Tren Lunático: el mito que se desvanece

Per: Javier Brandoli y Ricardo Coarasa
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ricardo: “Aquí nadie respeta a nadie”, masculla el taxista indio que nos lleva a la estación. És, suposo, su eterna letanía ante el endiablado tráfico de Mombasa. Su desahogo frente a una ciudad en la que, malgrat tot, sigue sintiéndose extranjero. A nosaltres, però, el pandemónium de coches ni siquiera nos dibuja una mueca de contrariedad. Ahora podríamos estar disfrutando de la isla de Lamu, uno de los destinos estrella del Índico keniano, pero renunciamos a sus playas de postal por un viejo tren. Estamos a punto de cumplir un sueño y los sueños nunca tienen letra pequeña. Dentro de poco más de una hora, saldrá de la estación de Mombasa rumbo a Nairobi. No es un tren cualquiera. Se trata del legendario Tren Lunático construido por los británicos hace más de un siglo entre el Índico y el llac Victòria, una línia fèrria que llavors semblava absurda per la dificultat de travessar llençols plenes d'animals salvatges. Els encarregats de l'estesa de la via van ser els avantpassats del taxista que ara ens porta a l'estació, coolies indis que després es van assentar a Kenya com comerciants i als quals, encara avui, molts kenyans miren amb recel per la seva demostrada capacitat per fer prosperar els seus negocis.

Estamos a punto de cumplir un sueño y los sueños nunca tienen letra pequeña

Javier: La somiada entrada al nostre camarot va suposar un cop, més aviat una bufetada ... nasal. Posàvem un peu a l'anhelat tren, en el qual m'havia imaginat viatjant des de fa anys, i la primera impressió és que aquesta nit dormiríem en les cambres de bany. oli, sense cap eufemisme, la meitat.

Així que un mira la llitera de pell clivellada, un armarito que se apuntaló hace cien años y un pequeño lavabo del que sale un reguero de polvo con cierta nostalgia y contiene la respiración en un último intento de salvar los golpes que, de vegades, te da la realidad. Así hasta que casi muero de asfixia y le dije a Richi: “Voy a pedir que nos cambien de camarote”.

Me fui entonces de nuevo a la ventanilla tras la que había una mujer y un hombre que vendían los tickets. “Perdonen, resulta que en nuestro camarote huele a pis y me preguntaba si nos podrían cambiar de lugar”. Ellos me miran sonrientes y me contestan: "És clar, es que hay gente que usa a veces los lavabos de retrete. Lo siento mucho, le damos uno nuevo ahora mismo” . Per la rutina de les seves paraules vaig entendre que al lavabo convertit en urinari era una cosa comuna entre la tropa de nostàlgics, la majoria estrangers, que fa servir aquest tren.

La primera impressió és que aquesta nit dormiríem en les cambres de bany

Ricardo: No és aquest l'andana bulliciós, caòtic, pintoresc i bulliciós que esperàvem. Estem en família. Tot just unes mames amb els seus fardells de roba i un grapat de mzungus (home blanc en suahili) a la recerca de l'èpica del Lunatic Express al qual un dia es van pujar Churchill, Hemingway, Karen Blixen o l'emperador etíop Haile Selassie. Un buscavides toca la guitarra per guanyar-se uns xílings. es diu Leonard Malukeya i ens explica que necessita els diners per pagar la universitat a les seves filles. La seva “Kumbaya meu Senyor” endolceix l'espera, que sembla llarga i tediosa. La cabra siempre tira al monte y lo más parecido al monte que tenemos a mano es el bar de la estación, donde nos acercamos a pedir unas cervezas. Su terraza está llena de locales viendo la televisión. Ninguno se subirá al tren. Simplemente matan la tarde. Pero no venden alcohol y tenemos que entrar en el tren para comprar las Tuscker en el vagón-restaurante por 220 xílings (poco más de dos euros) la botella de quinto. Sorpresivamente, a las siete y veinte nos indican por megafonía que el tren va a salir y cinco minutos después el Tren Lunático empieza renqueante su trayecto de 440 km hasta Sant. Con nosotros dentro.

No és aquest l'andana bulliciós, caòtic, pintoresc i bulliciós que esperàvem. Estem en família

Javier: El tren arrancó como si tuviera que arrastrar toda Mombasa con él. Lento, tembloroso, con las dudas que requieren las grandes ocasiones. La luz del día se marchaba cuando aquel zombi de hierro comenzó a andar.

