febrer 04 2013 Un vaixell entre els fiords d'Alaska

• fiords instantània de ALASKA_opt.png

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/pantallazo-FIORDOS-DE-ALASKA_opt.png.png

  Vam decidir fer un viatge cap a la primavera. Volíem deixar enrere el gel, les nits avançades a la sobretaula, la bufetada del vent del matí, el mar d'avets: Alaska. Després de sis mesos de fred, escapàvem al sud, com nàufrags de l'hivern buscant una vora amb palmeres.

Vam decidir fer un viatge cap a la primavera. Volíem deixar enrere el gel, les nits avançades a la sobretaula, la bufetada del vent del matí, el mar d'avets: Alaska. Després de sis mesos de fred, escapàvem al sud, com nàufrags de l'hivern buscant una vora amb palmeres.

El camí més curt travessava els fiords per un ruta d'aigua perquè en aquesta latitud, el vaixell és l'alternativa al volant a les pistes gelades de Canadà. I a la ciutat de Skagway ens esperava el Columbia, un ferri dels anys 60′ acostumat a sortejar illots entre la boira. La nit anterior vam veure la resplendor de l'última aurora boreal de la nostra volta al món. Ens acomiadem del magnetisme verd i embarquem com qui s'abandona a la migdiada dels sentits.

A la ciutat de Skagway ens esperava el Columbia, un ferri dels anys 60′ acostumat a sortejar illots entre la boira.

El soroll del motor i l'onatge serien la banda sonora dels dies que van venir. L'interior del vaixell era un refugi per a les tempestes del mar d'Alaska, amb el seu bar il · luminat com un casino, la seva sala de cinema, les butaques per contemplar el món aquàtic que teníem davant, seus ulls de bou, seu restaurant d'estil "Vacances al mar".

En coberta no hi havia ningú i allà la realitat colpejava amb més força, perquè només des de la popa del vaixell em podia treure a aquesta estela infinita que anava deixant el Columbia i que em recordava el lluny que estava de casa. Vaig passar moltes hores a l'exterior, parlant amb José Luis i amb Alfonso del dia en que arribaríem al Carib, de les estepes que un dia vam recórrer a Mongòlia, de les nits de Vladivostok i les postes de sol de Noruega. Parlem de tot el que cal parlar en un vaixell, amb aquest ritme suau que convida a la conversa amb bufanda, perquè no hi ha millor lloc per fer balanç que la coberta d'un ferri.

Parlem de tot el que cal parlar en un vaixell, amb aquest ritme suau que convida a la conversa amb bufanda, perquè no hi ha millor lloc per fer balanç que la coberta d'un ferri.

Ens vam aturar a Juneau. La capital del major territori dels Estats Units està incomunicada per terra, potser per reforçar la idea de solitud d'Alaska. És l'estat menys unit d'Amèrica del Nord, perquè està lluny de tot, perdut en un vèrtex del continent. Els tòtems de fusta s'alcen amb el mateix orgull que les seves muntanyes però aviat vam tornar a abandonar la terra per seguir les sendes del mar.

Mentre descendíem cap al sud, les illes d'aquesta part del món es van anar desprenent de la neu, els fars semblaven més amables i fins a les gavines clacaven amb més alegria. El port de Sitka ens va rebre envoltat de boscos verds i vam tenir temps de passejar la ciutat més russa d'Amèrica. Sitka va ser la capital d'Alaska quan aquesta era una regió de Rússia, on ni l'oceà Pacífic detenia els seus aires d'expansió. Però governar un territori tan monstruós resultava esgotador i van decidir vendre als Estats Units aquell bloc de gel, d'estepes ermes i inhòspites per poc més de set milions de dòlars. Anys més tard, al secretari d'Estat nord-americà, William Seward, artífex de la compra d'Alaska, devia entrar-el riure fluix quan van descobrir, sota les glaceres, abundants pous de petroli.

Avui, Sitka encara conserva la seva antiga església ortodoxa i alguns tòtems indígenes. A part d'això, els Mac Donalds i les gorres de beisbol han envaït als seus habitants.

Allà vam conèixer a viatgers que caminaven buscant, camí d'enlloc, perquè entre aquelles illes, ningú sembla tenir clar el rumb dels seus propis passos

La resta del viatge ens va permetre gaudir de l'interior del vaixell. Allà vam conèixer a viatgers que caminaven buscant, camí d'enlloc, perquè entre aquelles illes, ningú sembla tenir clar el rumb dels seus propis passos. Compartim nits de whisky i anècdotes amb el cambrer; José Luis ens va mostrar la seva destresa al piano de cua i fins al capità del vaixell va compartir taula amb nosaltres. Tenia aquell home un pòsit melancòlic de tant remuntar onatges i acompanyem la xerrada amb salmó i un vi blanc que ens va fer oblidar que estàvem ja lluny d'Alaska.

L'última nit vaig tornar a coberta per entreveure les llums de Vancouver. Vaig lamentar no disposar de temps per passejar els seus carrers i com Moisès, vam veure en la distància, sense arribar a palpar-, una de les ciutats més fascinants del Canadà.

El port de Bellingham anunciava el final del viatge. Trepitgem terra signatura i ens separem del Colúmbia que va quedar atracat esperant el viatge de tornada, perquè el seu destí és recórrer aquells fiords salvatges, bells, una i altra vegada, portant als seus passatgers d'un clima a un altre, d'Alaska a la resta del món.

Mentre caminàvem cap a l'autobús que ens portaria a Seattle, em vaig treure la gorra de llana alaskeño, despojándome l'hivern més llarg i inoblidable que havia viscut mai.