Pedres. Només són pedres ermes, munts de pedres. Pedres robades al desert oa les selves oa les muntanyes dels Andes. És el que ens han deixat, el llegat més palpable dels nostres avantpassats es mesura en pedres. I, tanmateix, ens parlen també les pedres de ciutats belles, de piràmides impossibles, de deliris mortuoris i temples sagrats. A les ciutats d'avui només hi ha blocs de formigó, arquitectes que tracten de dissenyar la vida ordenant maons, vidres i voreres. Al meu entendre, és ara quan el món està en ruïnes. El que els altres ens van deixar van ser somnis de pedra.
1.- Tikal (Guatemala)
És el primer lloc denominat Patrimoni de la Humanitat per la seva doble condició històrica i ecològica. És a dir, aquí un pot pujar a dalt de la piràmide del Jaguar mentre escolta el rugit dels micos o contempla el vol dels tucans. La ciutat conserva la plaça central com si els maies anessin a estendre un mercat al matí. Les piràmides són altives, règies, per treure el cap amb orgull entre els arbres de la selva de Petén.
2.-Meroe (Sudan)
Només el desert les contempla. Quan arribem al centre arqueològic de Meroe vaig sentir el sobresalt de la solitud. Ni un motxiller despistat gaudia d'aquestes piràmides nubias. Els vilatans hi arriben amb un dromedari perquè el turista (en singular) gaudeixi d'un passeig per la sorra de Meroe a 45 º C. Les pedres vermelloses formen els temples més abandonats encara que els temples d'altres ruïnes i la presència del vent remata la sensació de solitud… per això són ruïnes exclusives.
3.-Karnak (Egipte)
Les ruïnes de Karnak so, més que qualsevol altra cosa, gegants. L'avinguda de les esfinxs ja esglaia. Després la sala hipòstila amb 134 columnes de 23 metres.. Són només dades per entendre la petitesa que un sent en aquest lloc, al temple religiós més gran del món. Els obeliscs apunten al sol, amb una solemnitat infinita. Com en la resta de ruïnes, ja no hi ha colors decorant els relleus, però com seria aquest lloc policromat? Qui el va concebre?
Vaig tenir la sensació que no era una ciutat al mig de les muntanyes sinó que més bé aquella serralada hi era per decorar una ciutat eterna
4.-Machu Picchu (Perú)
Al meu entendre la més bella de les ruïnes del planeta. Quan vaig descobrir, gairebé de cop, Machu Picchu, estava clarejant. Vaig tenir la sensació que no era una ciutat al mig de les muntanyes sinó que més bé aquella serralada hi era per decorar una ciutat eterna. Les construccions semblen relliscar per les vessants. Els inques tenien idees delirants, per això eren uns genis. Hi ha temples en els cims de les muntanyes, escales de pedra que donen al cel, terrasses que no acaben mai d'escalar. És tot tan bonic que encara avui no m'ho crec.
5.- Teotihuacán (Mèxic)
Van ser les nostres primeres piràmides de la volta al món. La del sol, la de la lluna. La Calçada dels Morts és una avinguda tan solemne com la de les esfinxs, potser perquè els egipcis i els teotihuacanos compartien el respecte als difunts, o la por als déus, o ambdues coses.
6.-Tihuanaco (Bolívia)
Entre els inques i els maies, passen desapercebuts els aimares, però resulta que ells van construir piràmides més grans, van fer abans els calendaris, ia més eren experts cirurgians. La ciutat de Tihuanaco és d'aquests llocs inesperats perquè a Bolívia ningú la cerca per les seves ruïnes i no obstant això, entre els murs de Tihuanaco, està esculpida la figura de Wiracocha, el déu dels Andes
7.-Piràmides de Gizeh (Egipte)
No, em nego a escriure una sola paraula sobre les piràmides d'Egipte. Qualsevol cosa que digui serà una simplicitat. Les piràmides són les piràmides (¿Veieu? Una simplicitat)
Què ens hem deixat ..?
Hi ha un detall que considero una mica lleig en aquesta llista: Ens hem deixat fora tot Europa: seva Partenó giego, seva coliseu romà, La seva novel · la distància, seves places romanes… ¡Roma! Algú trobarà a faltar també l'aqüeducte de Segòvia, que està tan bé, que no es pot dir ruïna, la ciutat de Chichén Itzá, els temples d'Angkor… Uf.
