Els periodistes carronyers i el món edulcorat
Perdonin que en aquest espai de viatge i de donar voltes al globus en parli d'això. Però VaP és un projecte que fem en bona part periodistes i que com a tals treballem sempre en aquest conflicte que és la imatge i després. Mai he tingut clar que foto sí i que foto no s'ha de publicar, però en principi deixeu-me explicar-los la meva dubtosa resposta plena de matisos.
Llegeixo a internet tota una polèmica global, una d'aquelles que es fabriquen en aquesta xarxa d'egos, estupideses i menyspreus que s'ha convertit Twitter, sobre l'ús de les fotos a l'atemptat de Barcelona. Terrible, cabró, trist… Poc per afegir i molt per plorar i pensar.
No cal que sigui un atemptat i un cos mort a una vorera, moltes vegades m'he preguntat si aquesta persona sabia o volia que jo la retratés i publiqués la seva foto. Està en un espai públic, però això justifica que jo li faci una foto adormida, goma d'esborrar, bruta, pobre, plorant, ballant, besant…? No ho sé, però sé que sense aquesta possibilitat de fer-ho no hi ha periodisme, no hi ha món per explicar. Potser no volia que ningú el veiés, potser no devia ser-hi, potser besava un altre, potser no li agrada que vegin com plora… I tot això passa perquè un paio passa per davant i fa la seva foto. La seva llibertat individual de no voler sortir es menyscaba per la meva llibertat de voler fer-li una foto i el dret a la informació.
A Sud-àfrica vaig aprendre una lliçó sobre això que alguna vegada he explicat en aquesta revista que ja té set anys. Visitant el museu Hector Pieterson a Johannesburg vaig veure la foto que encapçala aquest article. Aquesta instantània, duríssima, ensenya un nen mort que va als braços d'un altre mentre la seva germana amb gest horroritzat plora al costat. El nen acaba de morir d'un tret de la Policia de l'apartheid a les famoses protestes d'estudiants a Soweto a 1976.
Si qualsevol mitjà donés avui aquesta foto a la portada seria lapidat per la trituradora de carn de les xarxes socials
Si qualsevol mitjà donés avui aquesta foto a la portada seria lapidat per la trituradora de carn de les xarxes socials i, però, aquesta foto va suposar el principi de la fi de l'apartheid. Durant anys els EUA i la Gran Bretanya havien paralitzat a l'ONU totes les resolucions en contra del règim racista sud-africà. Aquesta foto, que es va fer viral al llogaret global, va suposar les primeres sancions de l'ONU.
Els governs anglosaxons no van tenir estómac per dir als seus votants, aquesta és la clau, que una foto que els havia indigestat a tots el seu esmorzar, als seus votants, per exemple,, quedaria impune. Aquesta foto la veuen avui centenars de turistes que cada dia van a Johannesburg i acudeixen al museu aixecat per aquesta famosa instantània i que explica dècades de terror del qual de vegades l'únic rastre són algunes fotos dures com aquella.
I Hector Pieterson també tenia família. La seva germana plorant horroritzada va al seu costat. I el noi que el sosté als braços, Porta en Makhubo de tornada, diuen que va ser perseguit per la Policia, o que el van matar, o que es va amagar, o que es va exiliar a Nigèria i que va morir lluny de la seva terra… Hi ha diverses teories sobre el seu destí. Aquella foto el va convertir en objectiu del govern supremacista blanc que no volia un heroi, un màrtir el, una mica pitjor, ambdues coses. La foto el va convertir en tot això. Al museu, a l'entrada, hi ha un meravellós missatge de la mare de Mbuyisa que no critica la manca de sensibilitat de la foto, la cruesa, el que li van fotre amb aquella foto la vida i la llibertat al seu fill… Parla que el seu fill va fer el que havia de fer, ajudar aquest altre nen. Diu que això és el que ella li va ensenyar.
¿Aylan? Un nen mort en una platja. un nadó, més ben dit
Imaginin una foto igual a la Rambla de Barcelona. Un nen que porta a un altre nen en braços, mort, mentre la seva germana plora al seu costat. La publiquem? I ara pensem en altres fotos. ¿Aylan? Un nen mort en una platja. un nadó, més ben dit. Durant també. ¿Hi havia refugiats ofegant a la Mediterrània abans d'ell?
I les fotos que guanyen cada any els premis Pulitzer? Aquestes són venerades. Si fan una exposició a la seva ciutat, corren, furgoneta, les observen amb deteniment i aplaudeixen alhora que marxen horroritzats. Les més dures són de fet les que més els van agradar. Aquí s'aturen a veure-ho tot amb detall. Per no posar exemples que cauen en cascada, entrin a internet, teclegin Pulitzer fotografies i veuran execucions, malaltia. crueltat, misèria, cadàvers…Les recorden?
En què es diferencien aquestes fotos amb algunes de les imatges cruels que hem vist de Barcelona? Que aquells morts són els altres, desconeguts, llunyans, i aquests són els nostres. Massa a prop, la meva sensibilitat massa alterada, la meva tristesa i enuig massa alt per aguantar veure'l a la cara. Al meu país no passa això, no hi ha cadàvers als carrers, no hi ha un fill de gossa que es recorre amb la seva furgoneta en ziga-zaga una avinguda assassinant gent.
Una setmana abans havíem vist un nazi nord-americà endur-se per davant una massa de gent
Just una setmana abans havíem vist un nazi nord-americà endur-se per davant una massa de gent, on també va morir una dona i van poder morir també desenes. No va calcular aquell altre fill de gossa si en matava un a o vint, va accelerar el cotxe i es va emportar tot ésser humà que estava darrere o davant. I no vaig sentir una sola paraula que demanés que se censuressin les imatges.
