Ouagadogou i els estels fugaços

Per: Enrique Vaquerizo (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

"A follar vaig començar als tretze. A viatjar suposo que una mica després, a viatjar de debò vull dir. El meu primer viatge va ser amb un tio a Nigèria, allà la gasolina és més barata, baixem una camioneta i la pugem carregada de bidons. Així va començar el negoci. Per les tardes treballava de cambrer al Centre Cultural Francès, ho passava bé, sempre els he agradat a les blanques… Creus que en Amsterdan haurà bon cafè?” Tabsoba mira por la ventana con preocupación mientras atravesamos las primeras chabolas de Ouaga.

Des de fa deu dies, dormo en autobusos i furgonetes que recorren el Sahel com a pelegrins tristos

Visc a la carretera i crec que m'estan sortint rodes. Des de fa deu dies, dormo en autobusos i furgonetes que recorren el Sahel com a pelegrins tristos. Dhoso, Niamey, Segou, Kaya, Bobo, Banfora ... M'estic tornant addicte a aquest deambular frenètic amb el que intento maximitzar temps i recursos. Baixar a cada ciutat amb les primeres llums del matí, fer una ullada al mercat, compartir unes cerveses i reservar plaça al primer vehicle que surti per a la destinació següent. Mentre maleeixo el conductor i esperem a que totes les places del cotxe s'omplin, faig amics.

Tabsoba és l'últim d'ells, s'ha instal · lat al meu costat en aquesta camioneta de vint places que ens porta a Ouagadogou (Ouaga per als amics) la capital de Burkina Faso. Està emocionat, en dos dies es casa. La seva nòvia, una holandesa vint anys més gran que ell, le ha enviado el pasaje de avión y un poco de dinero para el camino. Doce horas de vuelo con escalas le esperan a la mañana siguiente. Como la mayoría de burkinabeses Tabsoba tiene un grupo de música y todas las noches sale a bailar por los “maquis” de la ciudad. Así conoció a su futura mujer, trabajadora de una ong holandesa.

Si en Amsterdam no hay buen café como ella le ha prometido piensa divorciarse al instante

Tabsoba está muuuuy enamorado, para él la edad no es un obstáculo, por supuesto siempre y cuando su futura esposa le prepare un buen café. Porque si hay algo sin lo que él no puede pasar, menos aún que las mujeres, es el café. Llepant-m'explica que pren més de vuit tasses diàries, és en el primer que pensa en aixecar i en l'últim quan es fica al llit. Això sí, asegura suspicaz, si a Amsterdam no hi ha bon cafè com ella li ha promès pensa divorciar l'instant.

Seient distret, Tabsoba, Yobou, Soufiane ... els últims dies i converses es confonen al meu cap. Ja només em fixo en la nova banda sonora de la meva vida; el run-run del motor combinat amb l'asfalt que crepita sota nosaltres, i als meus rodes, especial atenció a la majoria de Rodes. Si a Tabsoba li preocupen les seves joioses tassetes jo estic obsessionat amb la idea de que els meus peus s'estan recobrint d'un cautxú aspre i enganxós. Ingovernables giren i giren, fan un soroll de mil dimonis i em preocupa enormement no haver revisat correctament l'estat de les meves yantas. Pas meus dies encongit en una postura impossible, trato de aprovechar al máximo el espacio mientras ajusto el tétris de mi vida. Si miro cap endavant, contemplo un bosc de caps fosques que es balancegen amb els sots del camí, en ocasions aparell alguna que ronca sobre la meva espatlla. Si tinc sort i aconsegueixo una plaça al costat de la finestreta, endormiscat somni un paisatge marró i monòton endurit amb acàcies i ramats. A vegades em desperto i llegeixo.

L'esperit embogit de Kerouac aviat estarà mort i enterrat

Però a aquesta història ja li queda poc, l'esperit embogit de Kerouac aviat estarà mort i enterrat. En unos instantes estaré en Ouaga, después me esperan quince horas atravesando Benin, dos días más tarde tengo una cita en Cotonou. Vacaciones familiares, una semana de oasis, playas y palmeras, una cama y almohadones blandos. Sólo falta un pasito más.

Al bajar de la camioneta me despido de Tabsoba, le deseo una vida feliz, repleta de amor e hipertensión. Cojo un taxi y le pido que me lleve a la estación situada en la otra punta de la ciudad. El autobús para Cotonou sale en tres horas.

