Dunes de Erg Chebbi: la casa dels berber
[pestanya:el viatge]
Diu la llegenda que les interminables sorres del desert en aquest lloc van ser fruit d'un càstig diví. Fa molts anys, compten en la població, una dona i els seus fills van ser rebutjats en totes les cases on van demanar desallotjament. La insolidaritat dels habitants de la vila va fer que la mare i els petits es perdessin en la nit dels temps. Diuen que Déu va contemplar l'escena i càstig a la ciutat sepultándola sota la sorra. Encara avui, a la nit, es poden sentir entre les dunes els udols dels seus habitants.
Una tarda de desembre
Allà, entre altes dunes que es perden fins a l'horitzó, contemplant alguns dromedaris que s'allunyen en fila índia sobre la rogenca sorra i encertant a distingir algunes kasbahs ( ciutats fortalesa construïdes en tova) que s'apaguen al lluny, contempla el viatger un dels capvespres més bells en els que ha tingut la sort de participar. Estem al Marroc, molt prop de la frontera amb Algèria, costat de la ciutat de Merzouga, coneguda com "La porta del desert". És desembre, l'hivern del desert colpejava sobre nosaltres en una de les cases dels berbers, en la seva porta, si és que aquests nòmades han tingut algun llar que no sigui la llibertat de trossejar el gran Sàhara al seu gust. Les dunes de Erg Chebbi es mostren tranquil · les, cosa de les dates, sense el vaivé de tant viatger molest (el viatger sempre tendeix a pensar que és als altres als quals no els correspon contemplar el paradís).
Entre altes dunes que es perden fins a l'horitzó, contemplem dromedaris que s'allunyen en fila índia sobre la rogenca sorra
Però el viatge a Erg Chebbi començar bastants quilòmetres més enrere, en la molt turística ciutat de Marràqueix. Allà, en una vella taverna allunyada del centre, on les ampolles de cerveses de mig litre s'amuntegaven a la taules de molts marroquins, vam decidir treure un mapa i improvisar una fugida de la bella ciutat aixecada a gust del millor postor. Erg Chebbi va sorgir com una possibilitat desconeguda; una crida a un hotel, en què la propietària de l'allotjament ens va dir que era impossible fer els 550 quilòmetres de distància que hi havia entre les dues poblacions en un dia, ens va fer penjar el telèfon i decidir sortir cap allà al matí següent, després llogar un cotxe.
Després de creuar la imponent serralada de l'Atles i contemplar els seus becs nevats (veure neu a l'Àfrica és sempre gratificant), començar una ruta en què prenem la N-9 fins a Ouarzazate, ciutat en la qual s'han fet i fan multitud de pel · lícules i on vam parar a menjar, per després agafar la N-10 fins a Erfoud i des d'allà girar cap al sud, per la N-13 que porta a Merzouga. Triem la ruta sud, que ens va portar gairebé onze hores de camí (cal tenir paciència en alguns trams si s'està darrere d'algun camió). Durant el viatge, de Ouarzazate, es travessa l'enlluernadora Gola del Dadès i s'albiren petites poblacions, palmerars i estampes inoblidables de la vida que s'escampa propera a un riu que sembla tret d'un decorat: tot aquest espectacle natural és la vall del Todra.
En arribar a Merzouga parem el cotxe i baixem a trucar al nostre allotjament perquè ens indiquin com arribar. Ens diuen que vindran a buscar-nos a la plaça central i ens aconsellen que no sortim del cotxe, que és perillós (per a la resta del món, els occidentals sempre correm perill on anem). Donem una volta per la ciutat i la veritat és que ens convertim en subhasta de tot tipus de persones que ofereixen serveis: hotels, restaurants, droga, dones ... tot està en venda. Tornem al cotxe una mica aclaparats de ser bitllets errants i vam decidir esperar.
Per fi apareix el nostre amfitrió, que ens porta a l'hotel. Els amos, un matrimoni marroquí que ha viatjat per bona part del planeta, ens ensenyen un Parador aixecat enmig del paradís. En els tres dies següents, ia la calor del foc de la xemeneia i amb un te entre les mans, se succeeixen converses interessants amb la parella. Ells mateixos ens contracten un guia berber que ens ensenya la duna. Porta turbant, condueix un tot terreny i parla per un telèfon mòbil d'última generació (la globalització també ha arribat allà). El nostre guia ens porta a cases típiques dels nòmades, algunes han entrat en el negoci de ser exposats com a relíquies, però comprèn ràpid que no pujarem en una caravana de turistes a l'dromedari ni pagarem per fer fotos, i ens porta a visitar alguns allotjaments aixecats, literalment, enmig del no-res, i on no sempre som ben rebuts.
