Mar 11 2011 Corresponsal a Sud-àfrica: adéu als aduladors del papo

• Creuant-el-Nil-en-Paraa

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Cruzando-el-Nilo-en-Paraa.jpg

  (...) Treballar de corresponsal t'allunya dels aduladors de Paposo prominents que ronden per les redaccions; dels que mercadegen amb les babes i les notícies (...) dels que admiren la quantitat d'hores per sobre de la qualitat de les paraules; de les palmellades a l'espatlla quan un tema es sacseja per les tertúlies; dels miserables que mai tremolen davant el teclat ...

El mateix dia que publicava la primera notícia de la possible mort de Mandela en un diari digital (col · laboro amb ells a Sud-àfrica) havia un destacat d'una possible mort de Charlie Sheen després d'una orgia de les que et deixen en un llit amb el cartell d'overbooking una setmana. Mandela anava en gran i el de Sheen era un requadre petit. ¿RESULTAT? Això de Sheen va ser la segona notícia més llegida i el de Mandela no va estar ni entre les 25 primeres.

La professió de periodista és la més bonica que, almenys, jo he conegut. He treballat o col · laborat per a diferents mitjans i revistes i visc ara, a l'exili, una experiència nova, diferent, sorprenent. Treballar de corresponsal t'allunya dels aduladors de Paposo prominents que ronden per les redaccions; dels que mercadegen amb les babes i les notícies; de les intrèpides decisions del superior de torn que sense haver llegit una línia de l'article intenta imposar el seu escandalós i cridaner titular; de los ascensos a «Virrey de las Letras» de todos los que aceptan que una mentira bendecida bien merece ser una verdad en cuerpo grande y en negrita; de comprovar que els nous fan bons als pèssims anteriors; de veure que els sous pugen i baixen en funció de la capacitat que un tingui per doblar l'espinada; dels trepes que sempre tenen una excusa per no mullar-se com si només ells tinguessin càrregues i només a ells els exigissin passar per caixa al supermercat; de les estrelletes que posen la signatura i el títol, per aquest rigorós ordre, i criden al becari perquè els ompli la resta; dels babaus, dels cretins, dels repartidors de cotó de sucre; dels que menyspreen els consells dels que tenen una mica més d'ofici; dels vagues que es queden en la redacció fins a molt tard, fins que veuen que es fa fosc al despatx del director i corren pels passadissos per tropezarle a l'ascensor; dels que admiren la quantitat d'hores per sobre de la qualitat de les paraules; de les palmellades a l'espatlla quan un tema es sacseja per les tertúlies; dels miserables que mai tremolen davant el teclat ...

Hi ha històries per explicar, d'inventar, de buscar i de vendre. Aquesta és la part fotuda, cal fer interessant Sud-àfrica a milers de quilòmetres. Vendre, sense eufemismes.

Em vaig allunyar de tot això en sortir d'Espanya (i d'un munt de bons professionals i amics, la gran majoria de les persones amb qui he coincidit en cada un dels mitjans que he treballat o col · laborat que, per desgràcia, alguns són espècie arraconada sota el sospitós delicte de no escriure al dictat), i vaig començar a treballar amb aquesta nova empresa per a mi, en una petita redacció de 40 metres quadrats, casa meva, on l'únic soroll que s'escolta és quan va endollar la màquina que escalfa l'aigua per preparar el cafè. No tinc les pressions d'abans ni tampoc un sou. Hi ha històries per explicar, d'inventar, de buscar i de vendre. Aquesta és la part fotuda, cal fer interessant Sud-àfrica a milers de quilòmetres. Vendre, sense eufemismes.

No obstant això, en aquesta meravellosa solitud, en la qual per sort no escric sobre un país on aneu de vacances el nebot d'un conseller delegat que demani que es compti que aquí es fa de dia d'esquena ia les 14:00, sento de vegades el buit de la meva redacció com una llosa. Ahir, per exemple, publicava que el bisbe Desmond Tutu criticava durament al Govern de l'ANC i la galopant corrupció (sens dubte una notícia que donar). Hauria publicat alguna cosa també si el bo de Tutu hagués dit que els governants són tan honrats que es porten el cafè en termos a l'oficina? Ho hagués ofert? Suposo que no, suposo que les coses bones ven menys, potser, perquè encara que ens agrada flagel · lar amb les nostres misèries, es dóna per fet que el normal és que les coses surtin bé. No m'imagino enviant un email i oferint un tema del qual és titular "Avui tampoc ha mort ningú a Sud-àfrica", la qual cosa els condemna a una informació, la qual jo mano, en la qual es comptaran sempre més morts que vius. De fet, fins ara de tots els temes que he enviat el de més enganxada ha estat "El fantasma del torn de nit terroritza un hospital". Va ser la tercera notícia més vista del cap de setmana. No hi havia morts, però havia morbo.

Bonica i fotuda professió la nostra en la que moltes vegades és més fàcil assenyalar als altres com a culpables que mirar-nos el melic. La corresponsalia és cert que t'allunya dels altres per deixar-te tot sol. Ara només hi ha un Papo que adular, el més lleig quan creix, el meu. Mentre, a buscar orgies del Charlie Sheen sud-africà o esperar que a Mandela li doni per tirar alguna cana a l'aire als 90. Per sort, des d'aquesta terra i en aquest mitjà, que decideix pagar encara per informacions que interessen als menys, em publiquen les paraules de Tutu, les xacres de Mandela i els fantasmes que terroritzen els hospitals, que dels que pul · lulen per les redaccions només em trobo ja al que de vegades m'espanta al mirall.

PD. Avui fa set anys em va tocar cobrir l'11-M al costat d'un excel · lent grup de professionals. Vam fer periodisme, molt, durant dies, amb l'estómac encongit. Una abraçada immens a tots els que van patir la desgràcia de veure involucrats en els atemptats i als grans companys i caps amb els que vaig tenir la fortuna de poder treballar en aquells durs moments. El més important que he après en aquest ofici ho vaig aprendre al costat d'ells. Un d'ells comparteix aquesta aventura amb mi. La seva ombra és al costat de la meva, a la foto de dalt, sobre les aigües del Nil, quan ens perdíem per Uganda somiant amb fer el periodisme que sempre somiem.