Els flamencs… els maleïts flamencs sempre arriben abans que jo. M'havia passat altres vegades en llocs sense presència humana, en els manglars perduts de Mèxic, a les maresmes de Doñana, en els llacs platejats de Tanzània, a les illes de postal de Moçambic… allí estaven ells esperant per recordar-me que havia arribat tard, per demostrar que ells ho van veure primer i que jo sóc només un intrús al paradís.
Els flamencs tenen el costum d'assentar en la meravella, són exquisits amb el paisatge que governen i fins el seu vol és refinat. Només entenen el món amb el color rosa del seu plomatge, amb aquest coll estirat i aquest punt cursi amb què es fan volar. És l'estètica el que sembla moure a les bandades de flamencs i només accepten terrenys d'un altre món, doncs fins i tot ells tenen alguna cosa alienígena, una mica de ficció.
Ja són aquí, em cago en els flamencs, que bonic és això!
Per això, quan vaig treure el cap per primera vegada a la llacuna Blanca de la reserva d'Eduardo Avaroa, vaig pensar a l'instant: «Ja són aquí, em cago en els flamencs, que bonic és això!». I allà estaven anunciant l'home que aquest no és un lloc qualsevol, sobrevolant el mirall d'aigua, exhibint enfront del perfil del volcà Licancabur. En aquesta part del món els llacs són de colors, com els seus ocells i les muntanyes pelades es coronen de neu a més de 5.000 metres.
Nosaltres vam arribar després de recórrer la vall de la Lluna, l'altre costat de la frontera, en territori xilè. La vall està precedit per la seva fama, per la seva reputació de lloc mític per als turistes. No obstant això, al sud de Bolívia es presenta sense contemplacions, de cop. I un sent que col · lisionen els seus sentits amb aquelles muntanyes i aquelles llacunes i aquells maleïts flamencs. Com és que no havíem sentit parlar de la reserva nacional andina Eduardo Avaroa? La veritat és que entre la vall de la Lluna i el salar d'Uyuni es troba un dels llocs més desconcertants i bells d'Amèrica.
Durant molts quilòmetres la excentricitat és rutina en aquesta part del món.
La llacuna Blanca gairebé es toca amb la llacuna Verda. Després l'emoció dels camins de terra entre muntanyes vermelloses. La solitud és un altre dels seus grans al · licients, tot just hi ha alguns arbustos grocs i alguns turistes marejats mirant a tot arreu i els flamencs, clar.
Si bé Eduardo Avaroa posseeix una bellesa contundent des del primer moment, també es reserva l'impacte emocional d'alguns trucs de màgia, com el de la vall Dalí. Està format per pedres, però són pedres rares, enormes i disperses que apareixen disposades al llarg d'una vall de sorra ia tal surrealisme deu el seu nom la vall. Durant molts quilòmetres la excentricitat és rutina en aquesta part del món.
A la meitat de cap part, la terra comença a cremar en una col · lecció de guèisers que brollen de les profunditats.
Aquí els sulfats formen les ribes blanques dels llacs per emmarcar millor el color de les aigües. Poc després, a la meitat de cap part, la terra comença a cremar en una col · lecció de guèisers que brollen de les profunditats. I un no pot apartar la mirada d'aquests forats color cendra, groguencs, marrons i fins i tot d'un taronja radioactiu. Em va semblar que aquell conte fantàstic s'havia passat amb l'atrezzo. I llavors, per rematar l'encís volcànic, aparèixer unes termes des de les que era possible contemplar un paisatge obert, amb llacunes irisades, de tots els colors. I en aquestes termes, un grup de turistes es banyava reclamant una mica de realitat, per no perdre del tot el seny.
Estàvem a més de 4.200 metres, endormiscats per la visió de la llacuna, bressolats per l'aigua calenta i atordits per l'altura. Així que potser em vaig inventar. Però no, no m'ho vaig inventar perquè la nostra càmera va captar l'últim arravatament de la naturalesa del sud de Bolívia: la llacuna Colorada. Era un lloc sagnant, ja del tot extraterrestre. Allà no hi viu ningú perquè ningú s'ho creu. Només els flamencs, milers d'ells aquesta vegada, envaint la imaginació del viatger, per mostrar-nos un paisatge impossible i recordar-nos que som nosaltres els que, a la reserva Eduardo Avaroa, estem fora de lloc.
