L'hospital de nines més antic d'Europa

Per: Ricardo Coarasa
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

És el més a prop que he estat d'una fàbrica de somnis. Somnis trencats, convalescents, a l'UVI alguns, però somnis al cap ia la fi. Aquí s'encarreguen de recuperar la seva màgia, de treure'ls brillantor, de tornar-aureolats amb la mateixa il · lusió de la primera vegada. Un lloc singular aquest, únic. És l'hospital de nines més antic d'Europa, quasi dos segles a l'esquena, encara que per a la majoria de turistes que passegen per Lisboa segurament passi desapercebut.

És fàcil passar per davant i no reparar en aquest modest tendal. A primera vista, pot ser un més dels comerços que jalonen la cèntrica Praça da Figueira, al cor del barri lisboeta de Baixa, a un pas de la popular plaça de Restauradors. Però no és una botiga qualsevol. Aquesta és, simplement, diferent de totes les altres. No ven dolços típics, ni rajoles, records o al ÚS. Les seves inquilines són nines, centenars d'elles, milers de nines que han arribat fins aquí des de qualsevol lloc del món per tornar el somriure als seus amos: nenes amb l'alegria trencada, mares que volen recuperar els que van ser les millors còmplices de la seva infantesa, famílies en permanent deute amb aquestes nines abandonades que llangueixen en el fosc traster, com si algú hagués oblidat de sobte els moments de felicitat que van proporcionar.

Entrem al "Hospital de bonecas" amb certa reserva, una mica confosos. A la planta baixa no es veuen nines per enlloc (ni tan sols ens hem fixat en les de l'aparador). Ens hem equivocat? Travessem vacil · lants el petit passadís i vam pujar a la planta primera per les escales de fusta, que cruixen com s'espera d'un edifici amb tanta solera. La porta està tancada, així que tornem sobre els nostres passos i preguntem a una de les dones que trasteja darrere del taulell. Ella és Manuela Cutileiro, la "infermera" més veterana d'aquest insòlit hospital. Eficaç, els budells del sanatori de nines es poden visitar previ pagament de dos euros per persona. Ella mateixa ens fa de guia.

Travessem vacil · lants el petit passadís i vam pujar a la planta primera per les escales de fusta, que cruixen com s'espera d'un edifici amb tanta solera

El portuguès de Manuela és cadenciós i transparent, GAIREBÉ musical. Es fa entendre sense esforç. Només entrar, al passadís, una nina ficada en un cistell amb la Creu Roja pintada crida l'atenció. És una imatge carregada de simbolisme, doncs en aquest mateix cabàs pujaven a les "pacients" des de la planta baixa fins al tercer pis quan l'hospital no s'havia mudat encara dos plantes més avall, on ara es troba.

No és l'únic lloc on s'arreglen nines (existen «hospitales» similares en Londres, Nova York i fins i tot Madrid), però sí l'únic on es reparen sigui quina sigui la seva antiguitat i el seu valor (aquí es torna la compostura caríssimes nines de porcellana, però també a barbies o BARRIGUITAS que només cotitzen en el cor dels seus propietàries).

Guiats per Manuela anem endinsant-nos en les diferents sales, repartides com si d'un ambulatori es tractés. Primer els "quiròfans", on sobre una taula de fusta una "cirurgiana" meticulosa intenta tornar la vida a una nina de cames amputades. Darrere d'ella hi ha un moble amb infinitat de calaixeres transparents on s'emmagatzemen els "recanvis": caps, braços, perruques, ulls, cames… Tot el necessari per tornar-los la salut perduda, reparar els seus traumatismes, transplantarles extremitats. Nines i més nines. De drap, de porcellana, de cartró. Et sents observat a cada pas per centenars d'ulls ja siguin prestatgeries, carraques antics, aparadors, armaris. Però no és una presència angoixant. L'espera val la pena: després d'un "lifting" en tota regla tornaran a il · luminar el cor dels qui no les han oblidat.

Altres han tingut pitjor sort. Ningú les ha reclamat i s'amunteguen en una cambra fosca esperant res. Però Manuela ni vol ni pot desprendre d'elles. "Necessitaria dos pisos més per guardar a totes", confessa. L'esperit de la pionera, senyora Carlota, que feia nines de drap en les seves estones lliure a la seva botiga d'herbes i infusions del mercat, segueix impregnant cada racó d'aquest benemèrit negoci.

Tirant de discreció, nostra amfitriona es va per les branques quan li preguntem pel preu d'una reparació. Depèn, clar, del material emprat i del diagnòstic. El que sí que deixa clar és que "qualsevol nina té solució", per impossible que sembli. Per això li arriben encàrrecs d'arreu del món. Per això aquest cèntric pis lisboeta té un sabor tan especial, com d'hospici d'il · lusions fetes miques. Manuela i la resta de "infermeres" destil · len amor pel seu treball, una passió que s'endevina en els mims que prodiguen als seus "pacients", en el respecte amb què parlen d'aquestes joguines trencats. Tenen la privilegiada capacitat de sorprendre't. Per això és un lloc que no s'oblida.

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Mero

    |

    Solia passar per Praça da Figueira sense saber que aquí mateix caminaven recomponent somnis de cartró, porcellana i drap. Gràcies, Ricardo, per un lloc tan senzill i màgic. Si tens oportunitat visita al Museu dóna Titella a la Rua dóna Esperança, no serà tan familiar però també té un cert encant.

    Contestar

  • ricardo

    |

    Gràcies Mere. Seguiré el teu consell sens dubte la propera vegada que visiti Lisboa. Segur que val la pena el museu de les titelles

    Contestar

  • Joao

    |

    Un lloc molt especial a Lisboa. Sensacional història. Felicitats

    Contestar

Escriu un comentari