La ciutat amagada dels maies

Sofia, una cambrera d'un restaurant de Ciutat de Guatemala ens va parlar d'El Mirador com qui parla del Daurat. Gairebé en murmuris ens va explicar que era el major llegat dels maies, que més enllà de Tikal, oculta a la selva de Petén, s'hagin seves ruïnes, engolides per la mala herba, una ciutat més extensa que Chichén Itzá, més antiga que Palenque, més oblidada que totes elles.

Abans de prendre les postres havíem decidit que sí, que viatjaríem fins allà.

On s'acaben els camins al nord de Guatemala comença l'aventura. Hi va haver de contractar un servei complet que incloïa 12 mules, un guia principal anomenat Alex, altres dues guies de suport, tres homes encarregats de muntar el campament i una senyora oronda que s'encarregava de cuinar unes escanyolides racions de pollastre i arròs. José Luis i Alfonso (els meus companys en l'expedició Un Món A part) completaven el grup.

Havíem de endinsar-nos uns 50 quilòmetres a la selva de Petén. Ens acostumem a sortejar els troncs creuats en el camí, a esquivar arbres i escoltar les històries d'Alex. Cadascú anava a la seva. Alex parlant, un altre guia tallant els troncs del camí i Alfonso gravant des de la seva mula el transcórrer de les hores per aquella selva tropical.

El fred sobtat de la matinada i el so dels micos aguaitant el campament ens van desvetllar diverses vegades

La primera nit ens refugiem en un campament anomenat Tintal, al costat d'unes piràmides maies irreconeixibles. Només escalant un petit turó acaba un entenent que ha pujat a la part alta d'un temple sagrat. Aquesta nit dormim al ras, sota les mosquiteres i enllumenats per cuques de llum enormes. El fred sobtat de la matinada i el so dels micos aguaitant el campament ens van desvetllar diverses vegades. Amb l'esquena mòlta i un concís esmorzar seguim camí. La selva va començar a espessir i la vegetació es feia més agrest, asfixiant el camí lentament. José Luis, Walter i jo ens divertíem fent carreres, arrencant les lianes per deixar-les caure a qui vingués darrere i colpejant les mules alienes per provocar l'estampida del pobre animal i el sobresalt del seu genet. Sí, era de dubtosa ètica i de cap sensatesa però calia combatre el tedi i el creixent dolor d'esquena amb algun entreteniment.

Després de dos dies suportant el trot de les mules aparèixer un cartell gairebé il·legible que anunciava aquell lloc misteriós del que em va parlar Sofia en un restaurant de la ciutat de Guatemala: El Mirador.

La primera sensació que fa especial a aquesta ciutat maia és que aquí no hi ha ningú. ni aparcament, ni responsables, els membres del jurat del ni guàrdies, ni guies turístics, ni japonesos, ni un sol motxiller despistat. ningú. Envoltats d'aquesta atmosfera silenciosa vam recórrer un conjunt de petits temples amb el desafortunat nom de "La Morta", en tètric record d'una desgraciada voluntària arqueòloga que va morir per la picada d'una serp. Eren les primeres piràmides visibles. La resta el formaven temples ocults sobre els quals creixia la molsa, la mala herba i les arrels d'arbres incontrolats.

La primera sensació que fa especial a aquesta ciutat maia és que aquí no hi ha ningú. ni aparcament, ni responsables, els membres del jurat del ni guàrdies, ni guies turístics, ni japonesos, ni un sol motxiller despistat

Vam dormir sota una cabana de fulles de guano, embolicats en les mosquiteres sobre les hamaques. La tempesta va apagar els murmuris de la selva i la nit ens va regalar un concert de trons que ens feien tremolar.

Matinem disposats a visitar la part central d'una ciutat que va arribar als 140.000 habitants molt abans que es posés la primera pedra a Tikal. Pertany al període preclàssic, una definició cronològicament ambigua que va del 1.500 AC. al 300 d.C. Alex va accelerar la marxa amb l'orgull d'un expert arqueòleg.

