Ens allunyem de Tòquio a 300 quilòmetres per hora i vam arribar a Hiroshima després d'un parell de canvis de tren. Yeray, Pau i jo havíem acostumar als desembarcaments que significaven moure l'equip de cambra. En aquesta ocasió ens acompanyava Nacho Melero, que havia arribat a Tòquio des d'Espanya per compartir els nostres primers passos, portar el que calgui i aportar un punt d'entusiasme saludable a cada racó. Des del principi, Nacho va ser una de les persones que va creure més fermament en aquest viatge.. És d'aquells nois que fan seus els problemes dels altres i que contagia la resta amb les seves pròpies il·lusions..
Amb Nacho, doncs, havia de moure's d'estació en estació, tres maletes de càmera amb ordinadors i lents, dos trípodes, la caixa dels accessoris, un control lliscant, una caixa enorme amb el multicopter, tres bosses amb roba d'un any per a cadascun i les motxilles de mà. Això a més de la càmera i l'equipatge personal del Nacho.. Més que un viatge, semblava un moviment.
Més que un viatge, semblava un moviment.
Vam agafar un ferri i vam allotjar-nos en un petit hotel a Mijayima. Estàvem en una petita illa al sud de Honshu, l'illa principal del Japó. Va començar a ploure però ni tan sols l'aigua va poder apagar la imatge d'un monument que desafia les marees. La porta de Mijayima és un santuari xintoista que s'aixeca sobre la sorra o sobre l'aigua, depenent de l'hora del dia. El seu perfil regeix la platja davant d'un temple que no pot competir amb aquella porta de fusta de càmfora construïda fa més d'un segle., tan solemne que va morir que només per ella es pot entrar al Japó.
Aprofitem l'hora de la sortida del sol, quan els turistes encara roncaven i els monjos començaven les seves pregàries, per gravar Mijayima. Estrenem el multicopter, un dron amb càmera de vídeo capaç d'oferir recorreguts aeris sense precedents als nostres ulls. L'aigua cobria la base de la porta i vam entrar per ella en vol baix a l'alba. Ara podríem anar.
Un ferri de tornada, Un tren i un taxista aclaparats per tant equipatge ens van posar a Hiroshima.. Des del primer parc fins als últims carrers de vianants, la ciutat em va semblar un llimb. No, no era real, No podia ser que les dones anessin a comprar amb bicicleta, que les terrasses estaven plenes de parelles bevent gelat de vainilla, que els joves van tornar la salutació amb una expressió somrient i que el cel era tan blau. No al lloc on l'ésser humà va viure el moment més terrorífic de la seva història, l'horror atòmic. Un flaix sord al cel, un adonament sobtat que tot s'ha acabat i cent seixanta mil vides devastades per l'ona de xoc. Va passar el matí de 6 d'agost de 1945. Hiroshima va desaparèixer i el món va penjar el cap amb por.
L'aigua cobria la base de la porta i vam entrar per ella en vol baix a l'alba.
Tres edificis van sobreviure a la plana de runes: el banc central, el pavelló d'exposicions comercials de la prefectura d'Hiroshima i una fàbrica de quimonos... Ah, i un pobre arbre. Desenes de milers de persones van sucumbir més tard a la radiació, a cremades o al dolor de no haver mort. Però Hiroshima encara era el Japó i al Japó el futur es construeix junts, fins i tot barrejant llàgrimes i cendres.
Almenys això és el que vaig pensar en veure el grup d'escolars visitant el monòlit on se suposa que hauria esclatat la història., una 200 metres d'alçada. Vam veure processons senceres de nens uniformats sortint de l'aula per trobar el passat recent, la dels seus besavis, viu o mort.
Al costat de la cúpula sense cúpula del Pavelló Firal, l'esquelet més famós de la barbàrie, un cor infantil cantava per la pau. L'escena em va commocionar. Els escolars miraven cap endavant i sense cap mena de por a la casa en ruïnes., però en realitat, més que el passat, s'enfrontaven al futur. Una adolescent va tocar amb gran habilitat un piano que va ser rescatat de les restes de la ciutat. El vell piano sonava sense tristesa, amb la dignitat d'un supervivent que ha recuperat la veu.
El vell piano sonava sense tristesa, amb la dignitat d'un supervivent.
Al Museu Memorial de la Pau, Una noia anomenada Kahori ens esperava. Va abaixar el cap en salutació i ens va parlar amb l'eloqüència d'algú que no necessita aixecar la veu.. El seu avi, com ens va dir- va sobreviure a l'explosió, però poc després va aparèixer un tumor i va morir al cap d'uns mesos.
Vam visitar amb ella un museu que retrata una lletjor extrema. Trossos de roba cremats, cristalls retorçats, fotos macabres del desastre, models d'una ciutat desmembrada... Vaig sentir que aquelles muralles albergaven l'infern.
Però Kahori ens va explicar que el museu no existeix per condemnar la guerra sinó per recordar la importància de la pau.. Encara que la frase pugui semblar un argument una mica edulcorat per a les nostres càmeres, el cert és que no sentim ni un sol rastre de ressentiment a tota la ciutat.. Les banderes americanes i japoneses onegen juntes als carrers i a totes les cançons, i fins i tot en el repic de les campanes amb què preguem pels que hi van morir, hi ha més reconciliació que sospita.
Vam visitar amb ella un museu que retrata una lletjor extrema.
L'alcalde d'Hiroshima, Kazumi Matsui, S'ha convertit en un ambaixador perfecte per recordar als presidents dels grans poders que miren la seva ciutat quan decideixen continuar armant-se.. Una carta a Obama exposada al museu Memorial mostra la condició de consciència universal que ha adoptat l'alcalde japonès.
Vaig acabar rendit a una certesa: Hiroshima és pau. Sembla que han reinventat aquesta paraula, que l'han encarnat. Aquesta no és una intenció gastada pel temps., no aquí. Aquí la pau és una forma inequívoca de recordar que mai més, que hi ha malsons irrepetibles, que el món hauria d'aprendre d'un vell piano que sona més fort que la pròpia bomba atòmica.
