Sabha, la capital del Fezzan, és el punt de partida de totes les expedicions que desitgen endinsar per aquesta apartada regió del Sàhara. La història més primitiva d'aquest incògnit territori va sortir a la llum quan es van iniciar les primeres exploracions europees fa tot just dos segles. La seva distanciament i hostilitat la va mantenir oblidada per Occident, i la sort que van córrer a Sabha la majoria d'aquests pioners va ser reiteradament desafortunada però la seva ferma tenacitat i valor ens ha permès accedir a tresors que el temps i l'oblit han aconseguit paradoxalment preservar.
Per obrir aquesta nova porta del món, ens abastim de molt combustible i aigua en bidons, així com de gran quantitat de provisions per poder afrontar qualsevol eventualitat. Seran 640 quilòmetres fins al desert del Tibesti per assolir i tornar de l'insòlit volcà Waw an Namus, la llacuna central del qual va batejar en àrab aquest volcà com «Llac dels Mosquits».
El nostre 4×4 supera els 100 Km/h com si el Fezzan estigués cobert per un perfecte asfalt d'or.
Deixem enrere les poblacions de Murzuq i Zweila. A Times ens endinsem al desert del Fezzan a través d'una infinita plana de sorra sense cap deformació.×4 supera els 100 Km/h com si el Fezzan estigués cobert per un perfecte asfalt d'or. Tot i la velocitat, l'absència de referències ens fa la sensació de no avançar, res canvia al nostre voltant i la nostra vista es perd a l'infinit sense albirar una altra cosa que la vasta plana de sorra.
Tot allò bo s'acaba i la ruta ens mostra la seva cara més amarga quan hem de seguir avançant per roquissars que acaben amb la nostra primera roda. A més, les zones de roques s'alternen amb les de sorra tova fech-fet, tan fina i volàtil com la farina. Si desinflam les rodes per no quedar atrapats al fech-fet estem exposats a patir punxades si a sota hi hagués una roca i ja només ens queda una altra roda de recanvi. Així doncs, preferim quedar atrapats a la sorra i fer servir les planxes a cada embús en comptes de perdre més rodes.
De mica en mica anem superant els obstacles del terreny i per fi, després de diversos centenars de quilòmetres, el primer halo de vida: Wadi Kabir. Es tracta d'un insòlit oasi-granja al mig del desert on produeixen productes hortícoles com a tomàquets, cogombres o pebrots entre molts altres. Tot està atrotinat en aquest lloc remot però els propietaris ofereixen per mòdics preus una descurada habitació amb un matalàs, dutxa i menjar. Preferim acampar amb els nostres mitjans però de bona gana acceptem la dutxa i un menjar simple que ens evitarà cuinar i fregar amb aigua racionada per una vegada.
Les formes, llums i colors del Tibesti van mutant. Planes daurades, ocres i blanques han donat pas a paisatges lunars blavosos i marrons per concloure, a prop de la nostra meta, en un autèntic desert de negres dunes l'origen de les quals són les cendres dels volcans que anem sortejant. I per fi, quan el sol es disposa a desaparèixer, aconseguim el nostre objectiu. Com en el viatge de Julio Verne al centre de la terra, on apareixen escenaris inimaginables que crèiem desapareguts, sorgeix al mig d'una gran depressió del terreny… el Rei de la plana negra, un imponent con volcànic emergeix dentre les sorres atzabeja: Waw i Namus. En el seu interior, el “Llac dels Mosquits”, un collaret de llacs tricolors que brolla de les entranyes de la terra envoltant la xemeneia volcànica de lava quallada, combinant els matisos amb l'esquerp paisatge que l'envolta.
L'acampada es fa incomodíssima però almenys no fa acte de presència cap dels milions d'enormes mosquits que poblen la llacuna
Però la nit cau implacable, accedim al punt perimetral més alt i muntem el campament, l'ocàs ens impedeix anar més enllà. Després d'un sopar ràpid i frugal, ens dormim desitjosos que torni a clarejar per poder gaudir de nou d'aquesta extraordinària visió. Una espantosa ventisca bufa tota la nit i sacseja constantment la nostra botiga sobre el sostre del 4×4 però no hi ha cap tempesta de sorra perquè la sorra volcànica és molt més pesada que l'habitual de les dunes. L'acampada es fa incomodíssima però almenys no fa acte de presència cap dels milions d'enormes mosquits que poblen la llacuna. Sense el vent l'estada hauria estat gairebé insuportable.
El matí es desperta esplèndida amb un sol radiant i des de la plataforma que envolta el cràter comencem a baixar cap al llac. La tortura s'ha tornat en vent suau, no és molest i evita que els mosquits busquin sang fresca en nosaltres. Les cames se'ns s'enfonsen en la sorra gairebé fins als genolls mentre baixem cap a l'interior del volcà però per fi ens trobem al costat dels canyars que envolten les aigües filtrades de les profunditats de la terra. Tres colors són els que ens ofereix les aigües del cràter: vermell, blau i blanc, depenent de les sals i minerals del seu llit. Captivats pel nostre entorn girem sobre nosaltres mateixos una vegada i una altra per no perdre el més mínim detall del prodigi que la naturalesa ha creat en aquest apartat lloc i el sotrac que sentim ens fa oblidar l'esforç per arribar fins aquí.
Encara embriagats per aquesta obra de la natura, ara ens dirigim cap a "les roques que parlen".
