Catemaco és una bellíssima llacuna mexicana amb dos distintius pintorescs: presumeix de ser la capital mundial de la bruixeria i acull a una colònia de macacos reallotjats des de Tailàndia. És a dir, que un mai sap si els turistes amb els que es puja a la barca vénen fins aquí perquè els primats els mengin a la mà o per fer-se una "neta" d'esperits per 100 pesos.
L'observació pot semblar banal, però no ho és. Si en la travessia el viatger pega el bri amb algun company de barcassa ha d'estar previngut per no equivocar l'interlocutor. Imagineu que un treu a la llum el seu escepticisme sobre els xamans amb un incondicional de la bruixeria, o es mofa del numeret dels micos entrenats per deixar-se alimentar pels turistes amb un tipus que s'ha creuat 1/2 estat amb la seva família per veure'ls. El que s'ha dit.
Circulant per la carretera 180 des de Veracruz hem travessat el pont de Alvarado, que testifica el pas per aquestes terres del lloctinent de Hernán Cortés camí de la seva expedició a Guatemala després de liquidar la conquesta de Mèxic. Avançant entre plantacions de canya i tabac, arribem al cor de la serra dels Tuxtlas, on es troba Catemaco, a qui la història ha regalat un vel de misteri. Fins aquí venien els olmecas a recollir enormes blocs de pedres, llançades pel proper volcà Pajapan, que necessitaven per esculpir les seves voluminoses escultures (les gegantines caps de trets africans i mirada buida). Com les transportaven fins La Venda, a més d'un centenar de quilòmetres d'aquí, on es van trobar centenars d'anys després, és encara un misteri.
No és molt complicat triar una barca al moll. L'oferta de "llanxers" és àmplia. Adam, un adolescent mestís amb pentinat d'estrella de la NBA, és el nostre timoner. Amb cantarella pesat ens explica els secrets de la llacuna mentre sobre els nostres caps voletegen gavines, agrons i corbs. L'alt obligat és en la reserva de Nanciyaga, presa per una legió de turistes. Després tirar peu a terra, la recorrem a través de senders senyalitzats al mil · límetre. Els xamans esperen als visitants entre el manglar com una cobra a punt de llançar-se sobre la seva presa. Un d'aquests bruixots tira de tarifes i promet espantar nostres mals esperits (dóna per fet que els tenim, la qual cosa ja és de per si preocupant) per només 90 pesos. No tinc el cos per exorcismes. Les explicacions dels guies locals, cadascun amb la seva respectiva recua de turistes confosa en la frondositat de la selva, se superposen unes a les altres.
La llacuna de Catemaco és, cada primer divendres de març punt de trobada dels xamans, hereus dels bruixots olmecas, que ací entre l'algaravia turística (els visitants es compten per milers) per conjurar als acechantes esperits malignes, els llegendaris "chaneques" que s'amaguen en la mala herba. L'arribada de la religió catòlica també va aportar el seu granet de sorra a la iconografia popular, doncs es va començar a parlar d'aparicions de la Verge del Carme a la vora de la llacuna. Per part de pare o per part de mare, Catemaco emana espiritualitat. I l'espiritualitat, com succeeix en qualsevol santuari, té un preu. Això ho sap molt bé la legió de polítics, artistes i poderosos homes de negocis que, compten les llengües esmolades, es confonen entre la nòmina de clients d'aquests bruixots.
Per part de pare o per part de mare, Catemaco emana espiritualitat. I l'espiritualitat, com succeeix en qualsevol santuari, té un preu
De nou a la barca, Adam ens condueix amb habilitat rutinària fins l'illot dels micos, adotzenats per l'habitual presència de curiosos. Cada guia fa gala llavors dels seus dots de timoner per acostar el més possible la seva barca a la vora, alguna cosa similar al que passa en el llunyà Masai Mara amb els jeeps. Els flaixos es disparen, les mans s'acosten als despreocupats animals i el viatger es pregunta, davant les generals i primàries mostres d'alegria: Qui són els micos? ¿Ells o nosaltres? Jo confesso que em vaig sentir més a prop dels macacos, que almenys persegueixen un objectiu vital: obtenir la seva diària ració d'aliment.
Per les aigües de la llacuna naveguen a la deriva llegendes com la de "la llorona", l'espectre d'una mare a la recerca dels seus fills, als quals caldria ofegat deseseperada abans de suïcidar després de ser abandonada per un gentilhome espanyol durant l'època colonial. Altres veuen en aquesta figura patètica de les tenebres l'ànima en pena de la pròpia Malinche, la sempre incompresa amant d'Hernán Cortés, que purgaría així la seva traïció als asteques.
Després de l'excursió lanchera, dinem al restaurant «palapas», que escampa al vent de la llacuna una aroma de xiringuito de platja mediterrani. Al costat de les taules de la terrassa hi ha un altar a la Verge de Guadalupe que sembla un milloncete, ple de llums i colors. De primer, una copa de gambetes nedant en suc i mojarra a la veracruzana, un peix que ens serveixen ressec i escorregut en carns. Durant el dinar, se succeeixen les visites de pidolaires amb dispars mercaderies. La música distorsionada d'una banda de carrer proveïda d'una rudimentària marimba no deixa de sonar amb la mateixa contundència que el molt espanyol espectacle de la cabra dansaire.
Aquests humildísimos músics de carrer només claudiquen quan altres tres col · legues de la confraria dels buscavides, un d'ells summament caquéctico, aterren amb el seu primari teclat al costat de les taules i ofeguen amb la seva serenata la dels seus predecessors. Ningú es queixa mentre deixen caure rítmicament les seves varetes de fusta sobre el desastrat xilòfon, tot i que no podem creuar paraula en tot el menjar, regada amb una Model i rematada amb un insípid cafè. De nou a la carretera, una sensació de adotzenament m'impedeix concentrar-me en una altra cosa que no sigui el reguitzell de barraques que jalonen els seus marges, 1/2 negats per la sotjador proximitat del mar.
