sens dubte menys costosa per a les butxaques. A un pas dels jardins de Forodhani, el punt neuràlgic on batega el caràcter festiu de Stone Town, es troba el Mooson Restaurant. La seva terrassa, amb vistes al port, només té tres taules i per anar al lavabo és obligatori descalçar, però degustar aquí uns creps vegetarians i unes mandonguilles de carn molt especiades regades amb una Kili, la cervesa local, és tot un plaer que permet als comensals amarar de l'olor de salnitre i canalla del port.
[pestanya:una becaina]
Per als qui prefereixin tombar a la fresca, qualsevol dels luxosos hotels de la costa val. Viatges al passat, però, recomana allotjar-se a Stone Town (hi ha autobusos públics que s'acosten als passatgers fins a les platges). Una bona opció, i no massa cara, és el Narrow Street Hotel, Jo faig la meva Sant mida.
[pestanya:molt recomanable]
Brugejar entre els carrerons que neixen a esquena del mercat de Darajani, després de visitar els seus llocs d'espècies, és submergir-se en l'ànima d'aquesta ciutat singular. Els comerciants li oferiran les seves mercaderies a crits, els nens li cridaran "faranji!" (la denominació amb la qual es refereixen en l'idioma suahili als occidentals) i les portes tachonadas (construïdes pels europeus per protegir-se unes feres inexistents) deixarà bocabadat. El passeig conclou a l'ombra de la Casa de les Meravelles (AJAIB a Beit), als jardins de Forodhani, inundats per la llum de l'Índic i, com en tots els ports del món, per un nodrit destacament de buscavides. Ull amb les carteres.
Per als incondicionals de Freddie Mercury, el líder de Queen mort a 1991, és obligatori acostar-se a Shangani carretera, molt a prop del port, per visitar la casa on va néixer com Faruk Bulsara en 1947 quan el seu pare, d'origen indi, treballava a l'ambaixada britànica. Ara és un hotel i no hi ha cap placa que recordi l'efemèride. Es tracta, sobretot, d'un acte de fe, d'un homenatge a un dels grans.
Dos llibres molt aconsellables: el clàssic de Javier Reverte "El somni d'Àfrica" i "L'últim diari del doctor Livingstone", de David Livingstone. Aquest últim per fer-se una idea del que suposava Zanzibar per als exploradors del XIX que s'endinsaven en el fosc continent al qual s'ha referit Stanley, un altre dels grans.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (3)
africaforever
| #
Zanzibar és fascinant. Enhorabona pel reportatge
Contestar
andy
| #
Freddie, Uhhh!! Simplement el millor! sempre en la nostra memòria. Un homenatge per a ell
Contestar
Zanzíbar: llar d'exploradors, malson d'esclaus
| #
[…] Zanzíbar: llar d'exploradors, malson d'esclaus https://www.viajesalpasado.com / Zanzibar de foc-de-exploradors-pes… per Javert fa 3 segons […]
Contestar