octubre 25 2012 Vila de les Estrelles: un somni a l'Antàrtida

Vila de les Estrelles sonava a conte, a fantasia. El seu nom era tan irreal com el lloc on s'havia instal · lat i nosaltres ens dirigíem allà. Estàvem a punt de pujar a un avió per viatjar a l'Antàrtida.

Recordo que el meu germà m'havia parlat d'aquest lloc. Era un d'aquells destins que cal anomenar en veu baixa com si el món els guardés en secret, perquè són pobles impossibles, capricis dels homes, societats que han donat l'esquena al món i al seny.

Sobrevolar els icebergs gegants de gel del cap d'Hornos ens ajudava a entendre la ubicació de Vila de les Estrelles, el nom descriu com han de ser-hi les seves nits buidades. Al sud del sud, molt més a sud d'Ushuaia i de Puerto Williams, al sud del con sud d'Amèrica, al sud de la resta dels homes. Amb aquest afany de civilitzar un món de gel, els xilens es van inventar aquest llogaret, al que no le falta un aire internacional, doncs fins la pàtria és un concepte que queda a desmano a l'Antàrtida.

Si un deixa de mirar als vèrtexs d'un mapa, es pot arribar a entendre Vila de les Estrelles, a entreveure certa humanitat: la distància

Segueix havent-hi aquí una base científica, però ha mutat en poble. La diferència amb la resta de bases científiques antàrtiques és, per exemple, la presència dels nens. Hi ha una escola i un gimnàs i una plaça amb tres metres quadrats de llambordes i hi ha una església ortodoxa-els russos no saben de distàncies per a la fe-, i hi ha un hospital i un parell de cotxes i una oficina de correus i una oficina bancària i de sobte, si un deixa de mirar als vèrtexs d'un mapa, es pot arribar a entendre Vila de les Estrelles, a entreveure certa humanitat: la distància.

Les famílies dels científics es van instal · lar aquí, en búnquers que ells pinten de colors, amb cortinetes florejats a l'interior, amb ninots decorant les entrades. A les platges de cant i neu, els pingüins veuen partir cada matí les basses carregades amb aquests tipus rars que estudien els confins del món. Tot és estrany. El paisatge ens va regalar glaceres i una mena de molsa que només havia vist en els documentals de gent boja que es va a llocs remots a gravar ocells que tampoc havia vist més que en aquests documentals de gent boja, de molses i ocells antàrtics. I així en aquest bucle d'impossibles vaig recorrent el poble, dubtant d'aquesta mena de ficció: "Que no, que no és possible viure aquí ", em repetia.

Havíem aterrat en un racó de la Illa del Rei Jordi, en un continent tan inhòspit que no val la pena ni pintar-ho en els mapamundis. Caminem una bona estona al costat d'altres turistes, sí, turistes tan rars com tota la resta. Feia un fred suportable però el silenci era més gèlid, com si cadascú tractés d'assimilar què cony estava fent allà.

Em vaig sentir un viatger desconcertat que és l'estat més coherent d'un viatger.

Caminem fins a un grup d'elefants marins que feia pudor. Aquell pudor era el que diferenciava la realitat dels documentals, l'olor dels elefants i la humitat, el fred colant-se en els mitjons, el silenci trencat per un grall nou.

I llavors em vaig sentir feliç. Em vaig sentir un viatger desconcertat que és l'estat més coherent d'un viatger. M'havia revelat la idea d'arribar-hi i no hi havia una raó aparent, res que justifiqués la desproporció de la distància i l'esforç. Però allà estava, contemplant pingüins, Olorant l'elefant marí, trepitjant bassals antàrtics. I també jo em vaig portar en una cinta de vídeo un tros de documental, de ficció, de son aliè.

Mesos després li vaig explicar al meu germà Lluís com era Vila de les Estrelles, que Olia. No ho vaig fer en veu baixa, perquè ja no era un secret, no era una faula inventada, ¿O potser sí ho va anar? Encara avui em sembla que aquell viatge va tenir una mica de oníric, improbable. Però no, a, recordo que li vaig enviar a Luis una postal des de l'única oficina de correus de l'Antàrtida, encara que em va dir que mai li va arribar…

…un moment… ¡No li va arribar!… espera, espera, que sí, que jo hi vaig ser…. No?