Tlaxcala: prohibit recordar Cortés
En poques ciutats del món una estàtua és tan reveladora de la seva idiosincràsia com a Tlaxcala. Mèxic és avui el que és gràcies, en gran mesura, als tlaxcalteques, els avantpassats es van aliar amb Hernán Cortés per enderrocar l'hegemonia asteca. La seva noblesa emparentar amb els espanyols, germinant la societat mestissa que encara perdura. Cinc segles després, però, seus descendents, tan mexicans com el que més, porten aquest episodi de la seva història com una vergonya, fins al punt que l'únic monument que recorda el que ha passat és una estàtua de Xicoténcatl "El jove", el fill del cacic que es va rebel · lar contra el conqueridor i va ser penjat per això. Mèxic encara no està preparat per a reconciliar-se amb Cortés, "Amb la seva altra meitat", com va deixar caure el nobel mexicà Octavio Paz, per a qui "l'odi a Cortès no és ni tan sols odi a Espanya, sinó a nosaltres mateixos ". I Tlaxcala, mentre aquesta reconciliació es produeixi, segueix negant el seu record tantes vegades com calgui. "Prohibit recordar Hernán Cortés", haurien d'advertir els visitants.
L'antiga Plaça d'Armes de Tlaxcala convida a deixar passar el temps, a converses bressolades per la rutina, a escrutar als estranys buscant l'anonimat en una ombra. L'avui plaça de la Constitució (batejada així en honor a "La Pepa") està traçada a escruadra i cartabó a imatge de l'urbanisme castellà de l'època. És una plaça gran amb totes les de la llei, on no hi falta ni Palau de Governació (l'autoritat política) ni catedral (autoritat espiritual) ni la indispensable font (obsequi d' Felip IV).
L'estàtua de Xicoténcatl desprèn, tan ben plantat i aguerrit, aquesta sublimació amb què els mortals solem adornar als mites
Com tot epicentre de poder que es preï, el palau ha aguantat el tipus davant rebel · lions indígenes i fins terratrèmols. El peatge: només una part de do s Una façana original. Però dins hi ha un veritable tresor: el mateix Hernán Cortés Pintat per Desiderio Hernández Xochitiotzin (els cognoms de l'artista local expliquen per si mateixos el passat de la ciutat), que va retratar en uns murals magnífics la història de Tlaxcala. Allà hi ha el vell cacic, gairebé cec, palpant les faccions del conqueridor extremeny amb el qual acaba de segellar el pacte més important de la història, no ja de Tlaxcala, sinó de tot Mèxic. Els 400 metres quadrats de pintures no incorporen la càrrega dogmàtica dels murals de Diego Rivera al Palau Nacional del DF, la qual cosa és d'agrair. Però desborden la mateixa eclosió de colors i vitalitat. Aquesta no és història morta, sinó molt viva.
A tocar del palau de Governació, camí de la catedral, m'adono de cop i volta amb l'estàtua de Xicoténcatl, que desprèn, tan ben plantat i aguerrit, aquesta sublimació amb què els mortals solem adornar als mites. Dempeus i preparat per al combat, Xicoténcatl sosté un escut en una mà i la seva arma en l'altra, un precursor de Terminator disposat a venjar l'afront de les amistats perilloses del seu pare.
La seva oposició a Cortès li va servir com a passaport per a la glòria i com a coartada moral per als fills de Tlaxcala
És l'etern estira i arronsa entre la determinació i el llanço de la joventut i el pragmatisme serè de la vellesa. Succeeix que la valentia impetuosa condueix moltes vegades a la mort, a la forca en el cas de Xicoténcatl, qui va desertar de les tropes hispanoindígenas que caminaven ja cap Tenochtitlan, capital de l'imperi asteca, per intentar tornar a Tlaxcala i encendre la rebel · lió contra els espanyols. La seva traïció va ser descoberta a temps i Cortés va enviar a diversos emissaris per intentar que recapacitase, però el jove es va negar en rodó. El seu pare no va moure un dit per salvar-. Molt al contrari, advertir a Cortès que el seu fill no era blat net, que no fiase d'ell i que intentés matar-. Tampoc un dels lloctinents del conqueridor, Pedro d'Alvarado (amant de la germana de Xicoténcatl, rebatejada com Luisa), intercedir a favor seu. Va ser penjat en un arbre de Texcoco, però la seva oposició a Cortès li va servir com a passaport per a la glòria i com a coartada moral perquè els fills de Tlaxcala trobessin un motiu del qual enorgullir quan els seus compatriotes els assenyalessin com malinchistas.