Havia arribat el moment de apropar-se al colós maia: la piràmide de la Danta, la més alta del món maia, la major d'Amèrica. Després d'una bona caminada vam iniciar un nou ascens per la selva. Res feia imaginar que caminàvem sobre un temple sagrat. Després la pendent es va pronunciar i vam ascendir agafats a unes cordes per una escala de fusta. En arribar a l'últim nivell descobrim de cop la punta d'aquell iceberg de pedra. Els últims quinze metres d'altura estaven nets de mala herba. El treball dels voluntaris avançava lentament però els cisells han començat a aclarir un dels misteris més grans dels maies.

Veient les serps de pedra que decoren els mascarons de la part superior de la piràmide un intueix la formidable obra d'enginyeria que la jungla de Petén ha engolit amb el pas dels anys. Estàvem veient tan sols una petita porció dels 79 metres d'altura d'aquell gegant ple de jeroglífics i deïtats en relleu. Vam ascendir entre les bastides fins al cim de la Danta. Des d'allí és fàcil comprendre per què a la ciutat se li diu El Mirador. L'horitzó verd s'estén en totes direccions. En realitat va ser al seu dia una urbs comunicada a través de calçades de pedra amb moltes altres poblacions de les quals només se sap que hi són, en algun lloc sota els arbres. S'estima que del Mirador s'ha descobert un 1% de la superfície total. Definitivament el més colpidor és imaginar la part invisible d'aquesta civilització que la selva encara no ha volgut tornar.

En aquell moment no vaig poder deixar de sentir-me un arqueòleg davant d'una veritat històrica en estat pur.

La solitud del lloc ens permetia accedir a relíquies valuosíssimes sense custòdia alguna. Alfonso, Alex i jo vam baixar aquest cop a l'interior d'una altra piràmide enllumenats amb una petita torxa i una llanterna. Als túnels no els faltaven les paneroles més grans que hagi vist mai o les serps serpentejant pel terra. Aquell lloc sens dubte generava un suspens apropiat per al tresor que amagava: un mascaró que representava un enorme cap d'ocell i que conservava els pigments vermells amb què va ser decorat. La temperatura d'aquell passadís claustrofòbic superava amb escreix els 40 º C, i amb prou feines podia contenir l'alè per l'emoció d'estar contemplant aquella peça original, amb el seu color original en la seva ubicació original. Vam ser extremadament respectuosos per no fregar tan sols l'escultura que algun dia estarà en els grans museus d'art, però en aquell moment no vaig poder deixar de sentir-me un arqueòleg davant d'una veritat històrica en estat pur.

A fora volaven els tucans sense tenir ni idea del lloc tan especial que habitaven. José Luis no donava l'abast per fotografiar les esteles, els micos, els llangardaixos i les piràmides. Crec que tots vam gaudir al cap ia la fi del nostre particular Daurat.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Juan Antonio

    |

    He trobat a faltar la imatge del vostre joc amb les lianas¡¡¡¡¡ Molt bo i interessant el reportatge Daniel. Gràcies

    Contestar

  • Juancho

    |

    Genial, Dani, bona història!

    Contestar

  • Laura

    |

    Vaig començar a veure Un món a part abans de l'estiu i ara que ho repeteixen no m'ho perdo, estic enganchadísima i no veieu l'enveja que em daís.Sois genials!!!!
    Gràcies per fer-me veure i viure altres mons, que de moment no puc veure d'una altra manera, d'una manera tan autèntica.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Gràcies a tu per seguir-nos. Espero que ens acompanyis fins al final del viatge i Aquí, a Viatges al Passat seguirem fent camí…

    Contestar

  • Walter Chiu

    |

    Una Aventura Inoblidable Dani ! Gràcies per portar-la a Video ! Mai oblidaré les carreres dels cavalls i les còmiques caigudes per les branques !! Oblidat esmentar l'alba ple de tucans en els arbres que carregaven les nostres hamaques a Tintal i les petjades dels jaguars a prop del nostre campament ! Segueix endavant amic !!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Walter amic, doncs que sàpigues, que en aquest instant estan emetent a TVE la història d'aquells dies!! Una abraçada forta des d'Espanya.

    Contestar

Escriu un comentari