El dia que deixi de veure el mar…

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Una amiga que va viure aquí uns anys em va dir que arribaria un dia en què deixaré de veure el mar ...

De vegades torno amb el cotxe de la ciutat per un camí estret de sorra i sots que travessa el matoll, on hi ha escampades algunes casa de canyís, i m'aturo un instant i miro al mar. El contemplo i penso: "El dia que vaig deixar de veure-ho definitivament sabré que va arribar el moment de marxar". Un senyal inequívoc que em vaig perdre a la rutina del tot, en les mirades que descansen ja còmodes en les ombres hastiadas de tant mirar.

El contemplo i penso: "El dia que vaig deixar de veure-ho definitivament sabré que va arribar el moment de marxar"

El mar és tot allà on viu. A la foto llunyana, en la qual es veuen un grup de cases i al fons unes illes, està "meva prestada casa". És aquella cabana alineada de la dreta que s'inclina pel Índic. Algunes nits em va quedar en silenci en el meu petit porxo fumant un cigar i escoltant el batre de la mar. Altres, m'apropo a la foguera que encenem a la platja i miro una taca infinita en la qual es trasllueixen cops d'onades.

Tot és mar, com quan sota a la platja i ajudo als pescadors a estirar les xarxes que posen al matí (cosa que no faig molt perquè quan m'apropo em deixen arrossegant la xarxa mentre ells m'animen asseguts darrere). Grups de dones i nens que arrosseguen durant una hora una xarxa eterna, que pesa com l'oceà i que porta petits peixos que són l'aliment de desenes de persones que sense veure'ls viuen prop meu. Viuen allà, en el matoll infinit que comença a la nostra porta i acaba a les altes dunes del Sàhara, amb casa incrustades en un embolic verda on sobreviuen dels seus petits horts i del seu petit mar, que les distàncies per als descalços són sempre estretes en la immensitat. Mai saps per on vénen ni per on es van.

Les distàncies per als descalços són sempre estretes en la immensitat. Mai saps per on vénen ni per on es van

M'agrada també contemplar el navegar difús dels dhow amb les veles que jo creia de tela negra fins que un dia caminant per la platja m'apropi a uns pescadors que les estaven apedaçant i vaig descobrir que eren d'un plàstic semblant al de les bosses d'escombraries . Crec que ja no les miro igual, malgrat la seva llunyana elegància, van perdre l'encant que es dilueix en el saber que comparteixen alguna cosa amb els meus galledes d'escombraries (no m'ha donat per esbrinar si les espelmes grogues són les bosses de paper reciclat). Tot i així, seus mascarons de fusta en retirada m'atrapen en els esmorzars que em peguen a l'alba.

Altres vegades sota a caminar o córrer per la platja i avanço fins on em deixen les onades, fins on caben els peus a la sorra. Ho faig poc per qüestions de treball, que les hores se't cauen de les cames en un lloc on tot es retarda per costum, dret adquirit per viure en aquest lloc. Gairebé et sents un imbècil quan arribes puntual, una mala mania que tinc, i ocultes avergonyit el ridícul fet d'haver arribat a hora. “No, a, si jo acabo d'arribar”, expliques amb la samarreta suada d'haver estat una hora esperant sota el sol.

I de vegades esmorzar d'esquena, dormo davant del televisor, corro amb el cotxe grimpant per la sorra sense aturar-me un instant, no percebo cap onatge, m'oblido de xarxes, dhows i pescadors, pas al costat de la foguera apagada de sorra i penso "cony, ¿I si algun dia deixo de veure el mar?". Crec que l'única manera que vaig trobar per ser raonablement feliç és no deixar-me portar per aquest “pessimisme o realisme” l'experimentat que envolta la seva desgana en una destinació que et projecta com infranquejable: “deixaràs de veure el mar”. Tant de bo, si s'escau, recordi aquest post i tingui el coratge de marxar.

  • Compartir

Comentaris (9)

  • L'aventura d'Àfrica

    |

    Potser un dels articles teus que més m'ha agradat, Javier. Llegir-lo m'ha portat molt bons records del Vila do Índic i de Moçambic.
    Una abraçada!

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    El teu vas estar en aquesta platja i vesteix aquestes ones. Quin sentit té això sense el mar? Abraçada

    Contestar

  • Juan Antonio

    |

    Jo no vaig a dir un dels millors, però aquest article m'ha transmès teus sentiments i temors, i una sensibilitat infinita. Les fotos són boníssimes. La platja de somni…… i la rutina és una cosa que instal · lem al nostre diari viure quan deixem de mirar amb ulls nous i plens de sorpresa. I les pinzellades d'humor, genials. Una abraçada

    Contestar

  • Adalberto Macondo

    |

    Un dels millors articles que he llegit últimament, tot i la distància em recorda la Guajira, al nord de Colòmbia, un lloc de sorra i mar que et hipnotitza.
    Salutacions.

    Contestar

  • Juanra

    |

    Fantàstic Javier!!!!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Nostàlgia d'un futur probable… acabes d'inventar un gran concepte!! Bravo, Brandoli i que el mar et guardi! Aquest mar…

    Contestar

  • Juancho

    |

    Brandoli, excel · lent!! A nivell pràctic diré que m'encanta això de la “mala mania” de la puntualitat…si ya te lo decía yoooooo 🙂 Sonrisa!

    Contestar

Escriu un comentari