¡Toque de queda, toque de queda!, crida

La noche de Ouaga es hermosa, no hace excesivo calor y las estrellas cuelgan enormes y relucientes como arañas. Agotado contemplo el firmamento, una luz de un azul eléctrico lo atraviesa como una exhalación, pido un deseo. De cop el cel es pobla de desenes de cops de geni brillants que es creuen en totes direccions, al lluny se sent un repic esmorteït i sord. El taxista frena bruscament, tots els sentits alerta. ¡Toque de queda, toque de queda!, crida mentre es gira. Però què fa? El rumor sona ara perillosament a prop i puc identificar el soroll ¡Trets!

Mentre tornem a l'estació el taxista m'explica que l'exèrcit està en vaga. Farts que no se'ls millorin els seus salaris, amenacen des de fa diverses setmanes amb emprendre un toc de queda. Sembla que han decidit iniciar aquesta nit. El toc s'inicia a les dotze de la nit i dura fins a les 07:00, queda prohibit circular pels carrers ni en cotxe ni a peu. Les conseqüències poden ser l'arrest immediat o alguna cosa pitjor. Aquí els piquets treuen els tancs al carrer i les consignes es mesuren seu calibre quan esclaten perdudes en la foscor. Quien ha tenido la mala suerte de tratar con el ejército o la policía en cualquier rincón de África sabe que si les asiste algo de de razón lo mínimo que puedes esperar es que te desplumen vivo.

En doblegar una avinguda apareixen els primers tancs

Creuem Ouaga a tota velocitat sota una balicera que intenta abatre les estrelles, en doblegar una avinguda apareixen els primers tancs. El coche da un volantazo y se sumerge en la noche de la ciudad. Minuts després estem de nou a l'estació d'autobusos, respirem alleujats. La majoria de passatgers han tornat, silenciosos s'arremolinen a terra i comparteixen les seves provisions en un sopar improvisat, un nen plora. Tabsoba s'ha instal · lat en un banc de metall, em somriu divertit, seu avió no surt fins a les 10:00. Estenc el sac de dormir i em tendeixo al seu costat mentre fora refermen les descàrregues. A la gent sembla no importar-, dorm com un tronc, un cor de roncs ressona a l'estació indiferent a l'espectacle nocturn. L'únic que em preocupa és perdre el següent autobús, el meu taxista escolta la ràdio des del seu cotxe i em tranquil · litza, ningú pot circular a aquesta hora per la ciutat. No puc dormir i em llevo a estirar les cames, la nit s'il · lumina amb una resplendor elèctric, inusualment bella. Parecen fuegos artificiales.

Al alba los pasajeros se desperezan, emprendo con el taxista el camino a la estación. Con un poco de suerte aún podré coger el autobús hasta Cotonou. La ciudad vuelve poco a poco a la vida y por las avenidas se desparrama un reguero de coches calcinados, algunos de sus dueños evalúan los daños. Cruzo la mirada con un chaval que contempla desconsolado los restos humeantes de su ciclomotor. A lo largo de los meses siguientes aún tendré que pasar tres veces más por Oauagadogou, el toque de queda seguirá vigente, en un conflicto irresoluble y eterno entre ejército y Gobierno, mutilando la vida nocturna de una de las ciudades más alegres de África, sazonando con pólvora y miedo sus madrugadas.

Assaonant amb pólvora i por seves matinades

Arribem a l'estació quan una furgoneta està a punt de sortir, un tipus enfilat al sostre s'acomoda fardells de mercaderies i cridarà el destí ¡Cotonou, Cotonou! Compro el bitllet i em acomodament a l'última fila entre dues gegantines "madames" i els seus cistelles de fruita. Amb mi es completa el passatge. Arrenquem, ens esperen 15 hores de trajecte. Exhaust m'adormo i somio les meves rodes. I aquí estan, giren i giren indiferents a la carretera mentre se succeeixen els controls de policia, el clàxon, l'espera, els embussos, els dubtes, los vendedores ambulantes, la calor, la soledad…la vida.

 

 

  • Compartir

Comentaris (4)

  • Daniel Landa

    |

    Genial el relat, Enrique, amb Àfrica a flor de pell en cada línia.

    Contestar

  • Jaime

    |

    Kike, mira que dudo de la calidad del café de tatsobabueno imaginarte compartiendo disparos y noches a la intemperie.el recuerdo de malasaña se antoja inaceptable como los recuerdos de Italia a primo levi en auschwitz.un fuerte abrazo desde la selva colombiana

    Contestar

  • Enrique Vaquerizo

    |

    Moltes gràcies Daniel. Jaime el recuerdo de Malasana siempre es aceptable. Espero te vaya bien por tus cuarteles de invierno:::

    Contestar

  • Isabel

    |

    ¡Vaya bagaje de experiencias vitales ! . Fantàstic , continúa así

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.