Jo visc a Mèxic. Aquí la violència és de vegades atroç. I alguns mitjans l'ensenyen de manera atroç. Jo he tingut fotos al meu ordinador de escorxats, d'un nen mort amb un tret entre l'ull i el nas on l'orifici es veia perfectament, de caps tallats i llançats a l'asfalt… Recordo una vegada un d'aquests diaris locals d'esdeveniments que portava a la portada la foto d'una dona morta, asseguda a terra i amb tot el pit obert ensangonat. Titulava una cosa així com «La Rajaron». Pot ser que el titular fos un altre. La veritat és que el titular no ho recordo, la foto de la portada no se m'ha oblidat. Era innecessària i violenta per estar exposada al carrer; potser no ho era tant per estar penjada al despatx d'alguns dirigents polítics.
Suposo que a Mèxic caldria controlar aquestes imatges i suposo que també és bo que la gent d'alguna manera ho vegi de tant en tant. Perquè en amagar-les perennement es corre el risc que on jo visc, un barri bo i tranquil de Ciutat de Mèxic, la gent cregui que la vida és només això. Generalment, això tampoc falla, la violència es viu a les zones més pobres, on hi ha menys recursos.
La violència és desagradable, groller, bruta. Parlar-la i ensenyar-la és un gest vulgar de periodistes carronyers
Es corre el risc que on és el poder, els diners, caigui en l'oblit, el menyspreu, la negació de la crua realitat. Això passa als altres per tant no m'he de preocupar. La violència és desagradable, groller, bruta. Parlar-la i ensenyar-la és un gest vulgar de periodistes carronyers. Però els altres necessiten una solució perquè els deixin de decapitar, els deixin de rajar, els deixin de passar cotxes i camionetes per sobre. Els de Barcelona, Alep, Johannesburg, Sant Salvador, Tampoc…
Aquesta és la feina d'aquest treball, la de contar la realitat. I de vegades és dura. Molt. En bona part del globus els successos com el de Barcelona tenen lloc diàriament. No moren 13 i la seva a 100 un dia cada 14 anys. Moren 27, 50 l' 90 cada dia. Cada dia de les seves vides passa això. Sense fallar. Amb una precisió Suïssa, on no mor ningú i és notícia si el tren arriba tard, assassinen desenes de persones, tenen segrestades poblacions de desenes de milers d'éssers humans que viuen sense llibertat en un règim de terror.
Es practica canibalisme per violència, s'obliga mares a executar els seus nadons a pals
Al planeta es practica canibalisme per violència, s'obliga mares a executar els seus nadons a pals, es trosseja a l'enemic viu i nu lligat amb cordes a terra. Tot això ho he vist i explicat jo en els meus anys de periodisme africà i ara aquí a Mèxic i Centreamèrica. Al costat d'una vida normal, de gent feliç, sorprenents i plenes d'històries positives i destacables. Aquestes també cal narrar-les perquè també passen.
Però allò altre, l'atroç, no volem veure'l. Exigim no veure'l. Critiquem quan ens ho ensenyen perquè violenta les nostres vides còmodes en què aquestes barbàries no passen. I la meva pregunta és, on és la manca d'ètica a ensenyar-ho oa no voler veure'l? En fer cues per veure les exposicions de les fotos dels morts quan són els altres o en exigir que ens ensenyin el nostre món edulcorat? Una denúncia crua pot ajudar a canviar alguna cosa? ¿Recorden alguna foto que els ensenyara més la gana que es vivia a l'Àfrica al planeta que la d'aquell nen sudanès al costat d'un voltor presa pel posteriorment suïcidat Kevin Carter? Carronya, potser d'un escombriaire proper i no del nen, era el que buscava el voltor. Una foto, molt dura, de cop, li va explicar al globus millor que mil cròniques que hi havia milions de persones morint de gana.
No tinc una resposta clara sobre aquest tema. No la tinc ja sobre gairebé res. Maneig dues variables: el dret a la intimitat del plor i el bon gust de no posar vísceres gratuïtes a les portades, i la total convicció que l'ésser humà és tan comprensiblement egoista i encongit que necessita veure un nadó mort sobre una platja per horroritzar-se per la rutina diària d'un mar al qual la gent es banyarà anomenada Mediterrània.
A propòsit, no sembla que els votants hagin obligat gaire els seus governs a canviar res, caldrà una altra foto crua per remoure consciències i evitar uns quants centenars d'ofegats. No parlo d'Europa, clar, allí amb tota la tristesa la violència colpeja crua i salvatgement només de tant en tant. Penso més a casa meva, és possible que avui, i demà, i el matí de matí, a no excessiva distància d'on jo escric això morin desenes de persones decapitades, violades, executades i els seus cossos hagin estat amagats en alguna de les fosses il·legals on hi ha almenys 30.000 morts enterrats. Sense foto. Sense públic plor. Ningú no els veu.
Comentaris (2)
Daniel Landa
| #
Estic d'acord, Brandoli. Dur, encert. Ho resumeixes de manera genial en una frase: ¨l'ésser humà és tan comprensiblement egoista i encongit que necessita veure un nadó mort sobre una platja per horroritzar-se per la rutina diària d'un mar al qual la gent es banyarà anomenada Mediterrània.¨ encara que m'obra el ¨comprensiblement». Jo no ho comprenc gaire bé, però així és.
Contestar
Javier Brandoli
| #
Jo crec que quan un conviu amb la rutina del terror, com passa a llocs de Mèxic, Central… és lògic mirar a un altre costat per sobreviure, sinó la vida es torna angoixant. Pot ser egoista, hipòcrita i dur, però qui no pateix directament la violència busca espais on ser feliç oblidant les víctimes. Suposo que té una part també comprensible
Contestar