Els homes lliures, com es fan dir, han conviscut amb totes les cultures que han passat pel nord d'Àfrica
Els berbers són un poble nòmada que es distribueixen des del atlàntic fins a Egipte i, pel sud, fins a la frontera amb Níger (els guanches, primers habitants de les Canàries, són també d'origen berber). Els homes lliures, com es fan dir, han conviscut amb totes les cultures que han passat pel nord d'Àfrica i, encara que són en la seva gran majoria musulmans, tenen costums en algunes zones no acceptades per l'Islam, com mantenir relacions sexuals abans del matrimoni o creences en follets del desert. Els nòmades del Sàhara no sempre han mantingut bones relacions amb els estats que travessaven, com explica Ryszard Kapuscinski en el seu genial llibre de Banús a l'parlar dels Tuareg (un poble berber) en el capítol anomenat or i sal.
Avui, en aquesta zona del Marroc, porta del gran sorral, els berber segueixen tenint ramats de cabres, vivint sota el sol que quartera el sòl i, això sí, guanyant-se la vida, en part, a costa del turista a qui ensenyen el seu paradís.
El paisatge val la pena, hi ha estampes tan sorprenents com el llac Yasmina, que emergeix del mig de la sorra del Sàhara al seu gust. És una sort poder contemplar. La jornada conclou amb una espectacular posta de sol a la que el mar de dunes es buida de color i formes. Ja de nit, després del sopar, conversem amb una copa, potser més, sota un cel en el qual no caben les estrelles (el cel del Sàhara és sempre especial). No se sent ni es veu cap rastre humà en quilòmetres. El silenci ens dorm sobre les gandules de la piscina sobre la qual comencen a tremolar de fred nostres cossos.
[pestanya:el camí]
Nosaltres viatgem amb Esayjet, que en aquell moment era la millor oferta entre Madrid i Marràqueix. No obstant, busquin per internet si hi ha alguna companyia ara que ofereixi vols més econòmics.
[pestanya:una becaina]
Kasbah Derkaoua: Un allotjament increïble, aixecat enmig del no-res, i una mica allunyat de la zona turística de Erg Chebbi en què no falta detall. Els amos són encantadors, les habitacions molt confortables i els jardins i l'entorn espectaculars. Un et servit al costat de la llar de foc, un esmorzar envoltat del cant de desenes de petits ocells o un bany a les gelades aigües de la piscina al desembre són sensacions que el viatger vol repetir. Cal reservar (l'amo parla una mica de castellà). Telèfon: 00212 5 35 57 71 40.
[pestanya:a taula parada]
Trobaran en cada restaurant on parin el plat berber per antonomàsia, el Tayin. Han provar, és un estofat de verdures que pot anar acompanyat de pollastre o vedella, encara que també n'hi ha de peix. En aquesta zona del Marroc estan gairebé obligats a que els agradi, ja que no els quedarà més remei que repetir.
[pestanya:molt recomanable]
Llegir el llibre «Els pobles berbers al Magrib, de l'editorial Iepala».
[pestanya:FINAL]
Comentaris (8)
Mino
| #
Molt evocador i fantàstiques fotos senyor Reverte. El desert té un magnetisme especial
Contestar
Javier Brandoli
| #
Un honor que em compari amb Javier Reverte. Tenim el mateix nom, i als dos ens agrada viatjar, llegir i escriure, però ell ha demostrat fer millor que jo totes aquestes coses. Així i gràcies. Javier Brandoli
Contestar
Eduardo De Hivern
| #
Molt bo Javier. Fascinant la foto de les dunes a la que s'observen les petjades. Estant tan a prop d'Espanya és un viatge molt atractiu. Prenc nota del llibre que recomanes. Salutacions
Contestar
Javier Brandoli
| #
Com li vaig dir a Mino es va ajuntar tot per ser una foto-postal. El sorprenent és que la vaig fer sense trípode, a pols. Gràcies Eduard. Una abraçada.
Contestar
Goyo
| #
Amic Branducinsky, la teva crònica m'ha recordat a un viatge-fa la mar d'anys- pel Marroc a bord d'una Vanette (llavors sí era jipi, no com a Cap de Gata). Va ser una revelació conèixer la medina de Fes, el lloc més meravellós pel qual he caminat mai, igual que els palmerars dels que parles, la gola del Dadés, el bivac al desert en una nit tancada. Per cert, hi ha una foto a la galeria que si no ha guanyat un premi…
Abraçades
Contestar
Javier Brandoli
| #
Veig que tens bona memòria, no sé si altres en tenen també. Una abraçada
Contestar
Juancho
| #
Uns burleta, us veig… Dic, Brandoli, que clar, com vas perdre, no se t'ha acudit comptar en aquesta crònica el concurs d'estrelles fugaces a altes hores del matí i amb una mica d'alcohol en el cos… Què gustet llegir algunes coses, i recordar algunes fotos bones bones. A la meva germana sempre li va encantar la fotografia…
Contestar
Javier Brandoli
| #
La veritat és que va ser un viatge inoblidable per un munt de coses. Jajaja. En tot cas, la derrota va ser per un estret marge.
Contestar