Ascensió al volcà Pacaya

Plovia quan lloguem els cavalls i ens van vendre impermeables de colors per ascendir el camí que ens situaria als peus del volcà Pacaya. Alfonso, José Luis i jo som més aviat d'alçada moderada, és a dir, baixos i amb aquelles capes de plàstic semblàvem els hobbits del Senyor dels Anells apropant-nos a Mordor. Amb el final del sender desaparèixer els arbres, el so dels ocells i la pluja.

Em va estremir la primera imatge del Pacaya. La lava havia deixat una estela de roca negra que cobria tot el paisatge. A partir d'aquí calia seguir a peu. Ens acompanyava l'inseparable Walter, l'encarregat d'orientar per Guatemala i un guia local. Carreguem tot l'equip tècnic i comencem a caminar sobre una superfície rugosa i tallant. Era essencial trepitjar amb precaució per esquivar les esquerdes que formava la roca. El guia local ens va indicar un forat el vora estava tenyit d'una substància blanquinosa. Era sofre. Introduir un bastó i va sortir encès en flames. La lava corria invisible sota els nostres peus i allò ens produïa una sensació de por i emoció. Si la lava hi era havíem de trobar.

L'atmosfera, una mica tòxica, començava a ser molesta i vaig sentir més certa olor a goma cremada. Eren les soles de les meves sabates que s'havien aturat massa temps sobre una roca calenta.

Walter tractava d'dissuadir augurant tot tipus de desgràcies però vam decidir ascendir una mica més recordant altres pronòstics apocalíptics que va errar el nostre estimat Walter. L'atmosfera, una mica tòxica, començava a ser molesta i vaig sentir més certa olor a goma cremada. Eren les soles de les meves sabates que s'havien aturat massa temps sobre una roca calenta. A Alfonso ia José Luis els passava el mateix i vam parar per fer uns quants plans en un lloc que semblava sòlid. Deixem l'equip sobre una roca esquerdada i retratem amb la càmera un paisatge desolat sobre el qual apareixia a intervals una boira densa. Després d'uns deu minuts reparem en alguna cosa que ens va cridar l'atenció. L'esquerda de la roca era sensiblement més gran que abans. Aquella pedra negra estava canviant de forma! Escoltem llavors un xiulet inquietant que procedia del subsòl, com si estiguéssim sobre una vàlvula del volcà. Walter va prendre el camí de tornada sense dir una sola paraula. Nosaltres volíem aprofitar aquella ocasió per gravar una mica més.

Començava a capvespre i vam veure al lluny una cosa que ens enredar definitivament: un fil de llum ataronjada brillava sobre un vessant del volcà. Acabàvem d'albirar un riu de lava i estudiem la situació per dirigir-nos cap allà. Algunes pedres es trencaven al nostre pas i el guia que ens quedava va començar a dubtar. Vam aconseguir esquivar la part més insegura i ens vam quedar embadalits quan vam tenir el riu de lava a uns quants metres.

D'una esquerda rajava la lava espessa i incandescent i formava un mantell que cremava la terra.

L'espectacle era colpidor. D'una esquerda rajava la lava espessa i incandescent i formava un mantell que cremava la terra. De tant en tant algunes roques enormes rodaven pendent avall en partir el mateix infern brollava de l'interior. Produïen un estrèpit metàl · lic que cap de nosaltres oblidarà mai. I allà, en aquest context endimoniat calia fer la presentació per al reportatge. Jo havia acostar-me al magma per potenciar l'impacte visual. Alfonso i jo començàvem a estar nerviosos doncs sentíem una calor sufocant i el soroll metàl · lic ens sobresaltava una i altra vegada. Estàvem sòl dels tres metres que el metall fos riu. Després de diverses preses donant l'esquena a la renta, em cremava el cul, però quan vam acabar l'enregistrament tots ens sentim emocionats. A mesura que es feia de nit, apareixien més fils de lava brillant per tot arreu. Contemplem durant una bona estona aquell miracle que uneix la superfície terrestre amb les seves entranyes. Després iniciem el camí de tornada.

El guia donava indicacions confuses durant el descens i després d'unes quantes voltes sense rumb fix concloure que s'havia perdut. Era ja nit tancada i avançàvem a cegues. Vam aconseguir allunyar-nos amb poca traça arrossegant l'equip tècnic. Quan vam tornar la vista enrere amb prou feines podíem creure l'escena que es produïa a la cimera del volcà. S'havia format una tempesta i els llamps il · luminaven el cràter que escopia al seu torn pedra incandescent. Pot semblar excés de lírica, però fa quinze segles aquella visió hauria suposat el sacrifici d'éssers humans per aplacar la fúria dels déus maies.

Fa quinze segles aquella visió hauria suposat el sacrifici d'éssers humans per aplacar la fúria dels déus maies.

El guia va comentar que havíem accelerar el pas però la raó que va argüir em va descol · locar del tot. Havíem evitar la presència dels Kadejos. Em va explicar preocupat que així anomenaven als esperits del volcà-el que faltava- i em va assegurar sense fer broma que ell mateix va topar dues vegades amb un d'ells. Els hi ha bons i dolents i era crucial no topar amb un kadejo negre. Jo vaig mirar cap amunt del volcà que seguia vomitant foc sota la tempesta. En aquest moment era capaç de creure qualsevol cosa. Accelerem el pas com si el mateix Sauron ens estigués mirant amb el seu únic ull, però la veritat és que no vaig veure cap fantasma en tot el camí, que ja hagi estat mala sort. Walter ens esperava nerviós al costat dels cavalls.

Quan vam tornar a la capital de Guatemala, la ciutat em va semblar molt més amable.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Rosa

    |

    Jules Verne us hauria escollit com els protagonistes del seu Viatge al centre de la terra.

    Contestar

  • Juancho

    |

    Fotre, Daniel, és que no entenc de què t'estranyes… Sembla que mai haguessis sentit parlar dels kadejos negres…

    Contestar

  • lydia

    |

    Quan vaig veure aquest capítol, em va impactar molt el prop que estàveu de la lava. Semblava que anava a sortir calor de la pantalla de la televisió d'un moment a un altre.
    Recordo que quan us veia ascendir, pensava, d'aquí no passaran, d'aquí no passaran….No m'estranya que Olier va cremar la bota!

    Contestar

  • Walter

    |

    Dani ! Que històries aquelles per recordar ! ja saps seguim portant gent a aquest lloc tan fantàstic i místic, però mai serà com imatges Aquella ! Gràcies per recordar-se de nosaltres, des de la
    terra de l'Eterna Primavera !! Una gran salutació !!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Walter! Quina alegria veure't per aquí! Com oblidar aquells dies a Guatemala. Estic convençut que el Pacaya seguirà sent tot un espectacle i tot es veu millor amb un gran guia. Una abraçada, amic.

    Contestar

  • James B.

    |

    Quan jo vaig pujar la lava estava 5cm. mes a baix que la sola de la sabata però no queia com una llengua. És molt bonic veure-ho amb més activitat, encara que de totes maneres és un volcà que imposa. Sempre latent i recordant-te el fràgil que és l'ésser humà davant la natura.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.