Biosfera II: el fracàs de l'edèn de cobais humanes
Arizona és un estat peculiar a Amèrica del Nord. Gran part és desert i una altra gran part del territori és una reserva índia coneguda com Navajo Nation, on ja ningú balla amb llops però campen lliurement l'alcoholisme, la drogoaddicció i l'obesitat. Els primers blancs que van travessar aquesta dura i seca geografia van ser els espanyols de l'expedició de Vázquez de Coronat a 1540. López de Cárdenas, subaltern seu, descobrir el Canó del Colorado i va haver de donar la volta sense poder creuar. Com a premi per la seva gesta, van rebre amb un consell de guerra. Encara, sens dubte, el veritable heroi d'aquesta terra va ser el capità Juan Bautista d'Anza, qui en 1775 aconseguirà arribar per terra des de Nou Mèxic a Califòrnia.
Molt ha canviat Arizona des de llavors. En només cinc anys s'ha desplaçat a Florida com a paradís dels jubilats rics. No hi ha aquesta calor humit del Carib, no hi ha bestioles fastigosos ni caimans i, sobretot, no hi ha cíclics huracans. Què més es pot demanar? Doncs aigua corrent i aire condicionat per suportar els 45 graus centígrads de l'estiu. Des que van canalitzar el Llac Roosevelt fins a Phoenix, la ciutat ha multiplicat per cinc la seva àrea metropolitana. D'un extrem a un altre de la immensa ciutat pot haver-hi més de cent milles. De l'aridesa s'ha passat al paradís. A cop de dòlar, les buguenvíl · lies brollen en el secà. Així les coses, no hauria de resultar tan estrany topar-se amb una selva tropical brollant sobre els desolats penyals del desert, encara que per permetre mida prodigi s'hagi hagut d'alçar un gegantí hivernacle amb pretensions de món paral · lel i pressuritzat.
Des que van canalitzar el Llac Roosevelt fins a Phoenix, la ciutat ha multiplicat per cinc la seva àrea metropolitana. D'un extrem a un altre de la immensa ciutat pot haver-hi més de cent milles. De l'aridesa s'ha passat al paradís.
En l'immens i àrid erm que envolta Tucson existeix des 1985 una perfecta mostra de la narcisista arrogància del Prometeu capitalista nord-americà. Sobre la pols s'erigeix una descomunal cúpula de vidre i fibra que llampega sota el feridor sol. Benvinguts a Biosfera 2: la història d'un fracàs científic amb aspectes de prosperar com pelotazo urbanístic. La primera pregunta és obligada: Per què es diu Biosfera 2? Doncs perquè la primera biosfera és la pròpia Terra. El projecte de construir un ecosistema tancat li va costar 200 milions de dòlars a Edward Bass, un d'aquests rics riquíssims que només es donen en Estats Units. En gairebé hectàrea i mitja, cobertes per una campana de vidre, hi jungla, manglars, boscos i fins a un oceà amb el seu escull de coral. Aquest món en miniatura es va dissenyar per subsistir autònom, capaç per si només de regenerar, alimentar-se i reciclar-se. No havia d'obrir en absolut, romandria estanc i autosuficient.
No obstant això, ja fa temps que el complex va deixar d'estar hermèticament segellat. Els únics tripulants que avui dia recorren el seu interior són els escassos turistes apuntats a un tour entre necròfil i naturalista. La visita és amenitzada per un guia, meitat científic meitat presentador, que explica amb gestos teatrals per què a l'Atlàntic sud no hi ha huracans o com algunes plantes sobreviuen sense una gota de pluja. Mentrestant, pels engranatges del metamundo discorren gruixudes canonades d'aigua. El soroll dels condicionadors és ensordidor. Refredar aquest immens deliri consumeix tones d'energia. Però on la visita es torna de veritat necròfila és l'entrar a la zona que van ocupar les dues infortunades missions tripulades. Els buits granotes de colon i els tristos objectes personals que encara hi atorguen al lloc un ambient de vaixell fantasma, semblant al que es vivia a la nau Nostromos, quan Sigourney Weaver lluitava en total soledat contra el primer Alien de la saga. Totes les missions fracassar. En 1991 es va tancar la primera durant dos anys. No van poder alimentar-se del que conreaven. Va caldre insuflar oxigen perquè s'esgotava ràpidament, potser a causa de les bacteris aerobis que van proliferar sense haver estat convidades. Van ser l'únic que va proliferar, perquè gairebé tots els altres animals van morir. La segona missió va ser encara pitjor. Va començar el març del 1994, havia de durar deu mesos, però a l'abril una cinquena columna de descontents va obrir totes les portes per boicotejar l'experiment. Va ser un autèntic motí que va donar al trast amb tot el projecte de vida autosuficient.
No obstant això, segons apunten els responsables actuals del projecte, la rebel · lió en si es pot considerar un èxit de Biosfera 2. Per a ells, els més notables resultats científics del món hermètic del desert no es van donar en la germinació de vegetals, sinó en el camp de la psicologia de confinament: els escollits per a la glòria havien superat exigents proves d'admissió, se suposaven madurs, estables i compromesos, però quan començava la convivència, es dividien gairebé immediatament en faccions, conspiraven entre ells, s'odiaven obertament i fins s'amagaven el menjar. Des d'un punt de vista psicosocial, potser es pugui dir que l'experiment Biosfera 2 va ser tot un èxit. Els odis caïnites germinar millor que qualsevol llavor. Encara que també podria objectar que per constatar semblants fenòmens d'egoisme i conflicte, potser no hagués calgut gastar tants milions de dòlars ni plantar un manglar en el desert. N'hi hauria hagut prou amb llegir a Hobbes, qui els va descriure amb molt encert fa ja bastants segles.
Comentaris (1)
Ramon Villero
| #
Recordo haver llegit sobre el projecte Biosfera; en el seu temps va ser presentat amb molta pompa. Però va sortir granota. Em pregunto si aquest experiment no va ser el que va inspirar als creadors de Gran Hermano. Déu meu! Quin horror! Esperem que el programa televisiu segueixi els passos del seu germà gran.
Una salutació
Contestar