És difícil triar entre dues traïcions. La memòria de Tlaxcala estava obligada a decantar-se entre Xicoténcatl "El Vell" -qui després presentar batalla a Cortès infructuosament decidir segellar una aliança per carregar contra seus enemics asteques, que any rere any capturaven als seus joves per regar de sang les seves piràmides i els fregien a impostos– i el seu fill, que no va acatar aquest pacte i va intentar aixecar als tlaxcalteques contra el seu pare. Tlaxcala va triar a aquest últim, perquè Resum Judici de Cortés a Mèxic volia ser ordenat com a cooperador necessari. Ja havia prou amb la Malinche, la indígena amant de Cortés que va ser el seu intèrpret durant les primeres passes de la conquesta, per estigmatitzar el col · laboracionisme amb els invasors (el malinchismo segueix vigent com a sinònim de traïció en la societat mexicana).
L'església està buida i el viatger agraeix que les portes estiguin obertes de bat a bat, un costum hospitalària que a Espanya fa molt temps que es va perdre
En els pòrtics de la plaça s'anuncia l'actuació d'un exconcursant del Gran Germà espanyol, que ve disposat a llevar-se la roba en un espectacle de "streaptease". Hem canviat l'espasa pel tanga, la qual cosa no està gens malament. Ja en l'antic Convent de Sant Francesc (envoltat per una muralla recordant la seva condició de convent-fortalesa) el primer que crida l'atenció és el seu sostre d'enteixinat mudèjar, molt ben conservat. L'església està buida i el viatger agraeix per sobre de totes les coses que les portes estiguin obertes de bat a bat, un costum hospitalària que a Espanya fa molt temps que es va perdre (potser en prevenció de la incòmoda visita del Erik “El Belga” de torn).
Xicoténcatl sembla mirar-me de reüll al passar de nou al seu costat. Els seus ulls, però, no demanen baralla
Molt prop de l'antic convent es troba la Capella Reial de Indis, construïda pels cacics de Tlaxcala en honor a Carles V i on se celebraven els actes religiosos pels indígenes. En una societat on, des del primer moment, es va produir el mestissatge (cosa que no va succeir, convé recordar-ho, a les colònies administrades per Sa Graciosa Majestat) em costa creure que aquesta separació de cultes respongués a una estigmatització. Prefereixo pensar que era una forma d'atreure a la fe catòlica als indígenes, acostumats a celebracions a l'aire lliure, de forma menys traumàtica. Assumeixo, per descomptat, que puc estar equivocat.
M'acomiado de Tlaxcala, bressol del Mèxic modern mal que li pesi, a la Posada de San Francisco. Xicoténcatl sembla mirar-me de reüll al passar de nou al seu costat. Els seus ulls, però, no demanen baralla. Ha d'estar al corrent que ara només venim armats amb un tanga.
Comentaris (2)
Reinhard Huber
| #
Molt senyor meu:
En l'any de 1970 Jo treballava com a arqueòleg de la Fundació Alemanya de Ciències ( situat a Puebla). En aquells dies hi havia un petit museu a la ciutat de Tlaxcala, que es deia llavors la Casa de Cortés. Quan era nou en una visita a la ciutat de Tlaxcala en l'any de 2006 Jo no era capaç de trobar aquesta casa mai més i ningú sabia d'ell. Fins i tot l'oficina de turisme no sabia res d'ella. Podria dir-me què hapened a aquest lloc? Per a la seva ajuda estic molt agraït i moltes gràcies per endavant. Yours Reinhard Huber
Contestar
ricardo
| #
Benvolgut Reinhard: primer en absolut, No estic vivint a Tlaxcala. Jo visc a Madrid en realitat. Vaig escriure aquest article després de la meva visita a Tlaxcala en 2002 per escriure «Hernan Cortés. Els passos esborrats». Quan hi vaig ser, a la ciutat no hi ha una casa de talls (com a Antigua, Coyoacan la Cuernavaca, per exemple). De tota manera, Jo no tinc cap notificació al respecte. Corts només va viure a Tlaxcala uns dies i no és probable que la gent espanyol va construir una casa per a ell a la ciutat. Almenys, el seu soldat Bernal Díaz del Castillo no va escriure sobre aquesta casa a la seva crònica «La verdadera historia de la conquista de la Nueva España». Salutacions
Contestar