Arribar a Àfrica: Níger
Arribar a l'Àfrica és contemplar des de la finestreta de l'avió un grapat de barraques solitàries i desemparades, arribar a Àfrica és assaborir la primera glopada d'aire polsós que et sacseja l'ànima com una bufetada, és descomponerte en un torrent de suor que et afluixa fins a la sivella dels pantalons, assimilar mil olors que et fan debatirte entre la fascinació i la nàusea. Arribar a l'Àfrica és prendre consciència per primera vegada de la teva pròpia pell translúcida i indefensa, habituar a sentir-te feble i perdut. Arribar a Àfrica és mirar desorientat al teu voltant i preguntar deu vegades seguides que dimonis estàs fent en aquest remolí descontrolat de color, ajetereo i vida. Franquejar les portes de l'aventura sense mirar enrere, desterrar la possibilitat de tornada a casa quan desolat veus l'avió partir cap a la seva pròxima escala.
Aterrit encara li estic donant voltes a aquest ja veuràs, que potser em condueixi a períodes menys suaus a l'estat d'ignició
Després d'uns moments d'indecisió, la figura ventruda de Abdou avança somrient entre la multitud. Llueix panxa orgullosa i somriure de nen gran, presa meva motxilla i em pregunta la destinació. "Missió Catòlica Sil favor chapurreo en anglès". - ¿Fa calor eh? Li solt per dir alguna cosa. Em mira com si tractés amb un tarat, i els goterons de suor que em travessen com Niágaras el front fossin els efectes d'alguna estranya malaltia polar pròpia de blancs. Això no és res repeteix, si estem en època freda, Ja veuràs! Aterrit encara li estic donant voltes a aquest ja veuràs, que potser em condueixi a períodes menys suaus a l'estat d'ignició. Però Abdou indiferent ja, em s'encasta contra la porta del copilot i per un moment mentre desenganxo meva galta de la finestreta tinc la impressió que si m'aturo a mirar podria percebre com engreixa lentament, gram a gram escampant la seva anatomia per tot el vehicle. Arranquem i contemplo lucinat l'espectacle descoratjador amb el que em saluden els carrers de Niamey.
La majoria de capitals d'Àfrica Occidental, son indescriptibles. Quan escrius narrar la bellesa és fàcil, 1 encadena clixés i adjectius més o menys grandiloqüents que van component una portada idíl·lica de revista, exaltació poètica, nostàlgia de paradisos perduts, l'encant de l'aventura, trobar-se un mateix embolicat en salacot i platja, aquest tipus de coses. Descriure la primera impressió que em va causar Niamey és una mica més difícil, busseig i busseig intentant trobar adjectius que reflecteixin la lletjor i l'horror i no encert a transmetre l'estat d'angoixa que em van produir les hores de matinada d'aquell l 3 de gener de 2011.
No hi ha asfalt, ni edificis en molts trams , ni tan sols carrers pròpiament dites, però hi ha gent, molta gent
Trucar a aquest llogaret una ciutat podria ser massa generós. No hi ha asfalt, ni edificis en molts trams , ni tan sols carrers pròpiament dites, però hi ha gent, molta gent. Es s'amunteguen de qualsevol manera gairebé com a figurants d'un decorat fantasma als dos marges del camí. Es limiten a estar asseguts i esperar, ningú sembla tenir molt a fer. Un miler de mirades inquisitives ens assalten al nostre pas. Ulls que es tornen com fars a mirar-me fixament convertint-me en un conill paralitzat, no encert a endevinar si curiosos, amenaçadors o inexpressius. Ningú saluda, ningú somriu, es limiten a mantenir la teva mirada, seriosos, impertorbables, amb un punt de tristesa. La sensació de ser diferent, de ser l'altre, aquest estat d'estar sotmès a permanent observació és una cosa que arriba a provocar gairebé una opressió física i que no t'abandona en determinades parts d'Àfrica durant setmanes.
En aquest context l'aparició de l'igual, d'una pell blanca que es deixi veure com un fantasma entre la multitud, provoca una sensació irracional de proximitat, de reconeixement, de tornada a casa. Durant els meus primers dies a Níger més d'una vegada em vaig veure corrent com un llunàtic darrere d'una fogonada pàl·lid i fugaç per comprovar decebut al tornar-que era un dels molts albins que pul·lulen pels carrers de la ciutat.
Creuo els dits perquè el Lariam funcioni en un país on tens les mateixes possibilitats d'agafar la malària que un refredat
Abdou ja s'ha acomiadat de mi, deixant-me a la porta de la Missió amb la motxilla polsegosa, les butxaques buides i una inquietant sensació d'haver estat estafat a consciència. Són les vuit del matí i la calor en aquests moments arriba al grau de insuportable. Núvols de mosquits al voltant del meu tenaç. Creuo els dits perquè el Lariam funcioni en un país on tens les mateixes possibilitats d'agafar la malària que un refredat. Truco a totes les habitacions sense resultat, al final del pati sota un gegantí Gao trobo un matalàs del qual un guardià s'incorpora a mitges. "Estem tancats, obrim a les 8 i mitja em diu ". "Però també excusar, Sr,perdoni he reservat una habitació ". Per tota resposta assenyala el atrotinat rellotge de la recepció i torna a endormiscar. Són les huit i vint.
