Mireu si podeu fer alguna cosa per ajudar a promocionar la gent?, Em va dir un amic que treballa en treballs de comunicació relacionats amb la Sierra de Chihuahua. Per a molts de vosaltres, aquest nom que comporta una situació geogràfica us diu absolutament qualsevol cosa; Per als que viuen a Mèxic, suposa, generalment, Dues paraules: Prohibit i por.
La Sierra de Chihuahua, al costat dels de Durango i Sinaloa, formeu el triangle d'or, anomenat So, Una mena de santuari de Narcos on un pi gruixut. Ningú no farà gira perquè ningú no fa turisme on escolta ni diu que els morts es distingeixen en els selfies.
I què vols que digui sobre Guachochi?, li parts. "Bé, hi ha algunes cascades i un parc", em va respondre ell. Comencem a veure -les. La cascada és una aigua alta, normal, bonic, No especialment gran ni especialment petit; El parc, envoltat d’un llac artificial, Un lloc de trobada tranquil·la. Res més. «Veus aquells nens que hi juguen? Aquest és el gran triomf d'aquesta ciutat, Un miracle. La gent ha tornat als carrers i les botigues estan obertes », M’explica. Ho era, El miracle era, I només és a partir d’aquest fet especial que no té res especial, Veure la gent en viure lliure, des d’on tot comença a entendre i els núvols de. tempesta.
La gent ha tornat als carrers i les botigues estan obertes
Guachochi, La ciutat que caminem amb calma, Va viure dues setmanes de toc de queda al novembre. Sembla que es tractava de WhatsApp enviat de manera anònima que va desencadenar una onada de pànic entre la població. «No marxis del 17 Hores », va advertir el missatge de text. Quan va caure la nit, tot va sortir, Les botigues es van tancar i els carrers eren un cementiri. Dies abans que haguessin matat quatre membres de la família a l’entrada de la població. Alguns cossos en lloc d’afegir -se a la llarga llista dels morts d’aquella batalla entre el càrtel de Sinaloa i la línia per controlar el tràfic de drogues a les muntanyes.
Al novembre vaig estar en un altre lloc de la mateixa serralada, Guadalupe i Calvo. Més violent, més reconegut violent, Perquè és un dels municipis que acumulen més assassinats a tot Mèxic. El problema és que els municipis aquí són immensos, terrenys inabastables de muntanya i falltes amb comunitats que disten de la capçalera més de vuit hores de cotxe. Senders de terra i pedra on s'amaguen sicaris, plantacions de droga, esperits, indis i alacrans.
En aquella ocasió vaig pujar a la Serra a l'avioneta d'un alcalde. El poc que vaig poder veure serè, que el meu fotut mal d'oïda i el fort vent em van tenir el tram final amb el cap ficat en una bossa, vaig distingir precioses falltes, rius que partien les roques i un profund bosc de pi. La tornada, en cotxe, era per un profund corredís d'arbres que s'estimbaven cap avall enmig d'algunes petites comunitats. Recordo, fins i tot, que vam pujar a un lloc des del qual es va observar la ciutat de Guadalupe i Calvo en una vall tancada, Entre els cims verds. La nit era freda i tranquil·la.
Els pins es van produir amb l’amenaça d’algun camí d’aigua
En Guachochi el terreny és alt altiplà. Sortim a veure una comunitat d'indígenes tarahumaras i se succeïen les pinedes amb l'amenaça d'algun sender d'aigua que pogués dividir el cruel del que és humà. A la comunitat trobem una vida dura, pobre i plena de matisos culturals dels rarámuri, un d'aquells pobles que entén el món des de l'altre costat de l'espill. Vaig recordar els meus anys a l’Àfrica, La seva naturalesa i el seu turisme Tribus, i ingressos, menys que els que devien però ingressos, que va generar comunitats locals. Aquí hi havia una bella naturalesa d’alta muntanya, una peculiar carn i gastronomia de la truita, apetitosa, i els pobles indígenes que es van organitzar, Sense maltractament ni teatres, Podrien ensenyar al món les seves tradicions. Podria això portar turistes? Suposo que sí, Jo, per descomptat, amb una oferta així, Però abans de l’escorrentia de la seva vida s’ha d’acabar, els cadàvers oblidats al bosc i escampats per eventuals titulars de diaris i les pors. Hi són, lluitant per això.
Jo era la segona vegada que hi anava. Mai vaig anar a fer turisme. La primera ocasió, a Guadalupe i Calvo, ho vaig fer per parlar de drogues, amenaces i policies que combaten el narco. la segona, ara, per entrar en un penal d'indígenes i conèixer les raons de la forta violència que es viu a algunes de les seves comunitats. I entre mitges ells, les seves cultures, les seves muntanyes i rius i les seves saboroses carns. I el mirall, sempre el mirall que ho deforma tot des de les mirades angulars.
