"Quin any estem?". Aquestes van ser les primeres paraules que vaig escoltar al Sr Matsinhe. Vaig entrar a una reunió a conèixer l'home que havia de portar els meus papers de residència a Moçambic i vaig veure un home de mitjana edat, uns 50 anys, una mica ventrut i de to de veu molt feble, que porta tots els temes laborals i privades. Llavors escolti: "En quin any estem?"I vaig pensar"!espero que no sigui el tipus que em arreglarà meus papers!". Llavors em vaig equivocar. Era. En una altra ocasió havia quedat amb ell en un bar i es va parar a la porta per preguntar-me per on entrar. Al davant tenia una immensa porta, a la dreta una tanca. Ell es va quedar quiet davant de la tanca. La meva vida en aquest lloc estava en mans d'aquell estrany senyor.
En una altra ocasió havia quedat amb ell en un bar i es va parar a la porta per preguntar-me per on entrar
El procés de regularització a Moçambic és, diguem, difús. A cada escriptori que entres tens la sensació de tornar 30 anys enrere. Oficines de fusta en què els papers i les gents s'acumulen sobre els bancs i les taules. El primer que vam fer és anar a demanar el meu número d'identificació fiscal. Vam entrar a una habitació i un jove molt educat ens va explicar que no ens ho podia donar perquè "la connexió amb Maputo no havia treballat durant una setmana ...". Això sí, Ens va aclarir que el que havia provocat una mica de retard, però això, almenys, "Ja no donem el mateix nombre a persones diferents que era el cas abans". Mr Matsinhe va escoltar, Vaig somriure i vaig respondre: "Vindré demà". I demà va tornar i va obtenir el número.
Després vam anar al notari per legalitzar la meva nova empresa. Jbranbdoli e. En. El senyor Matsinhe va entrar amb mi, Va saltar una cua 20 Gent que hi havia estat esperant un mil·lenni, va parlar amb un oficial, que va parlar amb un altre oficial, que li va comunicar alguna cosa a un altre oficial ... i sortim del Registre Notarial amb una matinera cita per constituir la meva empresa. Aquell va ser el dia que vaig descobrir cosa és sens dubte l'afició favorita del Sr Matsinhe: "Fer fotocòpies". Li agrada fer moltes, però li agrada fer d'una en una. Anem a un lloc i li demanen una fotocòpia del passaport, sortim i la fem. Irremeiablement passa que en el següent lloc que entrem demanen una altra fotocòpia del passaport i cal tornar a sortir a fer-la. Així fins que un dia li vaig donar diners i li vaig indicar al Sr Matsinhe que fes 1500 juntament fotocòpies de tots els documents de les meves, cosa que després vaig entendre que no li agrada, ell prefereix fer les coses 1-1.
Aquell va ser el dia que vaig descobrir cosa és sens dubte l'afició favorita del Sr Matsinhe: "Fer fotocòpies"
L’endemà al matí vam estar al notari. Un jove ens va acollir, sense llista, que havia escrit a mà als estatuts de la meva empresa. Vaig haver de llegir -los en veu alta., amb el meu portuñol encara mal entrenat, i signar diverses formes. En sortir, El senyor Matsinhe em diu: “Aquest noi funciona molt bé, Ho va fer tot 24 hores. Podeu dir que és nou ".. Va callar i cinc segons després va reflexionar: "En un any es posarà al dia amb els altres i ja no treballarà".
Gairebé tot estava a punt, Tot i que el dolent és que cada dia hi havia una nova despesa. Aconseguir regularitzats aquí amb una empresa i el permís de residència significa una despesa aproximada 40.000 meticales (1.100 EUR), Però les dosis se us donen en forma de degoteig. "Per què no em doneu el preu tots junts en lloc de demanar -me alguna cosa nova cada dia?"?", El vaig tornar a retreure una vegada. "Perquè cada dia les coses tenen aquí un preu. Si dic que costa tant i després és més el client s'enfadarà ", em va respondre ell. (Una cosa que vaig comprovar que és cert en demanar al DIR, que ha pujat 2.000 meticales en les setmanes). Començava a entendre que la lògica del Sr Matsinhe funcionava, lent, però funcionava.
Molt són unes quantes frases entretallades, que l'home és més de contemplar i percep la meitat del que li dic
Llavors va arribar el fatídic dia en què vam haver de baixar al purgatori, l'Oficina d'Immigració cogombre, una 300 km On la vida. En el camí xerrem molt de política, la seva vida, el país. Molt són unes quantes frases entretallades, que l'home és més de contemplar i percep la meitat del que li dic. Em va explicar que va viure a l'URSS, i l'Alemanya Democràtica, càrrecs polítics SER del Frelimo (partit del Govern) en els temps de la Independència. Àfrica es va convertir en comunista fora de la rebel·lió en lloc de la convicció.. (Què quedarà de tota aquesta utopia en la corrupció política actual??).
Vam arribar allà i vam haver de prendre una barcassa de fusta 40 Gent en què érem 63 per tenir un paper en la inhambana, I espereu que acabin un full d’ordinador que escrivien amb un dit, I van canviar la persona per ser lent i va venir algú que va escriure amb dos, I vam tornar a la barcassa amb altres persones 60 persones, I vam arribar a l’oficina de Maxixe, I vam deixar els papers després de tres hores d’espera i fotocopia, I vam tornar una setmana després, I m’havien perdut els papers, I el meu passaport no hi era, I em van dir que no tenen etiquetes perquè Maputo no els envia., I era il·legal, i a ningú li importava, i tots al meu voltant també van marxar sense documents, i la fila de gent va sortir de l'antic despatx on els treballadors no van assistir perquè no en tenien ganes., i ningú es va queixar, i tractaven malament la gent, i vaig cridar enfadat, i el senyor Marsinhe va fer una cosa semblant a un xiuxiueig per mostrar la seva enfadada solidaritat, i els altres miraven estranyament l'estranger que s'enfadava, i no entenia res, i vaig escoltar com un idiota em tractava com un idiota, i vaig tenir converses estúpides, i el senyor Matsinhe va somriure, i després va entrar a un despatx, i va sortir després d'una altra sala, i un tipus mentre volia vendre un mapa de tota Àfrica en una escena surrealista, i una de les funcionàries m'explicava que el problema era de Maputo, i una altra jugava a les cartes, i jo vaig pensar que mai sortiria d'aquell lloc, i reia a riallades, i em va donar encapçalats, i em van dir que no podien fer res, i de sobte va sortir el Sr Matsinhe amb el meu passaport a la mà, amb un visat, i em va dir que ens podíem anar a casa.
Llavors vaig recordar aquella vegada que li vaig escoltar preguntar en quin any estem? Sense ell no hagués fet res.