Em sento al peu del Gao i espero. A dos quarts sona un timbre, el tipus es desperta, i es posa a orinar indiferent contra l'arbre a un metre de mi. Somni amb dutxes, coixins toves i un ventilador i em dirigeixo ja com un nàufrag cap a les habitacions, quan gairebé sense tornar-se em diu 'Il i a pas de place Monsieur, nous Somme complets ¡Solt la motxilla i per un moment no sé si posar-me a plorar allà mateix, o desencadenar una orgia de sang, Complets, com, si he reservat fa dues setmanes? Nous sommes complets diu amb evident satisfacció i el remarca amb ridículs escarafalls creuant les mans com si fossin aspes de molí. Són les 08:30, em queden 20 hores fins que surti l'autobús cap a Zinder meu destí final a l'altre extrem del país, he perdut l'allotjament, la calor fa que et entrin ganes d'arrencar-li la pell a tires i fora m'espera un simulacre de ciutat en la qual no s'entreveu un sol edifici.
Va a buscar-li un hotel fantàstic al senyor, un hotel de blancoooos, i en dir-ho estira la paraula i obre molt els ulls
Marc el mòbil de Abdou que als cinc minuts va somrient, sembla haver engreixat cinc quilos més i es frega les mans de plaer. Va a buscar-li un hotel fantàstic al senyor, un hotel de blancoooos, i en dir-ho estira la paraula i obre molt els ulls com si això volgués dir que estarà plens de totes les ximpleries que nosaltres oh éssers capritxosos i incomprensibles necessitem per viure! Les següents dues hores són una desfilada inenarrable de antres en què observo l'exuberant riquesa del món dels invertebrats nigerinos. Tots m'informen que el preu mínim per nit d'hotel són 50 EUR. A aquestes altures he decidit penjar del primer arbre que trobi.
Necessito un xut de l'altra Àfrica, la qual he anat alimentant amb minuciosa obstinació en els meus somnis infantils, necessito refugiar-me en postals del National Geographic, alguna cosa amb que posar-me el salacot i saludar el continent com déu mana. A uns 30 quilòmetres de Niamey viu encara l'únic grup de girafes en llibertat de l'Àfrica Occidental. Quant per anar a veure-les? Abdou fa càlculs amb els dits com si estigués quadrant el deute extern del Níger. ¡400 euros! ¿Veure els hipopòtams que hi ha al riu Níger a les afores de la ciutat? Uf complicat, la gasolina ha pujat moltíssim, no puc fer-me una idea ¡ 100 EUR! A la vora de la bogeria, claudicar, li prego que em deixi en companyia d'unes paneroles no massa voraços i m'acomiado desitjant-li un bon atac d'apoplexia.
A uns 30 quilòmetres de Niamey viu encara l'únic grup de girafes en llibertat de l'Àfrica Occidental
Passo la tarda en un hotel passable soldat al ventilador. De tant en tant sonen les trucades dels almuecines a l'oració, miro per la finestra un rosari de hortets on els agricultors interrompen la feina de casa i tendeixen estoretes per resar. Al pati de l'hotel tots els veïns es congreguen al voltant d'un televisor per veure fascinats la programació de Telesahel, culebrons protagonitzats per coneguts actors malians. Un telenotícies interromp l'emissió, queden deu dies per a les eleccions, disturbis amb els tuaregs al nord del país, encara no se sap res dels francesos segrestats per Al-Qaida fa mesos a Arlit. Em quedo al llit i obro Moby Dick. Una onada de solitud em desborda com un tsunami, em sento com un marcià en un món nou, aliè i incomprensible. A oceans de temps de casa. Em deixo vèncer per la son, esgotat, els successos del dia voletegen al meu voltant costat de desenes de mosquits.
L'autobús surt a les 5 del matí, un empleat de l'hotel m'acompanya a peu a l'estació, el camí és perillós em diu. Allà centenars de persones s'amunteguen al voltant d'autobusos atrotinats. Entre el tumult sento cridar noms de les sortides. Dakar, Bamako, Agadez, Gao, Tombuctú, segueixo sent l'únic blanc dela estació, intent no equivocar-me amb el meu vehicle i acabar a Agadez, al temible Nord, aquest cap al qual desenes de tuaregs s'embarquen llançant-me mirades de curiositat. Localitzo l'autobús per Zinder i em Arrellano contra la finestreta, sortim encara de nit mentre la ràdio parla de la guerra civil a Costa d'Ivori.
El paisatge desfila marró i monòton i apareixen els primers baobabs
A poc a poc comencen a sonar cançons africanes. El paisatge desfila marró i monòton i apareixen els primers baobabs. El meu company de seient és un ancià procedent de Nouakhchot m'explica que s'adreça a Sudan recorrent tota Àfrica de l'Oest per veure el seu germà, dorm a les estacions, fa dies que se li va acabar els diners i s'alimenta dels dàtils que va portar del seu oasi maurità, m'ofereix la meitat. Ressona el plor d'un nen, seva mare el bressola i li dóna el pit. Em Somriu. L'autobús deixa la ciutat i s'obre camí mandrós entre les primeres llums del matí.
Comentaris (4)
Ana
| #
Enrique, es trobaven a faltar les teves històries. Gràcies!
Contestar
isabel
| #
Com sempre apassionant , acaba una esgotada i suada en anar fent amb tu el recorregut
Contestar
Lydia ploma
| #
Que bé has descrit el que vas sentir, el que vesteix! Aconsegueixes que ens imaginem pas a pas la teva experiència. Ets un gran narrador.
Contestar
Enrique Vaquerizo
| #
Moltes gràcies Lydia!
Contestar