Egipte és un gegant que et bressola les entranyes. Res és fàcil allà. La seva gent em va semblar que tenen un cert pòsit d'orgull trist, d'desonfiança cap a un passat que dóna la sensació que sempre va ser millor. Però Egipte és immens en la seva ahir, imprescindible lloc de pas al qual acudir per comprendre pors i odis i força i tenacitat. El Caire és l'urbs en la qual tot passa entre cafès plens de fum i lletres, entre carrers plens de venedors i cotxes i al costat d'un riu, Nil, que arriba maltractat però ple de vida a la seva fi. Mai vaig passar per un lloc que em semblés tan despietat i interessant com aquella capital de vius i morts. Egipte és únic i l'única cosa és obligat veure-ho encara que sigui per odiar-lo ja per sempre o per aprendre a estimar-lo en mirar-lo del revés. Els seus temples i piràmides són inigualables. El seu desert es perd cap al no res quan t'allunyes de l'home. només allà, només a Egipte, la capital del món que vaig creuar en un cotxe durant 21 dies interminables. Ningú ens va ajudar, tot van ser problemes, però avui, gairebé un any després, estic desitjant tornar.
