Els boscos del mític quetzal

El paisatge estava fora de lloc. Les muntanyes semblaven pintades d'un verd fosc i la boira es gronxava fantasmal entre cases d'aspecte alpí. Rescatem de la maleta roba que encaixés amb una tardor inexistent a la resta dels països caribenys. La província de Chiriquí, a la part occidental de Panamà, alberga els boscos nuvolosos, on s'ha instal · lat un clima permanentment humit que fa créixer les plantes de forma exagerada.

El responsable de turisme que ens va acompanyar en aquesta part del país es deia Eric. Vivia penjat del telèfon tractant de mobilitzar tot aquell que pogués ajudar-nos a descobrir el seu estimat territori. Era un home amb vocació. Gairebé sense adonar-nos estàvem descarregant l'equipatge en un petit hotel amb xemeneia a la localitat de Guadalupe. Segons el pla de gravació havíem viatjar directament a la capital de Panamà però Eric va corregir la ruta, contactar amb diversos hotels, coordinar a guies i diferents experts i aconseguir improvisar nostra estada a la regió dels boscos nuvolosos, buscant guanyar alguna batalla a la irresistible promoció de les destinacions de la costa panamenya. Sempre li agrairem la seva tenacitat.

A au en qüestió se li s'addueixen poders llegendaris i des dels primers maies fins als més moderns guatemalencs han mantingut sempre un respecte reverencial cap al quetzal

Al matí següent sortíem per recórrer l'anomenada Senda dels Quetzales. Ito, el nostre guia expert en aus, es va mostrar pessimista des del principi. Parlar del quetzal era com esmentar a un ésser mitològic. A au en qüestió se li s'addueixen poders llegendaris i des dels primers maies fins als més moderns guatemalencs han mantingut sempre un respecte reverencial cap al quetzal. És a més el símbol de Guatemala. Recordem amb afecte la il · lusió que el nostre bon amic Walter, al país dels maies, mostrava quan comentava "ai, si jo pogués veure un quetzal ".

En un revolt del camí, Ito va treure una gravadora que reproduïa el so d'aquests ocells, una mena de crit sec, sense lírica. Després va arronsar les espatlles.

-En l'últim mes no s'han vist quetzals per aquí.

-Bé, tu insisteix amb l'esquer, a veure si tenim sort-vaig dir jo.

-És que és molt difícil, és un au molt esquiva que sol… -Ito va callar de cop i va obrir molt la boca alhora que assenyalava una branca-… no m'ho puc creure. Mireu aquí!

Ito va callar de cop i va obrir molt la boca alhora que assenyalava una branca-… no m'ho puc creure. Mireu aquí!

I mirem l'arbre que assenyalava per descobrir, com saltava, de branca en branca, una parella de quetzals. Ito feia gestos d'incredulitat mentre nosaltres desenfundamos les càmeres. Vam aconseguir gravar un mascle verd maragda amb el pit vermell. La seva cua es bifurcava en dues llarguíssimes plomes i el seu cap lluïa una mena de cresta imperial. La femella no tenia aquesta cua majestuosa, però la parella en si representava tota una troballa. Hi havia els nostres quetzals. Lluna, si Walter els hagués vist ...

Aquell dia, ens ho van dir tots, va ser insòlit. No només vam veure aquella parella ... fins a sis bonics quetzals aparèixer aletejant en el camí! La senda acabava en un lloc anomenat el bot i des d'allà contemplem la vall on s'arriba amb la vista el volcà Barú, en un dia que també ens va brindar un cel clar.

Durant el temps que passem en aquell hotel de muntanya, vam tenir l'oportunitat de practicar la pesca esportiva de la truita, acostar-nos als camps de sembra en els cims dels turons o visitar un hivernacle amb les més excèntriques varietats d'orquídies. També tenien plantes carnívores i llacunes enjardinades amb alguna cosa semblant als nenúfars. Però potser el lloc més aclaparador es trobava al costat de les cabanes de Cerro Punta.

Les falgueres superaven els dos metres d'alt i els colibrís apareixien de sobte sobre les flors tropicals per desaparèixer a l'instant següent.

Arribar fins aquestes cabanes suposar afrontar tot un ral · li amb el nostre 4×4, que va haver de travessar rius i endinsar-se en camins que la mala herba anava escanyant mica en mica. Però allà estaven aquestes cabanes al cor d'un bosc tan verd que ofegava. La molsa cobria els troncs i les fulles tenien una grandària gegantesca, com en una faula. Les falgueres superaven els dos metres d'alt i els colibrís apareixien de sobte sobre les flors tropicals per desaparèixer a l'instant següent. L'aspecte prehistòric del bosc produïa un silenci místic en tots nosaltres, potser per la por de despertar a alguna bèstia de proporcions similars a les de les plantes. De fet en aquests boscos habita el tapir, i fins i tot, segons ens explicava Ito, alguna vegada s'ha vist la negra figura de la pantera entre els plançons enormes. Però serà molt difícil que la vegem avui, concloïa amb aquest pessimisme seu, o donat el cas, potser era més aviat un comentari optimista.

Les cabanes estaven amagades entre les plantes, aïllades. Eren construccions senzilles de dues plantes, amb un balcó des del qual es podia contemplar l'esclat de naturalesa. Era un lloc allunyat del Carib, perquè en el tròpic hi ha llocs que no requereixen de la màgia de les platges. Ho sap bé el quetzal, que prefereix ocultar-se als boscos, allunyar-se del soroll dels homes i trinar seva història on ningú pot escoltar.

En aquelles cabanes camuflades del món voldria jo néixer alguna vegada.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Montse

    |

    Com poden afirmar que el paradís no existeix? Vosaltres ho heu visitat i el que és més, compartit amb nosaltres. Gràcies!

    Contestar

  • Lydia

    |

    Per descomptat, és una sort haver vist els quetzals. Bé, i tota la resta que ens comptes. Aquest bosc fa que la imaginació es dispari.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Per descomptat, Lydia i Montse, és un lloc oníric. Vull matisar una cosa: l'ocellet que surt a la portada del vídeo NO és el quetzal, s'ha colat en portada un secundari 😉 El quetzal és l'au que surt (dos exemplars) gairebé al final del vídeo, amb el pit vermell. Ja sé que no és un primer pla, però és el màxim que vam aconseguir acostar-nos, que no està tan malament per aquest ocell esmunyedís a les mirades…

    Contestar

  • angel espinosa

    |

    viu en aquesta província de Chiriquí Panamà i és difícil observar aquesta au és un privilegi seva observació

    Contestar

  • marina carriba rossello

    |

    Gràcies per compartir tanta meravella

    Contestar

Escriu un comentari