Un nen violat pel nuvi, que té Sida, de la seva mare; un judici de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (creada per amnistiar a tot el que s'ha de declarar culpable després de l'apartheid) que destapa les salvatges tortures i traïcions de l'època del règim racista; un nen que viu en un poblet del camp i que després de morir els seus pares de sida va a Johannesburg a guanyar-se la vida netejant parabrises als semàfors per comprar una vaca amb la qual subsistir seu primer i àvia (el primer, una altra nena, també ha estat violada pel seu professor que també té Sida); una nena negra, filla d'uns racistes pares blancs afrikaners (genètica d'algun avantpassat), que acaba sent una apàtrida (una blanca per naixement i negra de pell, el que en plena època de l'apartheid era un problema, ja que estava prohibida la barreja de races). És rebutjada pels seus pares quan acaba tenint relacions amb un negre que, al seu torn, l'acaba enganxant pallisses bolcant en ella el seu odi racial cap als blancs (la història, que sembla impossible d'imaginar, és real).
Són tot històries de pel lícules sud-africanes que he vist aquesta setmana (m'ha donat per aquí, per fer-me un cicle de cinema local a càrrec del videoclub). Les pel · lícules són punyents, mossos a l'estómac. Un argument que devora consciències i que ensenya una altra realitat d'aquest país. Una realitat, almenys pel que fa a la Sida, que es pot aplicar a bona part del Sud d'Àfrica.
Cadascuna d'aquestes pel lícules, "Thembe", "Pols vermell", "Beat the Drum" o "Skin" estan basades en fets reals directament o de manera indirecta. No obstant això, el singular és que un entén que cada film té un sentit didàctic, que intenta ensenyar com s'ha propagava de manera aritmètica la Sida mentre es mataven vaques per espantar. O intenten ensenyar les cicatrius obertes del conflicte racial per intentar no repetir els errors del passat.
Les pel · lícules són punyents, mossos a l'estómac. Un argument que devora consciències i que ensenya una altra realitat d'aquest país. Una realitat, almenys pel que fa a la Sida, que es pot aplicar a bona part del Sud d'Àfrica.
No són pel lícules explícites, on s'ensenya la violència o el sexe amb la cruesa del cinema europeu. Aquí la realitat supera la ficció a arcades. La nena violada es vesteix mentre el mestre, de fons, obre la porta de la classe. Les pallisses es troben en rastres de sang a terra, en algun crit entre ombres ... No cal que l'espectador es recreï amb l'escena, ja ho fa, en molts casos, mirant per la finestra. Qui necessita pagar per recrear-se amb el que humiteja els ulls?
Totes, les quatre que he vist, tenen finals feliços o, almenys, ofereixen una esperança. Com si algú decidís pintar un jardí enmig d'un femer. Probablement fins puguin ser una mica ensopits els acabats d'aquarel, però el cinema és un reflex del que passa fora i aquí cauen xàfecs de misèria quan es creua a l'altre costat, als township i llogarets rurals.
Vaig veure també una pel lícula més rudimentària, feta amb els mateixos efectes especials que van usar els germans Lumiere al segle II aC, en zulu, l'any passat, que era bastant gore (com tothom es pot imaginar, el meu coneixement del zulu és gairebé de nivell Zuefl). Era sobre un albí que naixia en un poble i dos bruixots es carregaven a mitja Àfrica a cop de matxet net per espantar els mals esperits (en algunes comunitats africanes un albí és un símbol de mala sort, demoníac). El pressupost en Ketchup va haver de fer història, perquè aquí tacaven fins a la pantalla de vermell. No és la regla pel que he vist després. El cinema ensenya una realitat amagada, és un vehicle de comunicació. Hi ha milions d'històries com aquestes, a la cantonada, l'altre costat. Alguns només les veuen en el cinema.
Són tot històries de pel lícules sud-africanes que he vist aquesta setmana (m'ha donat per aquí, per fer-me un cicle de cinema local a càrrec del videoclub). Les pel · lícules són punyents, mossos a l'estómac. Un argument que devora consciències i que ensenya una altra realitat d'aquest país (sempre insisteixo en això, però aquí, com a Espanya, hi ha mil formes diferents de sobreviure o gaudir la vida). Una realitat, almenys pel que fa a la Sida, que es pot aplicar a bona part del Sud d'Àfrica.
Cadascuna d'aquestes pel lícules, "Thembe", "Pols vermell", "Beat the Drum" o "Skin" estan basades en fets reals directament o de manera indirecta. No obstant això, el singular és que un entén que cada film té un sentit didàctic, que intenta ensenyar com s'ha propagava de manera aritmètica la Sida mentre es mataven vaques per espantar. O intenten ensenyar les cicatrius obertes del conflicte racial per intentar no repetir els errors del passat.
No són pel lícules explícites, on s'ensenya la violència o el sexe amb la cruesa del cinema europeu. Aquí la realitat supera la ficció a arcades. La nena violada es vesteix mentre el mestre, de fons, obre la porta de la classe. Les pallisses es troben en rastres de sang a terra, en algun crit entre ombres ... No cal que l'espectador es recreï amb l'escena, ja ho fa, en molts casos, mirant per la finestra. Qui necessita pagar per recrear-se amb el que humiteja els ulls?
Totes, les quatre que he vist, tenen finals feliços o, almenys, ofereixen una esperança. Com si algú decidís pintar un jardí enmig d'un femer. Probablement fins puguin ser una mica ensopits els acabats d'aquarel, però el cinema és un reflex del que passa fora i aquí cauen xàfecs de misèria quan es creua a l'altre costat, als township i llogarets rurals.
Vaig veure també una pel lícula més rudimentària, feta amb els mateixos efectes especials que van usar els germans Lumiere al segle II aC, en zulu, l'any passat, que era bastant gore (com tothom es pot imaginar, el meu coneixement del zulu és gairebé de nivell Zuefl). Era sobre un albí que naixia en un poble i dos bruixots es carregaven a mitja Àfrica a cop de matxet net per espantar els mals esperits (en algunes comunitats africanes un albí és un símbol de mala sort, demoníac). El pressupost en Ketchup va haver de fer història, perquè aquí tacaven fins a la pantalla de vermell.
No és la regla pel que he vist després. El cinema ensenya una realitat amagada, és un vehicle de comunicació. Hi ha milions d'històries com aquestes, a la cantonada, l'altre costat. Alguns només les veuen en el cinema.
