Després d'un viatge tan llarg en avió, aterrarem a Ulan Bator (significa heroi vermell) a mig matí. Quina ciutat més poc atractiva., per no parlar de lleig, i quina brutícia i caos per on mires. Sortim d'aquí el més aviat possible, pensament, i vam agafar un avió cap a Olgii, una ciutat al nord-oest de Mongòlia, l'imperi de Gengis Khan!
Arribar a Olgii no és arribar enlloc. És un poble polsós, lluny de tot i prop de res. No he estat mai a Kabul, però va ser el primer que em va venir al cap en caminar per carrers que no et deixen indiferent..
Sembla que et submergeixen al mercat negre de qualsevol ciutat en guerra.
Abans d'iniciar el viatge a la serralada d'Altai, cal fer unes compres. Les botigues són gairebé un museu, uan excentricitat que semblen submergir-te en el mercat negre de qualsevol ciutat en guerra. Finalment vam aconseguir el que buscàvem ... més o menys, que on hi ha poc un aprèn a conformar-se amb res.
Però si després de les hores d'avió, amb les seves llargues hores en aeroports, no havíem tingut prou, ens quedaven set hores més per la interminable estepa mongola i per camins per descomptat no asfaltats. És les postres merescut abans d'arribar a les solitàries, salvatges i prístines muntanyes d'Altai.
Allà, enmig d'aquella res, la pols ens semblava un gran aliment
Parem en el camí a dinar: unes estovalles, un menú degustació i el luxe de dinar al mig del no res. Allà, enmig d'aquella res, la pols ens semblava un gran aliment. Precís recordo aquells mossos alhora. Un cop hem acabat, hem continuat amb la panxa plena per aquells camins fins arribar al nostre primer campament als contraforts..
El campament es va muntar: tendes dobles i una carpa menjador per oferir-nos el sopar en aquell dia llarg i cansat. L'endemà, després d'esmorzar, Comencem la nostra caminada cap al sector de la muntanya Khuiten i el pic Malchin, que preteníem pujar. En unes cinc hores amb una lleugera pujada vam arribar al camp base., Va ser una ruta deliciosa, caminant pels seus verds prats mentre ens acostàvem a aquelles immenses muntanyes glacials que apareixien com per art de màgia en un paisatge tan desolat.. El camp base es troba al costat de dos gegantins glaceres que no tenen res a envejar als de Patagònia.
Vam decidir no muntar la gran carpa menjador i vam aprofitar per al vespre una iurta ja instal·lada.
Els camells, que són els responsables de portar tot el material d'un costat a un altre durant l'expedició, decidir trigar una mica més del normal, però és difícil demanar explicació per la tardança en un lloc sense temps. Qualsevol imprevist pot causar retards en aquestes latituds. Per sopar vam decidir no muntar la gran tenda menjador i vam aprofitar una iurta ja muntada per a la vetllada. L'endemà volíem ascendir al Malchin Peak d'una mica més de 4.000 metres.
Al matí d'hora comencem l'ascensió, Primer, voregeu la morena de la gran glacera per començar ràpidament a escalar una gran zona rocosa., que es fa interminable i dura abans d'arribar a la neu just abans del cim. No és una bona ascensió per dir-ho com a mínim., però les vistes des de dalt tallen l'alè a qualsevol. Una infinitat de pics es veuen al lluny, a més de dues glaceres de mida imponent just a sota nostre ... Ens trobem en un punt gairebé fronterer trepitjant terreny de Mongòlia, però molt a prop veiem Xina, Rússia i Kazakhstan.
És com caminar per un altre món, com lliscar sobre un mar glaçat
La baixada, malgrat la tartera, es fa més suportable i abans d'arribar al campament base ens parem a menjar alguna cosa i descansar d'aquest dia inoblidable.. L'endemà, que estava al programa com a dia de coixí per si el dia d'ascens al pic Malchin era dolent, El vam dedicar a un preciós viatge per la glacera Alexander al costat del nostre camp base. Caminar per una glacera d'aquesta magnitud és una experiència única, És com caminar per un altre món, com lliscar sobre un mar glaçat. Després d'unes hores dins d'aquesta gran massa congelada, vam sortir pel seu front, ascendint per la seva incòmoda morena abans de tornar al nostre campament.
Ens quedaven uns quants dies més a la muntanya, en el qual també vam pujar a la muntanya sagrada de Shiveed 3.500 m i des d'on també gaudim d'unes vistes esgarrifoses, entre ells el cim que havíem pujat uns dies abans... Vam gaudir de paisatges més bonics en la solitud més absoluta i abans de saber-ho vam estar de nou en aquells vehicles russos que ens portaven a la ciutat sense llei d'Olgii., per agafar el vol de tornada al terrible Ulan Bator. Tot aquell viatge encara em sembla avui com un somni viscut en aquell estrany imperi sota el sol. Un imperi de neu i foc.
