Un text fabulós de 2013 de Juan Ramón Morales que ens introdueix en l’enigma que és el Líban i la brúixola que és Baalbek, Sempre Baalbek.
Líban: Les ombres de Baalbek
Acabem de creuar dos mons. Enrere, un paisatge d'alzines i oliveres, de vinyes i de basars a cel obert, sempre amb la brisa del Mediterrani amagada després de cada cantonada. Davant nostre el paisatge canvia, una verdor diferent, muntanyes nevades al fons i una vall etern on el blat madur serpenteja amb el vent.
Descendim la Muntanya Líban camí de la vall de la Bekaa '. Un nom clàssic entre els clàssics, encara que més conegut avui dia com a sinònim de violència, de guerra, de conflicte enquistat en el temps. La carretera per la qual ens movem només és usada per traficants d'heroïna; joves amb cotxes esportius, acompanyats d'amics de somriures forçats, s'enfilen per una carretera insuportablement estreta, apuntant fusells automàtics per les finestretes de la manera més natural del món. Alguns pastors i poc més, a part de nosaltres, en el camí a Baalbeck, nom màgic, far de viatgers a aquestes regions durant segles i abans de legionaris, de pelegrins, de croats .... Baalbeck.
Joves amb cotxes esportius, acompanyats d'amics de somriures forçats, s'enfilen per una carretera insuportablement estreta, apuntant fusells automàtics per les finestretes
Ja a la vall ens aturem un moment al costat d'una antiga posició siriana bombardejada, esbudellada, sembrada de roselles vermelles entre els ferros recargolats d'un dipòsit d'aigua ple de rovell. El sol es pon, una lluna vermella s'alça després la Muntanya Hermon i les altures de Síria, a només uns quilòmetres de Damasc, on la guerra civil germina amb la sang d'innocents. La mateixa que ha banyat aquesta terra durant centenars, potser milers d'anys. Tornant al cotxe, dos homes ens criden. Barbes poblades, el front ferida de les múltiples prostracions del musulmà devot, mirades desconfiades. I un d'ells ens ofereix un got d'aigua del riu, fresca com les neus del Líban. I amb el ezaan de fons, tota sospita s'esvaeix de camí a la ciutat somiada. Baalbeck
Centre de peregrinació durant segles, els temples de Baalbeck, el temple clàssic mai construït, mai van ser acabats. Començat potser sobre construccions fenícies o arameas, 1 grecs i després romans, engrandir d'una manera colossal el conjunt. El "petit temple", potser l'edifici clàssic millor conservat que existeix, és major que el Partenó. Les columnes que encara queden alçades del Gran Temple són gairebé el doble d'altes i moltes de les restants sostenen els sostres de Santa Sofia a Istanbul o la Gran mesquita de Damasc, fent gala del mestissatge que sempre ha portat per gala la regió.
El "petit temple", potser l'edifici clàssic millor conservat que existeix, és major que el Partenó
Ens vam allotjar a l'Hotel Palmyra, en les mateixes habitacions per on un dia van passar Agatha Christie, Gertrude Bell, T.E Lawrence, Pierre Lotti….Habitacions vuitcentistes i servei a l'una; rostres tan arrugats que identifiquem en velles fotografies al costat de Grace Kelly o el Sha de Pèrsia. Sense llum elèctrica, sense aigua calenta, Però amb un dels restaurants més antics que he vist i amb el millor "llimona ma nanaa" que he provat….
Des d'una d'aquestes habitacions, un dels meus autors de viatge preferits, Robert Byron, contemplar la lluna sobre Baalbeck. Amb un petit quadern va saltar la reixa que delimitava els temples, a mig excavar llavors, i es va perdre entre les ombres de les enormes columnes de marbre, perseguint els seus propis fantasmes, de camí a descriure altres temples perduts al peu del Hindu Kush afganès. Unes pàgines plenes de lirisme que Chatwin esmenta més d'una vegada i una experiència que va tractar d'emular, potser fins realment……
I així, després del sopar, finalitzat l'got de l'única ampolla de whisky de la vall, saltem la tanca dels temples sota la lluna plena
I així, després del sopar, finalitzat l'got de l'única ampolla de whisky de la vall, saltem la tanca dels temples sota la lluna plena. Olor de pedra vella, a herba mullada, grinyolar de grills i de passos imaginaris entre les ombres, reals i somiades, d'un lloc irreal. Caminem per les avingudes que van veure a Zenobia oferir sacrificis al Júpiter semita, on es van barrejar caravanes àrabs, nabatees, egípcies….I al fons, una ombra molt real, allargada sota la llum de la lluna, ens crida, ens crida i corre cap a nosaltres. És ridícul córrer, així que esperem que ens arribi.
Un milicià de no més de 15 anys ens mira amb nerviosisme, el subfusell a l'espatlla i el cigarret penjant dels seus llavis, sense saber què fer. Ens mirem en silenci, tensos, esperant alguna cosa, no sé què. I en aquests casos, com sempre, és la casualitat més absurda la que trenca el gel, quan en el seu telèfon mòbil sona l'himne del Barça. Ens vam posar a riure i ell ens segueix. «El castellà ja?». Espanyol, espanyol….I per senyes i nomenant als nous déus, aquest cop Messi, Xavi….recorrem les ombres d'un somni que s'allarguen en la nit càlida de Baalbeck. Baalbeck. Sempre Baalbeck.