Entonces recuerdo que me quedé con la cabeza colgando de la ventanilla, emocionat, contemplando el hermoso apagar de la ciudad. Pasamos por barrios donde la

vida se traslucía frágil. Lo que más me gustaba era contemplar las pequeñas luces de hogueras o velas que iluminaban la cada vez más completa oscuridad. Daba tiempo a intuirlo todo, a casi entenderlo, desde aquel viejo vagón que arrastraba con cierta dignidad su mala vejez. Era feliç.

Daba tiempo a intuirlo todo, a casi entenderlo, desde aquel viejo vagón que arrastraba con cierta dignidad su mala vejez

Ricardo: Colgados de la ventanilla, sobreponiéndonos al olor a basura de los arrabales de Mombasa, masticando el hollín con los ojos, no había seguramente nada que nos pudieran ofrecer que nos hiciera bajarnos del tren. Estábamos donde queríamos, encara que el que volíem no era, segurament, el que imaginàvem.

Els nostres veïns eren un madur holandès i la seva trenta núvia kenyana i una família local amb un nadó. Vaig començar a presagiar que la nit podria ser memorable. Quan ni tan sols ens havíem acostumat al tren, un empleat va començar a preparar els compartiments per dormir mentre emplaçava els escassos passatgers al sopar amb un dring que accentuava encara més la sensació de despreocupada decadència.

El rellotge s'havia aturat mig segle en el vagó-restaurant. Els seients encoixinats, la filera de ventiladors giratoris, la marcida foto del president… Encara que gairebé tot el vagó era buit, es van obstinar a agrupar-nos per taules per aprofitar l'espai i economitzar esforços. Davant nostre es va asseure la parella holandesa-kenyana. Ella no va obrir la boca en tot el sopar i es va limitar a xiuxiuejar a la seva parella confidències d'enamorats. les cambreres, amb uniformes blancs i sabatilles esportives, despatxar el sopar en menys de mitja hora: una sopa que hauria despertat el recel del mateix Maese Cabra de “el Buscón”, 1 condumio d'arròs i verdures i pollastre a la llimona amb patata (el singular, en aquest cas, no és una errada). Per a postres, una amanida de fruites (el plural és extremadament generós). Els coberts i els plats, en un altre temps de plata, eren de plàstic. No queda una altra que refugiar-se al vi: un parell d'ampolles de Frontera, un vi xilè que ens costa 1.200 xílings per ampolla (la segona la compartim amb una jove parella d'holandesos i una dona americana que viatja sola).

Mentre l'encarregat i dues septuagenaris blancs (vells coneguts, suposo) sopen fins buidar totes les safates, Javier i jo ens vam regalar un d'aquests luxes que engrandeixen un viatge i rematem el sopar amb mig quilo de pernil que ha volat des d'Espanya per a l'ocasió, un delit que gairebé fa levitar a Javier.

Per sopar ens van servir una sopa que hauria despertat el recel del mateix Maese Cabra

Javier: La nit al Lunatic és un somni a mig construir. Mai s'adorm del tot, mai es desperta. Vam tornar a la cabina després del sopar i vam trobar les nostres llits fets. La porta no es tancava bé. Tant era, ens tirem i vam començar a no dormir, a no despertar.

Y en aquel duermevela notabas que el convoy se paraba en estaciones en las que, de vegades, levantabas la cabeza y veías nítidos fantasmas. Por momentos, hacías cálculos de si atravesábamos Tsavo o llegábamos a Marte. No era real aquel silencio quebrado por el crujir de la locomotora y que, como todo lo que no es real, se convertía en fascinante.

La nit al Lunatic és un somni a mig construir. Mai s'adorm del tot, mai es desperta

Ricardo: A las cinco y media ya no podía más. Dormir con el techo a dos palmos de mi cabeza me atosigaba un poco. Me levanté a aliviar la vejiga. No era el primero, per descomptat. La cisterna del lavabo ya rebosaba y daban ganas de salir huyendo.

Queríamos ver amanecer, pero la bruma había secuestrado al sol. África ya estaba en pie. Se veían niños camino del colegio, gente en bicicleta, chozas que se desperezaban… A l'esmorzar es va repetir la mateixa escena que en el sopar, encara que en aquest cas compartim estovalles amb els joves holandesos, molt més loquaços. un suc, una mica de fruita, una torrada dura com una roca i un grapat de mongetes amb botifarra mentre ens donava cops al so metàl·lic de la plataforma desmanegada entre els vagons.

Venien ganes de preguntar en quin vagó es vetllava el cadàver del Tren Llunàtic. El seu funeral es va celebrar fa temps, però ningú s'ha assabentat i el llegendari tren segueix circulant, esvaint qualsevol indici d'aquesta èpica que un dia li va fer únic.

