Les imatges de les cristal · lines i refrescants aigües mediterrànies s'han de dissipar com si es tractessin d'un esmunyedís miratge. Els temples, amfiteatres, columnes de l'Antiga Grècia i l'Imperi Romà es dilueixen pel mirall del nostre retrovisor i es converteixen en un memorable record quan la brúixola del nostre vehicle ens indica rumb sud per un paisatge molt més àrid i un ambient intensament més calorós. No hem d'oblidar que el 90% de la superfície de Líbia és pur desert. Obrim aquesta porta.
Les muntanyes de Nafusa, al sud de la capital, és la via intermèdia que ens endinsa al Sàhara. Kleba, Jade, Yefren o la preciosa i encaixada Al Galah, són vells poblats que allotgen insòlites cases troglodites abandonades per la població local, castigades per les inclemències climatològiques. Endinsant pel cor de Líbia veiem desfilar vells sitges atrinxerats en pujols, medines emmurallades, solitàries i centenàries mesquites blanques…
Endinsant pel cor de Líbia veiem desfilar vells sitges atrinxerats en pujols, medines emmurallades, solitàries i centenàries mesquites blanques…
La capital del Jebel Nafusa, Nalut, a uns 250 quilòmetres. de Trípoli, ens situa en el principal nucli del poble berber, els autòctons habitants del territori libi on encara es conserven vives les seves tradicions i la seva llengua. Enclavat a la part alta d'una cornisa rocosa d'espectaculars vistes, posseeix un impressionant alcàsser erigit fa 300 anys. Com a castell medieval, aquest graner fortificat, emergeix del més alt del turó i domina la gran plana que s'estén als seus peus. En aquest fortí de cubicles amuntegats i escalonats s'emmagatzemava el gra i l'oli per protegir-lo dels bandits i era la talaia de vigilància i defensa per tota la zona.
Deixant enrere el ondulant Jebel, les nostres rodes van acariciant el captivador mantell del desert. La ruta es fa més solitària, el terreny més estèril i els nuclis urbans més esporàdics. Amb aquest esquerp paratge ens acostem a Dirj, on iniciarem el primer gran tram de desert pur i dur a força de GPS. Seran un mínim de 600 Quilòmetres. de pistes amb molta sorra sense poder repostar, el consum es dispara sobre la sorra i hem de considerar la possibilitat de molts quilòmetres extres si ens perdem. Omplim el dipòsit i els cinc bidons que portem com a reforç. Tampoc nostres bidons d'aigua deixen un mil · límetre sense aprofitar; se suposa que hi ha pous d'aigua però no convé fiar, per si estan secs o no podem localitzar.
Arena, hamades de pedres, tallats, jebels i roques es van alternant fins arribar al primer pou: Una Rimit. El seu dipòsit d'aigua despunta sobre el esclarissat i sec terreny i el seu pou proveeix humans i animals. No ens fiem molt i només omplim els bidons que fem servir per la neteja.
Quan bufa el vent, la sorra crea cortines mentre el sol remata la feina sense pietat.
Durant el nostre àrid i estèril camí arribem a una fita important que ens indica que seguim en el camí correcte: l'estratègic camp d'aviació que els italians van construir en 1927, a pocs metres del pou Bir Gazeil, que malauradament ja es troba sec. Quan bufa el vent, la sorra crea cortines mentre el sol remata la feina sense pietat. Amb l'ocàs, tot es tranquil · litza i una brisa fa que les acampades siguin agradables.
Després de tres dies recorrent unes terres que van ser escenari de les aventures dels italians fa moltes dècades, sobrepassem un front de dunes que ens indica que hem entrat en el desert del Fezzan.
Assolir el poble-oasi de Brak ens indica el retorn a la civilització. Era la meta a aconseguir com fos després de diversos dies de navegació GPS. Ens dóna la benvinguda seu antic castell otomà, que encara conserva el seu aspecte sòlid amb nombroses troneres i canons apostats a la porta. A la vora, l'antiga medina, ara una ciutat fantasma, i una mica més enllà… ¡Combustible i aigua fresca! Per fi!
Estem davant d'una misteriosa cultura que encara avui continua sent objecte d'estudi. Poc se sap del seu origen i res sobre la seva desaparició.
El nostre primer descobriment del Fezzán és Garama. Un oasi encaixat entre dunes i jebels que es va convertir en el cor de l'Imperi Garamant, una civilització que durant mil anys va ser la propietària i senyora d'aquesta vasta extensió de terreny. Un imperi que va gaudir d'una importància i poder que alguns comparen amb l'Imperi Egipci. Estem davant d'una misteriosa cultura que encara avui continua sent objecte d'estudi. Poc se sap del seu origen i res sobre la seva desaparició. Les seves ciutats i pobles organitzaven un estat sòlid que posseïa llenguatge escrit, tecnologies avançades i un complex sistema d'irrigació que va generar gran riquesa; sent pioners en obrir rutes a través del Sàhara gràcies a les seves ciutats-oasi.
Explorant Garama i els seus voltants queda manifesta la magnitud del seu poble per les restes del seu enorme sistema de canals subterranis que es poden trobar al llarg del Wadi al-Hayat-la Vall de la Vida- i que abastia d'aigua a aquesta enigmàtica civilització. Després de la seva desaparició, l'enclavament va ser ocupat per successius pobles i fins i tot els romans van acostar seu Imperi fins aquesta ciutat convertint-la en la clau de les rutes comercials transaharianes. Avui dia encara es pot passejar per aquesta urbs fantasma de tova, sobre les seves muralles, pels seus carrers o en el seu fort; com una enorme i fràgil termitera que encara roman en peu i es nega a desaparèixer. Des de la antiga capital dels garamants, escortada per unes descomunals dunes, Entrem al desert d’Awbari.
El subsòl amaga l'aigua com un tresor inabastable i esclata en la superfície com un miracle de frondós verdor.
En aquest infinit oceà de sorra i soledat, el subsòl amaga l'aigua com un tresor inabastable i esclata en la superfície com un miracle de frondós verdor. Són safirs encastats en una turquesa de vegetació, brollant entre un infinit onatge de dunes que semblen infranquejables. L'avanç és molt complicat però amb obstinació, prudència i alguna caiguda violentíssima des de dalt d'algunes dunes, anem assolit cada un d'aquestes perles.
El centelleig anyil de Mahfou, un sospir de vida enmig de tan vasta aridesa, serà el primer del nodrit rosari d'oasi que vessen les seves vivificants aigües sobre la inhòspita superfície que l'envolta. L'oasi de Gabr'oun és encara major, realment impressionant, i ens mostra en els seus marges un antic poblat, ara abandonat, causa de la difícil accessibilitat del lloc. Quan vam arribar a aquest verger ens desconcerta un sobtat olor de mar que ho envaeix tot, més quan ens trobem enmig del desert… però té una peculiar explicació. A causa de la salinitat concentrada en aquest llac, S'ha desenvolupat una petita gamba que ha estat molt utilitzada per les dones de la tribu de Dawada per fer diversos plats. Tribu que fins fa molt pocs anys poblava aquests bells però severs paratges.
Més enllà… els oasis de Manara, les aigües apareixen i desapareixen estacionalment, i Umm el Maa, més sovint però acollidor i el més romàntic, destaquen en aquest extraordinari circuit saharià d'incomptables petits Edenes que, a través d'una autèntica muntanya russa natural de gegantines dunes, ens s'embeuen d'exuberant bellesa i intenses emocions.
