No sempre és fàcil conviure amb les icones. Són una postal que sovint fa malbé la percepció de l'entorn, quan no ho dilueix. San Francisco és el Golden Gate en la mateixa mesura que Moscou és del Kremlin, París la Torre Eiffel o Roma el Coliseu, però cap d'aquestes ciutats s'esgota en el mite avivat pel turisme de catàleg. Vaig a donar-me una volta per una de les meves ciutats favorites, vagi per davant com atenuant, a la qual vaig arribar gairebé de casualitat i, he de reconèixer-, sense excessiu entusiasme. Més enllà del cèlebre Golden Gate, a San Francisco són difícils de sentir estrany. El mateix pont de la badia et dóna una pista quan, embolicat sovint en la boira, sembla convidar a conèixer aquest lloc del que vas escoltar parlar per primera vegada quan els episodis televisius de "Els carrers de Sant Francesc" de l'inoblidable Karl Malden.
La vida comercial de la ciutat bull al voltant de Union Square i la propera Market Street, l'avinguda que uneix el barri de Castro, epicentre mundial de la lluita pels drets dels homosexuals, amb el Waterfront, els molls recuperats per al gaudi dels vianants. D'esquena al Pacífic, l' Ferry Building, durant molt de temps el principal accés a la ciutat, farà a més d'un fregar-se els ulls. La seva torre del rellotge, coronada per la inevitable bandera nord-americana, es va construir amb la Giralda de Sevilla com a inspiració. El món és una caixa de llumins.
Qui es resisteix a pujar a viatjar sobre l'estrep del tramvia agafat a la barana?
Des de qualsevol lloc treu el cap per sobre de la silueta de Sant Francesc l'agulla de la Transamerica Pyramid, l'edifici més representatiu de la ciutat (i també el més alt, amb els seus 256 metres). Enclavat en ple districte financer, és una ostentació del múscul econòmic de l'urbs californiana. Passejar per aquests carrers propers al Embarcador Center obliga a escalfar les cervicals i creuar els dits per no ensopegar mentre es camina mirant cap amunt com si esperéssim la imminent caiguda d'un meteorit. No deixeu d'entrar al vestíbul de l' Hyatt Regency Hotel, de proporcions superlatives. Les vistes des del restaurant giratori de l'última planta són aclaparadores.
El tramvia és un altre dels referents de la ciutat. Sobreviu únicament com a reclam turístic però qui es resisteix a pujar a viatjar sobre l'estrep agafat a la barana? En Powell Street, on conflueixen dues de les línies més populars, la litúrgia de donar manualment la volta al tramvia sobre una plataforma de fusta (una operació necessària atès que circulen només en una direcció) es repeteix dia rere dia. Els turistes que esperen torn assisteixen a l'espectacle com si del canvi de guàrdia de Buckingham palace es tractés, sobresaltats de tant en tant pels irats soliloquis dels habituals vagabunds d'aspecte alienat que recorren el centre (algú em va apuntar que fa alguns anys es va tancar al manicomi públic de la ciutat, cosa que va disparar la presència de malalts mentals als carrers, però a mi l'explicació em va sonar a llegenda urbana).
Al Pier 39, els lleons marins esperen als turistes com si algú els hagués ancorat a l'embarcador
Moll dels Pescadors és un dels llocs més coneguts de Sant Francesc. Plagat de restaurants i comerços que s'han desplaçat a les antigues naus industrials del port, una visita està coixa sense provar els Crancs Dungeness (que venen en llocs de carrer) i l'inoblidable pa de fogassa (focaccia) farcit de sopa de Boudins Fleca. Amb l'estómac acomodat, el passeig pels molls a la vora del Pacífic és inevitable (antes déjate caer por la tranquila Ghirardelli Square). Al Pier 39, els lleons marins esperen als turistes com si algú els hagués ancorat a l'embarcador.
