El mercat d'objectes robats de Maputo

encapçalament informació

contingut d'informació

Un cotxe fa un gir brusc i s'atura al meu. Dos policies vociferen i gesticulen amb les mans com si la fi d'un dia que acaba de començar fora a caure sobre les nostres espatlles. Són les 09:00. Llevan la música alta, aspecte d'estar beguts i gest desafiant. Són les 09:00, no he pres encara un cafè, i acabo de descobrir que la passada nit m'han robat el mirall retrovisor i els fars davanters del cotxe. Són les nou del matí i un altre tipus amb placa amenaça amb joderme més el dia amb la seva placa que oficialitza robatoris. Comença un dia a Maputo.

He parat el temps just perquè a dos agents se'ls hagi encès la llum: "Diners a la vista".

Estic parat a la cantonada en què conflueixen les avingudes 24 de julio y Julius Neyere, davant de la cafeteria Nautilus en què deixo la meva amiga Ana Paula mentre jo vaig a l'Ambaixada Espanyola a tenir una trobada amb la representació diplomàtica i estrènyer relacions "professionals". Tinc pressa. He parado un segundo para que ella baje del coche y yo seguir mi camino. He parat el temps just perquè a dos agents se'ls hagi encès la llum: "Diners a la vista". Bajan de su coche, me piden los documentos y me explican que me he detenido en un lugar prohibido (una esquina en la que paran cientos de coches cada día). Intentamos explicar que sólo me he parado para que bajara del coche. Tant era, tienen a dos europeos a los que hubieran intentado multar por aparcar en doble fila en medio del desierto.

Ana Paula habla con ellos. Ella tiene tarjeta de residente y el portugués es su lengua. Les exige que bajen la música del coche y les recuerda que no pueden quedarse con mi permiso de circulación, algo con lo que amenazan parra incrementar el precio de la multa. Me pide que me mantenga lejos. Yo tengo prisa, llego tarde a mi cita. Llavors, en medio de la conversación, ella les dice: “Me han robado esta noche en el coche los faros y el espejo retrovisor. ¿No van a hacer nada sobre eso?". Ellos miran el vehículo con indiferencia y dan la solución oficial de la Policía en este tipo de casos: “Vayan a buscarlos al mercado de La Estrella, allí lo encontrarán”, contesta el tipo con arrogancia. Pagamos la multa. Yo llego tarde a mi cita ya sin sorprenderme de que la única solución que te dé un policía a un robo es ir a buscar lo robado a un mercado que él conoce. Al cap ia la fi, ellos ya me habían robado primero.

El mercado de La Estrella es el mercado oficial de los robos en Maputo. Cualquier cosa que desaparece hay que ir a buscarla allí

El mercado de La Estrella es el mercado oficial de los robos en Maputo. Cualquier cosa que desaparece hay que ir a buscarla allí. Una regles d'un joc sense regles que tothom coneix. L'apartat més important per nosaltres és que un blanc no ha d'anar a recuperar el que li han robat, el preu seva multiplica per tres. Enviar a Costes, un vell amic d'Ana Paula i Víctor que treballa amb ells a la seva empresa. Quant creus que costarà? "L'última vegada per uns fars vaig pagar 6.000 meticales (170 euros aprox)", contesta ell. Els Donem 7.000 meticais perquè hi ha també un mirall. Una hora i mitja després torna amb 500 intercanvi meticales, els dos fars i el nostre mirall, el mateix que ens acabaven de robar i que porta gravada la matrícula al vidre.

