els Molins: el pes de les estrelles

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

No sé quant pesen les estrelles, però aquella nit vaig pensar que se'ns queien totes sobre. No podia ser que el cel suportés tantes juntes sense enfonsar de manera violenta sobre nosaltres. En qualsevol moment, no hi havia dubte, començarien a precipitar, primer lentament, com gotes escorrent-se per un vidre un dia de pluja, després de forma precipitada, fins i tot amb violència, amb l'estrèpit d'una plaga bíblica. Calia aprofitar, doncs, aquests escassos minuts abans de la catarsi, quan ens sumiríem irremeiablement a la fredor d'una nit sense estrelles.

Ens havíem allunyat uns metres del restaurant camí del cotxe i la foscor ens havia engolit en uns segons, mentre creuàvem amb poca traça un rierol, els que triguem a mirar cap amunt i descobrir la vigorosa llum de les estrelles. Era un espectacle magnífic, inesperat i esglaiador, i un colofó ​​a l'alçada del capvespre que ens havíem regalat al petit poble de pescadors de els Molins, a la costa oest de Fuerteventura, sens dubte el més bell que contemplem a l'illa.

Calia aprofitar aquests escassos minuts abans de la catarsi, quan ens sumiríem en la fredor d'una nit sense estrelles

El temps constrenyia mentre caminàvem hores abans muntanya amunt a la trobada del monument a Miguel de Unamuno, nutrient intel·lectual de la meva joventut i davant l'estàtua del qual no podia passar de llarg, fins i tot a costa de no arribar a temps a la nostra cita amb el capvespre. A l'alçada de la Muntanya de Tindaya, aquesta que Eduardo Chillida va somiar amb perforar per agermanar a les entranyes la llum del sol i de la lluna, un desviament porta fins a la petita localitat de Tefia i, després de dos quilòmetres per una pista forestal, es deixa el cotxe als peus de Muntanya Cremada, on l'escriptor biscaí va deixar escrit que no li importaria que l'enterressin, per continuar caminant per una pista costeruda.

És un paratge desolat, assotat per un vent tan aclaparador com el pensament de don Miguel, capaç d'esvalotar els convencionalismes i els agafadors del sentit comú amb idèntic vigor. Aquí, solitària ia l'ensopegada de tot, s'alça des 1980 l'estàtua d'Unamuno, sentit homenatge d'una illa a la qual el va bandejar a 1924 la intransigència del general Cosí de Rivera, tan temorós de les paraules lliures com qualsevol dictador. Llavors, com ara, oposar el sentit propi als embats del sentit comú sortia molt car. Crec que, des d'aquest punt de vista, aquest monument en un paisatge lunar escombrat pels vents alisis és una metàfora perfecta de l'obra d'Unamuno.

Casa Pon mereixeria ingressar per dret al selecte catàleg de bars protegits d'Espanya

Des del desviament de la FV-207, la carretera baixa sense remissió com si estigués disposada a deixar-se engolir pel mar. Entre falltes i penya-segats, conclou al portet dels Molins sota aquesta llum enganyosa que precedeix l'ocàs. Hem arribat a temps. Tot just explico tres o quatre cotxes aparcats on acaba l'asfalt. A l'altra banda d'un pont descolga sobre un turó la privilegiada terrassa d'una guingueta, Casa Pon, que mereixeria ingressar per dret al selecte catàleg de bars protegits d'Espanya. «Peix fresc», han pintat a la paret els seus amos. I no menteixen.

A recer d'un penya-segat en forma de ferradura, Els Molins s'acomiada del dia amb el xiuxiueig de les onades. Tot sembla des d'aquí molt llunyà, on fins i tot se sent la llunyania d'un mateix. Les siluetes dels pescadors es retallen sobre el penya-segat mentre, a l'esquena, els núvols es diverteixen amb el sol minvant. La sorra de la platja demana descalçar-se i exigeix ​​silenci. Són uns minuts màgics, un espectacle de colors que es reflecteix a la riba per a uns pocs privilegiats sentint el pes de la soledat davant la natura.

Les siluetes dels pescadors es retallen sobre el penya-segat mentre a l'esquena els núvols es diverteixen amb el sol minvant

Quan les ombres comencen a guanyar la batalla a la tènue llum del capvespre, tornem sobre els nostres passos. Mentre em sacsejo la sorra dels peus, descobreixo la presència al meu darrere, mimetitzada amb la pedra, d'una parella acaramelada a la qual, de cop i volta, estic fulminant el seu moment romàntic amb la meva intendència de platja. Un no sempre és conscient de la facilitat amb què es pot convertir en un homicida de libits.

La sorra de la platja demana descalçar-se i exigeix ​​silenci. Són uns minuts màgics, un espectacle de colors que es reflecteix a la riba

Molt aviat, l'única llum que s'entreveu en allò que arriba a la vista és la de Casa Pon, des d'on la litúrgia del capvespre es pot gaudir sense sorra als peus i amb una copa a la mà, que tampoc és plaer menor. Calamar, vella del dia, papes arrugàs, remenat de pebrot i gambes… Els saborosos plats es van succeint alhora que la cervesa Tropical. Fa fred i fa olor de fritanga. La terrassa coberta del restaurant sembla una solitària bombeta enmig de la foscor.

Són gairebé les deu de la nit quan caminem de tornada al cotxe, cada cop més a les palpentes a mesura que donem l'esquena a la benemèrita Casa Pon. I passa. Descobrim aleshores el cel estrellat. I penso: «Cauran». Perquè qui sap quant pesen les estrelles.

  • Compartir

Escriu un comentari