El tramvia a North Beach, el barri italià, té una parada inexcusable: Lombard Street, el carrer més sinuosa del món (27º de pendent), on sembla que els cotxes, en lloc de circular, s'encaixen en un tetris. Caminem per Avinguda Columbus fins la plàcida Washington Square, on vam improvisar el sopar en un italià. Molt a prop, a la part alta de Telegraph Hill, és Coit Tower, a la qual podem arribar per alguna de les escalinates que pugen el turó (Carrer Filbert, per exemple, en el costat aquest, igual que Greenwich St.). El mirador de la torre, que als seus peus té una estàtua de Colom, ofereix panoràmiques molt boniques de la ciutat i la badia.
Acabar caminant per la vora amb els peus descalços és gairebé un tribut d'agraïment a l'immens oceà
I sí, clar, cal apropar-se al Golden Gate, però sobretot per caminar pel pont (fins a l'altra riba si es té temps i paciència). Fa fred i el vent dóna una idea de les traïdores corrents de la badia. Afortunadament, està clar. La boira que sovint s'empassa el Golden Gate, per ara, ha d'esperar. La línia 28 ens porta primer al Palau de Belles Arts, envoltat de cases de rics, i després a Fort Mason, el lloc on van embarcar 1,6 milions de soldats camí del front en la Segona Guerra Mundial. El passeig des Acuatics Park fins Fisherman s Wharf és magnífic, sempre amb el Pacífic, Golden Gate i Alcatraz com a referents (de l'illa-presó, un altre dels emblemes de la ciutat, publicar un ampli reportatge a VAP: https://www.viajesalpasado.com/alcatraz-la-perfecta-escapada/). Acabar caminant per la vora amb els peus descalços és gairebé un tribut d'agraïment a l'immens oceà. La visita es remata en la relaxada atmosfera dominical del Golden Gate Park. Aquí exercim de turistes i vam llogar una barca a pedals per navegar pel llac abans de imbuir-nos de la filosofia zen del Japanese Garden.
A Nob Hill cal pujar caminant per suar les costes que hem vist mil vegades en la pel · lícules, aquestes de les atabalades persecucions policials saltant espurnes. Una poma es fa eterna. Amunt, dos edificis de categoria: a l'hotel Fairmont (on es va gravar la cèlebre sèrie "Hotel") i l'edifici d'apartaments, i antic hotel, Mark Hopkins, que en el seu últim pis alberga el restaurant Top of the Mark, el millor lloc per fotografiar els gratacels del districte financer, amb el Piràmide al capdavant. El tramvia de Carrer Califòrnia passa a uns metres, però és millor continuar a peu fins al proper Barri Xinès. Si continuem la línia fins al final, Van Ness, estem a un pas de les famoses cases victorianes de Lafayette Park, que desprenen l'aroma del passat de Sant Francesc. A 15 minuts hi ha el parc Alta Plaça, fins on també arriben els sonats, així que millor no deixar-se caure per allà al vespre. Envoltat de mansions, la ciutat s'estén als seus peus entre pujades i desnivells que necessiten escales.
A Nob Hill cal pujar caminant per suar les costes que hem vist mil vegades en la pel · lícules de les atabalades persecucions policials
Qualsevol espanyol que acudeixi a San Francisco hauria d'acostar a Missió Dolores (a l'autobús 22 des Fillmore Street), reconstruïda després del terratrèmol de 1906, un dels més devastadors en una ciutat acostumada a agitar els seus fonaments de tant en tant. A l'església, un organista interpreta "El llac dels cignes", que aquí ressona amb més intensitat emocional si és possible. Fora, al jardí, la solitària estàtua de Fra Juníper Serra, el franciscà evangelitzador de Califòrnia, tot un referent en les arrels espanyoles de la ciutat.
Caminant arribem a Castro, el barri gai de San Francisco, plena de banderes de l'arc de Sant Martí. Aquí hi ha les autoproclamades quatre cantonades més gais del món (Castro Street, amb el 18), alguna cosa així com el big bang de la lluita pels drets dels homosexuals. Des de l'estació de metro del mateix nom, a la de Embarcador. D'una ciutat com San Francisco cal acomiadar mirant al mar. Què millor lloc que el Moll 7, un moll que s'endinsa en el Pacífic com si volgués tocar amb els dits el Pont de la Badia, un pont a l'ombra del Golden Gate. És el que té desafiar les icones.