Alaska: la fi d'una volta per la història amb moto

Per: Text: Miquel Silvestre Fotos: M. Silvestre / A. Sornosa
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Valdez és el final de la Ruta Exploradors Oblidats. Per acabar la volta al món tot hauré d'arribar fins a Nova York, a la costa est, i després enviar la moto a Espanya, però arribar Valdez, ciutat que ja tinc a pocs milers de quilòmetres, suposa culminar un projecte personal que m'ha portat Atrevida, BMW R milles 1200 GS, Cap Nord per recordar l'Ghazal, ambaixador de Abderraman II als víkings al segle IX; a Budapest, pel record d'Ángel Sanz Briz, diplomàtic espanyol que va salvar 5.200 jueus de l'Holocaust; a Etiòpia per trobar la tomba de Pere Páez, jesuïta que va descobrir les Fonts del Nil Blau; l'Índia, per visitar a Goa el sepulcre de Sant Francesc Xavier, missioner a Àsia; al Nepal per Retre Homenatge a Iñaki Ochoa de Olza, alpinista mort intentant l'Annpaurna; i també m'ha convertit en el primer espanyol a arribar en moto a Filipines per recordar a Magallanes, mort allà a 1521, A Urdaneta, que va documentar la manera de tornar a Nova Espanya, i Miguel López de Legazpi, bufant Manila.

Des Manila vaig saltar a Canadà i recórrer les illes de Vancouver i Galiano, nomenades així en honor a Dionís Alcalá-Galiano, primer europeu que va recórrer l'Estret de Geòrgia. I ara, per fi, em dirigeixo a Valdez, port pesquer situat en el ric delta del Riu Cooper, porta de la Glacera de Prince Williams Sound, i final del famós oleoducte d'Alaska. Fundat al segle XVIII per Salvador Fidalgo, el topònim en castellà més septentrional del món representa el límit de l'exploració espanyola a Amèrica del Nord.

El topònim en castellà més septentrional del món representa el límit de l'exploració espanyola a Amèrica del Nord

Però no arribaré només. M'acompanyen tres viatgers que han volgut homenatjar el nostre passat navegador. Diumenge Ortego, Alicia Sornosa i Fernando Cremada, qui serà el primer espanyol a recórrer íntegres dels cinc continents en un sol viatge. Ens anem avançant uns als altres per filmar i de tant en tant aturem la marxa per rodar una escena col · lectiva. M'assec sobre un núvol i l'emoció és intensa, però en ocasions retorn a la freda objectivitat del caçador d'imatges. És un vaivé curiós. Resulta difícil d'explicar. És com si de vegades no fos jo qui visqués això.

El que sí que és real és l'eufòria. Viatjo sense sentir al llarg de moltes hores. Crec que el meu entusiasme arrossega als altres. I també aquests paisatges superbs que sorgeixen davant nostre després de deixar enrere l'encreuament de Glenallen i agafar per la Richardson Highway, la carretera més antiga d'Alaska que uneix Valdez amb Fairbanks. Aquestes muntanyes gegantines que apareixen al fons actuen com a forces magnètiques. Ens atreuen cap a elles. La carretera és recta. Interminable. Som quatre míssils llançats cap a l'horitzó.

Ens aturem per fer gasolina a UNS 100 milles de Valdez. No és una benzinera, sinó un restaurant de fusta amb sortidor, botiga de regals, cabines i una gegantesca roca envoltada per una cadena i un cartell que diu que és la pedra mascota més gran del món. El propietari és un home calb i prim amb molta sornegueria. Ens cau bé. Informa que li van dir que la ciutat havia estat fundada per espanyols però que no queda res d'aquest període, potser a causa del terratrèmol i tsunami de 1964.

Una gegantina roca envoltada per una cadena i un cartell que diu que és la pedra mascota més gran del món

Ens acomiadem i tractem d'arribar a destí l'estirada. Impossible. El paisatge es fa cada vegada més i més grandiós. Hem de parar forçosament quan vam pujar a les muntanyes i apareixen les glaceres blaves sobre un fons d'herba. És el sorprenent d'aquests cims. A la roca es va despullar, sinó que estan cobertes de prat i la neu es vetea de verd en una combinació mai abans vista per cap de nosaltres.

De sobte topem amb una mena d'altiplà des d'on es contemplen les muntanyes i la vall tel · lúric i profund. Veig una pista que porta fins a la vora mateix del cingle. No m'ho penso dues vegades i em llanço. L'enviament no és tot just transitable, està sembrada de pedres, fang i herba, però la ment no. Vull arribar fins on no es pugui més. Estic borratxo de la meva pròpia adrenalina.

Quan arribo fins al mateix precipici estic ebri, embogit, emocionat. El paisatge és tan immens, pur i primigeni que davant ell em sento tant el seu conqueridor com una formiga sense importància. La vall es cobreix de boira i als pocs segons es torna a aclarir. Una àguila el sobrevola buscant una presa i el vent és tan fred i net que sembla tallar. Això és el que he vingut buscant durant tants quilòmetres.

Som aquí. En un dels llocs més sensacionals del planeta

Em giro i veig que Fernando s'ha animat i ve donant tombs. Quan arriba ens quedem un moment sols i en silenci. Ens il · lumina la llum del nord. Aquesta llum que mai s'apaga encara que passin vint hores. És impressionant. Són alts. És real. Som aquí. En un dels llocs més sensacionals del planeta. A Alaska, a la vora mateixa de la Glacera de Valdez. Apareix diumenge. Ve també excitat, eufòric. Està fent coses que mai va somiar que pogués fer. M'adono que arribar fins a aquest mateix tallat té alguna cosa de ritu. Suposa un baptisme. Significa ingressar en el credo de l'aventurer, del perseguidor d'emocions.

Mirem cap al començament de la pista. Alícia també s'ha decidit. Encara que la seva moto és massa baixa. L'última part no pot fer sola. El sòl està esquitxat de roques punxegudes que destruiran els baixos del seu motor si circulés sobre elles. Entre Domingo i Fernando porten a Descoberta per ajuntar-la amb la resta de muntures. Quan estem tots junts, la sensació de comunitat és formidable. Que la terra en un moment que durarà, però és un gran instant.

Aquí i ara hi ha els autèntics exploradors que he vingut a buscar

Dins tornarem poc a ser individualistes, tipus solitaris, Selfish va els incorregibles. Però aquí i ara només som quatre amics que han vençut les inclemències i les dificultats per trepitjar un cim. És un moment que pot valer una vida, que justifica tots els esforços i patiments. M'adono que aquest és el millor final que podia tenir el meu viatge, que prefereixo haver vingut amb ells concloure la REO com un anacoreta. Aquí i ara hi ha els autèntics exploradors que he vingut a buscar.

  • Compartir

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.