Queríamos ver amanecer, pero la bruma había secuestrado al sol. África ya estaba en pie

Javier: Crec que les parades del tren van ser la meva sorpresa. Mai vaig assistir a l'Àfrica al pas d'un tren tan solitari. Cada parada es convertia en un rèquiem. No había apenas gente en los andenes, ni subía y bajaba la enloquecida carga que yo esperaba, ni veía a cientos de pasajeros, como supuse, colgar de las ventanas. Nada era como lo había imaginado y, però, eso me parecía que le daba un maravilloso sentido a todo lo que contemplaba. Aquella cierta desolación era casi poética, era una oda a la derrota, algo que siempre despierta mi interés. Me gustaba quedarme mirando desde mi ventanilla a viejos y niños que esperaban sentados en las estaciones a otros, quizá a algo con vida, pero no a nosotros.

Mai vaig assistir a l'Àfrica al pas d'un tren tan solitari. Cada parada es convertia en un rèquiem

Ricardo: La noche nos había hurtado el paso por Tsavo, el sorprendente parque de los elefantes rojos y de los leones sin melena devoradores de hombres (els descendents d'aquells que van fer pagar car la bogeria d'estendre una línia fèrria entre animals salvatges). només el Parc Nacional de Nairobi podia redimir-nos i oferir-nos un fugaç safari sobre rails. I a punt d'entrar a la capital vam veure per fi zebres, gaseles i algun nyu arrossegant la seva desgana per la sabana. El tren ni tan sols els feia parpellejar, com si volguessin deixar clar que ells estaven primer. Nosaltres anàvem de banda a banda del tren, com si el vagó fos un tot terreny, fins que els animals van lliurar el testimoni als suburbis de plàstic i escombraries que feien emmudir els somnis.

A punt d'entrar a Nairobi vam veure per fi zebres, gaseles i algun nyu arrossegant la seva desgana per la sabana

Javier: El tren acaba en els talons del món, o al cul, amb perdó. Una petita lliçó, un cop de realitat. La vella màquina travessa abans d'arribar a Nairobi els slum (barriades) dels afores. Després de la finestra un deixa caure tota la nostàlgia d'un viatge que ara sembla de "luxe" per anar torçant la mirada davant aquesta Àfrica tantes vegades contemplada en la qual encertadament acaba aquest viatge. S'han acabat els somnis i els fantasmes, es van acabar els cadàvers de metall. són allà, de carn i ossos; realment contemplava morts mentre estan vius. sense poesia, sense textos que rememorar de Churchill, amuntegats en la més absoluta misèria, sense en l'honor de permetre'ls ser enterrats quan ja no tinguin vida. Ells no miren el tren, senzillament ho eviten perquè no els passi per sobre. El realment llunàtic d'aquest viatge és contemplar a aquelles persones. No podia tenir millor final aquest estrany i fascinant viatge perquè tot cobrés sentit.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Daniel Landa

    |

    Un altre tren africà, una altra història lluny dels parcs naturals, de les que mereixen la pena. Gran relat Brandoli i Ricardo. Enhorabona.

    Contestar

  • Viatges de Primera

    |

    Compartim moltes de les sensacions… Una d'aquestes experiències que semblen a punt d'extingir-se… No sabem si perquè els seus protagonistes estiguin moribunds o perquè, i aquesta és una reflexió que fem quan constatem els salts generacionals inevitables, qui prenen el relleu en això dels viatges ho fan sense les lectures i els somnis més clàssics, incluso en un continente que para muchos mzungus sigue, en muchos aspectos, anclado en el tiempo…

    Contestar

  • Mayte

    |

    Un relato muy entretenido!! Gràcies!!!

    Contestar

  • Maria

    |

    El “Tren Lunático”…. no me extraña que con ese nombre os apasionara embarcaros en él. Me ha recordado un trayecto de Bucarest a Sofía en un tren similar pero sin nombre romántico (al menos que yo sepa) en otoño de 2006. En la frontera, acosada por el hambre y alentada por la larga parada, bajé a comprar algo a la estación. La comunicación con los lugareños fue imposible. Solo me percaté de que me avisaban porque se iba el tren cuando lo escuché arrancar. Corrí como una loca, aferrada a unas cervezas y unas patatas fritas, que fue lo único que conseguí. En el andén, la meva companya de viatge cridava a ple pulmó penjada dels ferros d'un vagó perquè el tren frenés… ¡Mríaaaa!!! Semblava una escena de West Side Story d'un amor apassionat que s'anava a truncar .... El tren va frenar i vaig ser el riure del conductor, revisor i viatgers locals durant la resta del trajecte. Faltava un mes perquè Romania i Bulgària entressin a la UE. Ningú es va queixar del retard.
    Gràcies companys pel viatge i per despertar els sentits.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.