Dues setmanes abans

Creuem la frontera amb Sud-àfrica i ens dirigim a Nelspruit. Jo porto el cotxe. En un control d'uns pocs policies 20 kilómetros de la frontera (ambos lados de la frontera son un hervidero de coches donde la Policía de cada país abusa de sus vecinos con descaro. La matrícula de Mozambique me delata). Esta vez negocio yo. Viví año y medio en Sudáfrica y conozco mejor las reglas del juego. El agente me pide que le enseñe papeles, los triángulos y el chaleco. Hace bingo con los triángulos. El coche no es mío, un Land Cruiser, y no soy capaz de encontrarlos en un vehículo que es un barco. Comienza la negociación con un tipo gordo, gran, que intenta sacarme el dinero con una condescendencia que aborrezco. Yo me hago el tonto, demoro la negociación como si no tuviera prisa y muy educadamente le pido que me deje ir entre bromas y conversaciones de la selección española de fútbol, el Mundial y lo bonito que es el país. Para entonces he entendido que el único problema es que su jefe anda cerca y él no está interesado en ponerme una multa que no vaya a su bolsillo. Després 20 minutos en los que no me alejo del control donde andan otros policías, y él va y viene mirando siempre de reojo, me deja ir bajo la promesa de que compraré unos triángulos en la primera ciudad que encuentre. He triunfado, penso, mientras vuelvo a la carretera a cumplir mi promesa.

“Que no se vea, deja el dinero en el asiento del coche”, me recrimina con los ojos

20 kilómetros después me para otro agente. Lo hace 200 metros antes de la ciudad en la que voy a comprar los triángulos, la primera que vi en el camino. Esta vez hay sólo dos tipos. Por el inicio de la conversación entiendo que está compinchado con el gordo socarrón. Rápido me lleva lejos del otro colega, superior, que anda vigilando el tráfico. El vehículo policial está escondido junto a un árbol. Otra vez la aburridísima negociación comienza. Me saca un papel cualquiera donde hay un “menú” de infracciones y precios. Desde donde estoy parado veo la tienda donde venden los triángulos. Le digo que voy allí a comprar uno como hablé con su colega. Me dice que la infracción ya está hecha y son 500 rands (50 EUR). "Són molts diners replico", sabent que aquest l'inici de la negociació. Espero amb condescendència, obre la porta del cotxe perquè no es vegi res, tapant al seu col · lega la visió de les meves mans i les seves mans, i em diu que ho deixa en 300 rands. "200", ofereixo jo que sé que no aconseguiré baixar molt més i ja esgotat d'una farsa que farà arribar molt de nit a Johannesburg. Em recorda que si vull multa hem d'anar a la Comissaria, no em vagi a ocórrer demanar un paper oficial. Agafo la meva cartera i l'agent em fa un gest de desaprovació. “Que no se vea, deja el dinero en el asiento del coche”, me recrimina con los ojos. Aquesta vegada sóc jo el que el mira amb menyspreu i solt un sol sobre la seva seient. Ell somriu i em recorda que compri els triangles sinó vull ser multat de nou mentre em dóna pas per tornar a la carretera.

Les investigacions realitzades:

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Juancho

    |

    Fotre, Brandoli. Què estrès!!
    I no voldran Víctor i Ana Paula obrir hotel a Cambodja… Allà atraquen, càlcul, pels teus cròniques, una 92% menys que a Moçambic…

    Contestar

  • Noeli

    |

    Què cansament de l'ànima
    Horribilus

    Contestar

  • Juan Antonio

    |

    Uffff ¡¡¡¡sé que aquesta és l'actitud diària per aquests països, però la veritat és que llegeixo el teu relat i em bull la sang ¡¡¡¡¡Amb aquesta actitud l'únic que aconsegueixen és espantar els turistes. Jo vaig viure una cosa semblant, no tan dramàtic, de Marràqueix. I vaig sortir molt defraudat en aquest aspecte. Encara intentava comprendre el per què d'aquesta actitud, però tot i així no puc tolerar.
    Espero que no tinguis més històries d'aquest tipus per explicar Javier. Una abraçada

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Tampoc aquesta és la imatge d'Àfrica. És una realitat, sí, de la Policia en aquest lloc, però hi ha molta gent meravellosa encara que no siguin especialment les forces de seguretat. Abraçades i salutacions als tres

    Contestar

  • Juan Antonio

    |

    Ja sé que no és la imatge d'Àfrica, Javier. Per desgràcia la corrupció està instaurada en qualsevol racó del món, a diferents escales. Tinc moltes ganes d'anar a Àfrica i quan pugui ho faré. Sort ¡¡¡

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Vine quan puguis, crec que t'encantarà

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.